El classisme musical
El classicisme en música, neoclassicisme en les altres Belles Arts, és un estil que abraça la segona meitat del segle XVIII, aproximadament. Volia alliberar-se de les sumptuoses formes barroques i rococós inspirant-se en la noble senzillesa de l'art clàssic. Època de predomini de la ment, del pensament racional ( la Il·lustració), de la forma més que no pas del contingut.
Si comparem la frase o tema musical o bé tot el moviment d'aquesta obra musical, amb el Palu de Schönbrunn, ens podem adonar com aquesta melodia és estructurada d'una manera semblant a com ho està un fragment del palau o la seva totalitat ( com la façana d'aquest edifici neoclàssic).
La frase o tema ésta està dividida en dos fragments simètrics que, a la vegada, es poