El classisme musical

1. Introducció

El classicisme en música, neoclassicisme en les altres Belles Arts, és un estil que abraça la segona meitat del segle XVIII aproximadament. Volia alliberar-se de les sumptuoses formes barroques i rococó inspirant-se en la noble senzillesa de l'art clàssic. Època de predomini de la ment, del pensament racional (la Il·lustració), de la forma més que no pas del contingut.

Si comparem la frase o tema musical  o bé tot el moviment d'aquesta obra musical. Simfonia núm. 40 de Mozart 4t moviment Allegro Assai

La frase o tema està dividida en dos fragments simètrics que a la vegada, es poden dividir en dos altres fragments, fins a arribar al que anomenem motiu o cèl·lula (3 o 4 notes), que fóra la unitat més petita. Tal com hem fet amb la frase musical podríem seccionar també l'edifici per la meitat i observar-ne la simetria: quedaria partit en dos fragments exactament iguals i així successivament fins a arribar a l'element arquitectònic més petit. Amb la repetició d'un petit element diverses vegades s'aconsegueix la simetria. Equilibri i simetria són trets característics d'aquesta època. I de la repetició de fragments simètrics s'obté la unitat total de l'obra d'art.

2. Context Històric

El classicisme és un estil artístic que abasta des de 1750 fins a l'inici del segle XIX, aproximadament. Els països capdavanters són Àustria i Alemanya: Viena,  capital de l'imperi  Austro-hongarès, estava lligada per la seva llengua a Alemanya i per la seva religió mantenia bon contacte amb el nord d'Itàlia, part del qual estava sota el seu domini polític. Allí es va crear un llenguatge musical universal, clàssic, producte dels estils francès, italià i alemnay, especialment de la fusió que en féu Mozart.

La segona meitat del segle XVIII és l'època de la decadència de les monarquies absolutes, del despotisme il·lustrat, de la democratització de la cultura amb les idees de la il·lustració, de l'inici de la Revolució Francesa, tot i que els seus efectes es faran sentir especialment durant el segle XIX amb el romanticisme.

La il·lustració és el moviment cultural progressista francès creat per intel·lectuals com J. J. Rousseau, Diderot... Aquest corrent ideològic defensa:

1. La raó i el sentit comú regeixen el món. Gran desenvolupament de la investigació i la ciència.
2. Els ideals d'igualtat i benestar per a tothom s'aconsegueixen a través de l'educació i el coneixement.
3. Neoclassicisme: revalorització dels cànons estètics de Grècia i Roma.

Pel que fa a l'art, aquest és un reflex de les idees expressades anteriorment en què la raó, la ment i la intel·ligència es posen al servei de la bellesa ideal i de la perfecció formal. Interessa més la forma que no pas el contingut. És una reacció a l'art barroc: formes austeres i senzilles en enfront de les recaragolades i sumptuoses del barroc.

L'estètica clàssica es basa en: proporció, equilibri, simetria, senzillesa, ordre, regularitat, claredat, lluminositat...                           J.J. Rousseau

F.J. Haydn	W. A. Mozart	L. van Beethoven	L. Boccherini	Pare A. Soler

Sobre el músic

El músic, en aquesta època, és considerat encara un servent, està al servei d'un mecenes (noble, burgès o institució eclesiàstica) i està obligat a fer obres que complaguin el gust i les necessitats  del seu senyor. D'aquesta manera el músic tenia garantida una estabilitat econòmica i professional.

Aquesta situació comença a canviar amb Haydn (viatges a Londres) però molt especialment amb Mozart, que va independitzar-se de l'arquebisbe de Salzburg per traslladar-se a Viena, on componia per encàrrec. Beethoven ja fou el músic independent que encarna l'esperit del romanticisme.

Sobre la dona

Mozart va ser un gran admirador de M. Theresia von Paradis, cega, pianista, organista, cantant i compositora d'òperes, de dos concerts per a piano i orquestra i d'obres de cambra. La germana de Mozart, Nanneri, fou una excel·lent clavecinista.

Altres dones compositores alemanyes són Anna Amàlia (germana de Frederic II de Prúsia), Bernardina, Juliane Reichard, Franziaka Lebrun (compositora de l'escola de Manheim) i la seva filla i tres nétes, Marianna Martinez...,

3. Característiques que defineixen la música del Classicisme

Segons el musicòleg Charles Rosen, el classicisme musical engloba les característiques  que comparteixen Haydn, Mozart i Beethoven (tot i que aquest últim compositor inicia la transició cal al romanticisme).

La música es considera un entreteniment social, música galant, i els compositors busquen la moderació, l'ordre, el bon gust, l'elegància i l'expressió sense perdre mai la mesura.

El contrast en la música clàssica (entre temes, tonalitats, tempos, moviments...) crea la tensió necessària per al desenvolupament del discurs musical, que es resoldrà en un repòs (distensió).

En el llenguatge popular sovint es confon el terme música clàssica amb música culta. La música clàssica és culta, però no tota la música culta és clàssica.

Les característiques musicals són:

Gènere

• Música pura (sense cap significat extramusical), música per la música, proporció, bellesa. Música caracteritzada per la gràcia, objectivitat i elegància formal, música "galant".
• Música dramàtica (amb argument i representació): òpera.
• Predomini de la música profana per sobre de la religiosa.

Melodia

És l'element predominant. Ha de ser:

• Senzilla, fàcil de seguir i recordar, amb pocs ornaments.
• Amb una estructura molt clara i equilibrada (simetria). Frases musicals quadrades, generalment de 8 compassos, dividides moltes vegades en dos períodes iguals ( de 4 compassos cadascun); a la vegada, cada període queda dividit en dos subperíodes de 2 compassos cadascun, fins a arribar a l'element més petit, que anomenem motiu. Les frases se separen les unes de les altres per cadències.

Ritme

És regular, no mecànic, natural, poc complicat. Sovint és estructurat com la melodia.

Dinàmica

A la partitura s'escriuen totes les indicacions agògiques (de caràcter, tempo, intensitat,...). Predomina el caràcter lleuger, optimista i lluminós. El compositor i director de l'orquestra de Mannheim, Stamitz, va ser el primer d'utilitzar els reguladors: crescendo i diminuendo.

Una crònica de l'època escrita per J.F. Reichardt l'any 1774 ens parla de l'efecte que causa en el públic els reguladors d'intensitat: "[..] El públic es va anar aixecant a poc a poc dels seus seients amb el crescendo i no va gosar respirar de nou fins que va arribar el diminuendo, moment en què es varen adonar que estaven totalment desalentats. Jo mateix he pogut comprovar aquest efecte a Mannheim."

Harmonia

• Llenguatge plenament tonal.
• Les obres comencen amb la tonalitat principal (tònica) i modulen (viatgen) cap a altres tonalitats (properes en el cicle de quintes). Aquest allunyament del centre tonal crea tensió i la tornada a la tònica aporta la distensió. Sovint els compositors jugaven amb les expectatives del públic retardant l'arribada a la tònica final i augmentant d'aquesta manera el desig del públic de sentir-la.

Textura: Textura polifònica

• Melodia acompanyada: ús del baix d'Alberti, amb acords arpegiats. Desaparició del baix continu.

• Homofonia: predomina la verticalitat, l'obra es construeix a partir d'acords.
• Contrapuntística: és la menys habitual. En els darrers anys del classicisme, Mozart i Beethoven van interessar-se molt per l'obra de J.S. Bach.

"Per fi he trobat la manera d'aprendre coses noves." Paraules de Mozart quan va descobrir la música de Bach.

Forma

El discurs musical s'aconsegueix amb un nou procediment: l'elaboració temàtica-motívica, que substitueix  el dens teixit contrapuntístic del darrer barroc. Els motius que formen els diferents temes són la base del desenvolupament de les obres clàssiques.

Timbre

Predomina la música instrumental per sobre de la vocal.

4. Música instrumental

Instruments

En aquesta època els instruments es perfeccionen. Destaquen el clarinet, que passa a formar part de l'orquestra, i el pianoforte, que progressivament va substituint al clavicèmbal i el clavicordi, fins a fer-los desaparèixer a finals del segle XVIII. Es continua fent servir l'instrument de percussió del barroc, les timbales, però Haydn, Mozart i Gluck van ser els primers d'incorporar instruments d'afinació indeterminada procedents de les bandes militars turques: el triangle, els platerets i el timbal.

El piano difereix dels instruments de teclat anteriors en la utilització del sistema de martell, impulsat cap a les cordes per la tecla, cosa que permet modificar la intensitat del so quan l'intèrpret polsa les tecles amb més o menys força. Per aquest motiu el primer model construït per Bartolomeo Cristofori es va anomenar gravicembalo col piano e forte (clavicèmbal amb suau i fort). D'aquest constructor es conserven dos pianos a, al Museu d'Art de Nova York i al Museu K. Marx de Leipzig. L'extensió dels primers pianos eren de 4 a 5 octaves (com els clavicèmbals) i van augmentar de forma gradual fins a més de 7.

Agrupacions instrumentals

En l'orquestra clàssica el nombre dels instruments de corda es duplica respecte del barroc, perquè amb la incorporació de nous instruments de vent-fusta (clarinets) i vent-metall (trompes), la corda necessita reforçar-se per equilibrar el so de l'orquestra.

El director ja no dirigeix des del clavicèmbal, sinó que se situa al davant i pren molt més protagonisme.

La música per a grups de cambra augmenta a causa de la demanda de nobles i burgesos que en la intimitat de les seves cases fan reunions musicals. Els grups de cambra més habituals són el quartet de corda (violí primer, violí segon, viola i violoncel), el quartet amb piano i el quintet.

Haydn dirigint un quartet de corda

5. Formes instrumentals clàssiques

a) Primer moviment: allegro (ràpid)

Els primers moviments de les obres clàssiques, en general, tenen aquesta típica estructura, anomenada allegro-sonata.

La forma allegro-sonata assolirà l'equilibri perfecte amb Haydn, Mozart i Beethoven.

b) Segon moviment: lento

Generalment el segon moviment contrasta amb el primer en tempo i tonalitat, essent la més comú  la que tingui un tempo lent (largo, lento, adagio, andante,...). Pot ser una forma allegro-sonata sense desenvolupament, un tema amb variacions, un lied ternari, una forma lliure...

c) Tercer moviment: relativament ràpid

És el moviment que se suprimeix si la sonata o simfonia està composta de tres moviments. En el període clàssic s'anomenarà minuetto i a partir de la segona època de Beethoven, scherzo, mentre que el minuet anirà caient a poc a poc en desús.

Una altra diferència està en la primera secció A de l'scherzo, en la qual després de l'exposició del tema es produeix un veritable desenvolupament motívic de (A) a base de contrapunt, desplaçament de les accentuacions amb ús dels sforzandi, etc.

d) Quart moviment: allegro o presto (ràpid)

El quart moviment d'una sonata o simfonia o el 3r moviment d'un concert s'estructuren moltes vegades en forma de rondó, o bé amb la forma allegro-sonata o amb una barreja d'ambdues, anomenada rondó-sonata.

6. Música vocal

Religiosa

En aquesta època la música instrumental i profana domina sobre la religiosa. Així i tot, Haydn i Mozart han fet important contribucions.

Durant els seus últims anys a Viena, Haydn va començar a compondre misses i grans oratoris com La creació (1798) i Les estacions (1801), basat en el poema del mateix nom de l'escocès James Thomson.

De Mozart destaquen la Missa de la Coronació, KV 317 (1779), la Missa en do menor, KV 427 (1782-1783), i el Rèquiem , KV 626 (1791).

Mozart, en el Rèquiem, prescindeix d'instruments com la flauta i l'oboè en favor d'instruments de sonoritat més greu - corno di bassetto, fagot, trombó, timbales - per donar a l'obra el color ombrívol i misteriós de la mort.

Mozart va morir mentre componia el Rèquiem. L'hi va anar a encarregar un misteriós personatge que Mozart va arribar a creure que era un emissari de la mort que li exigia el treball amb promptitud, creença que el va trastocar. Es tractava del majordom d'un aristòcrata que volia un rèquiem pels funerals de la seva esposa i que  volia fer-se passar per l'autor. La vídua de Mozart va demanar al deixeble del seu home, Süssmayer, que l'acabes per poder cobrar l'encàrrec.

Profana: l'òpera

L'òpera és, sens dubte, el gran gènere de música vocal del classicisme. És una de les manifestacions artístiques més completes, ja que integra la majoria de les arts: música, literatura, pintura, teatre, escultura.

A diferència de l'òpera barroca, on els arguments eren historicomitològics, l'òpera clàssica prefereix arguments més mundans. Amb l'òpera  La serva padrona  (1733), Pergolesi fou el primer d'emprar personatges de classe social baixa (servents) i de tractar les relacions amoroses de la vida quotidiana.

Arran de la representació a París de La serva padrona, a França hi va haver una forta controvèrsia entre, els defensors de l'òpera seria i els de l'òpera bufa, anomenada  Guerra dels bufons (1752).

Mozart és la gran figura de l'òpera del segle XVIII (n'escriu 21). Parteix de les idees de les corrents operístiques italianes (òpera seria i òpera buffa) i francesos (òpera-ballet) per crear un estil propi. Mozart és partidari que la música tingui un paper predominant i així ho demostra en les seves òperes. Les més conegudes són Les nozes de Figaro, Don Giovanni i La flauta màgica. En algunes utilitza un llibret alemany, en contra de l'opinió dels seus col·legues que consideren que aquest no és l'idioma més idoni per a l'escena. D'aquesta manera Mozart és considerat com el creador de l'òpera alemanya.

Haydn va escriure 19 òperes i operetes de titelles ( segons el gust i les directrius del princep Esterhazy) però va admetre la superioritat de les òperes del seu jove amic Mozart.

7. Ludwig van Beethoven

Ludwig van Beethoven va rebre la seva primera formació musical del seu pare, tenor de la capella de la cort. A 19 anys va començar a treballar com a músic de la cort per mantenir la seva família. Atès el seu talent es va pensar  que anés a Viena a rebre classes de W. A. Mozart però com que aquest es va morir, va anar a estudiar amb Haydn.

La pèrdua creixent de capacitat auditiva va començar el 1798. El 1814 va oferir l'últim concert. El 1818 va quedar completament sord i havia d'utilitzar "llibres de conversa". El 1820 va expressar el seu gran sofriment en el Testament de Heilingenstadt. El seu caràcter es va tornar esquerp i la seva relació social es va reduir a un petit cercle d'amics.

Ludwig van Beethoven és un compositor a cavall de dues èpoques: als inicis comença seguint les directrius clàssiques, però farà evolucionar la seva música  cap al romanticisme i crearà un nou llenguatge: la música serà pels romàntics l'art més sublim, el reflex dels propis sentiments i idees.

La influència de Beethoven va ser transcendental per als seus successors, no només sobre els músics sinó també sobre artistes i intel·lectuals. A partir de Beethoven els compositors ja no depèn d'un mecenes.

La seva obra es pot dividir en tres períodes:

• Primer (1794-1802): influència clàssica ( Clementi, Haydn, Mozart); instrument dominant és el piano. Comencen a notar-se característiques  que preludien el romanticisme. Obres: la Sonata n.8, op. 13 "Patètica", els 6 quartets op. 18, les simfonies 1 i 2, els concerts per a piano de l'1 al 4.
  
• Segon (1802-1814): compon simfonies amb característiques clarament romàntiques com la preocupació pel color tímbric (Tercera Simfonia anomenada Heroica), la lluita amb el destí (Cinquena) o per la música programàtica (Sisena Pastoral). També escriu el concert Emperador per a piano, el Concert per a violí, els 5 quartets de corda op. 59 Rassumovski, l'òpera Fidelio, la sonata Tempesta i culmina aquest període amb la Setena Simfonia, que és un cant a la llibertat.
• Tercer: comença vers l'any 1815 quan pràcticament ja és sord. Aquest període ja és del tot romàntic: caràcter abstracte i sublim de moltes de les seves obres, introducció de la  veu humana en la Novena Simfonia, augment de les dificultats tècniques de la sonata, composicions breus (bagatel·les...), exploració de les qualitats tímbriques d'instruments com el piano... En aquest període compon la Novena Simfonia, la Missa Solemnis i les seves últimes sonates (a partir de l'op 101) i quartets (op. 127 a135).

Beethoven tenia el costum de prendre apunts sobre les seves composicions mentre les treballava. Ens ha deixat un llegat de més de set mil esborranys que va escriure en trossos de paper i petits quaderns mentre viatjava i llibres de notes que confeccionava a casa seva. Per a inspirar-se feia llargs passejos pels boscos de Viena i després d'anotar les idees o frases musicals que se li ocorrien, les desenvolupava a casa. Amb tot, a diferència de Mozart, que tenia una inspiració molt fluida, a Beethoven li costava més esforç.

El quartet de corda clàssic és una conversa intel·ligent entre quatres persones amb maneres refinats i elegants. Es caracteritza per la gràcia, el caràcter juganer i l'humor. En canvi, els quartets de Beethoven són converses plagades de conflictes i diferències d'opinió, amb sobtats canvis d'humor.

8. El classicisme català

Com a conseqüència de la manca d'una cort catalana i de coixí social, alguns músics van marxar al centre d'Espanya o a l'estranger: Domènec Terradelles a Nàpols, Anselm Viola a Madrid, vicent Martín i Soloer a Viena i a Sant Petesburg, Antoni Soler a l'Escorial ...

Podem distingir, no obstant, dues grans escoles - la valenciana i la montserratina- que tenen llurs arrels en el període anterior.

De l'escola valenciana de la segona meitat del segle XVIII, cal destacar Josep Pons, el qual va escriure quatre obertures  i quatre simfonies per a un grup orquestral innovador: dos violins, dues violes, dos oboès, dos corns, un fagot, dues trompes i un contrabaix.

De l'escola montserratina de la segona meitat del segle XVIII, els més grans representants foren Anselm Viola (1738-1798) i Narcís Casanovas (1747-1809). El primer treballà com a mestre a Montserrat i més trad es traslladà a Madrid. Fou un bon coneixedor dels nous estils europeus. En la seva obra Concert per a baixó (fagot), hi trobem tres moviments, forma allegro-sonata, fluïdesa i originalitat melòdica, i domini del llenguatge tonal (modulacions). Narcis Casanovas fou un compositor italianitzat. Compongué peces per a instruments de tecla (orgue, sobretot) i peces corals.

Amb la crema del monestir de Montserrat per part dels francesos, l'any 1811, molta d'aquesta música desaparegué.

Sens dubte el compositor més important de la segona meitat del segle XVIII fou Antoni Soler i Ramos (1729-1783). Va néixer a Olot. A sis anys va entrar en l'Escolania de Montserrat i es va formar amb els mestres Benet Esteve i Benet Valls. Va ser organista i mestre de capella de San Lorenzo del Escorial (1757). Perfecciona la seva formació amb J. de Nebra i Scarlatti, músics de la cort. La casa Reial es proposà per donar classes de clavicordi als Infants per complaure'ls, va escriure la major part de la seva obra instrumental. Enviava les seves obres per a clavecí als monjos i escolans de Montserrat i ells les copiaven  per estudiar-les (gràcies a això no es va perdre).

La música teatral catalana va viure sota la influència de l'òpera italiana. Realment l'òpera fou un espectacle que comptà amb una gran afecció a la ciutat de Barcelona. Al teatre de la Santa Creu, Josep Duran, format a Nàpols, hi va estrenar dues òperes (una amb text de Metastasio, els anys 1761 i 1762), juntament amb el compositor italià Niccolo Piccinini, molt admirat pel públic barceloní.

Però indubtablement, el compositor d'òperes més internacional fou Vicent Martín i Soler (València 1754 - sant Petersburg 1806).

Aquest músic valencià va ser un compositor distingit que va escriure unes quantes òperes que van tenir gran èxit en la seva estrena a Itàlia, on era nomenat Martini lo spagnolo. Primer va ser organista a Alacant, després anà a Madrid i a Itàlia (on va viure a Nàpols, Torí, Venècia i Parma). el 785 es va traslladar a Viena on va compondre dues òperes per encàrrec de l'emperador Josep II. Una d'aquestes, Una cosa rara, ossia Bellezza ed onestà, es va representar 59 vegades i va eclipsar Les noces de Figaro, de Mozart. Més endavant va ser músic de la cort imperial russa i va estrenar diverses òperes a Sant Petesburg i a Londres.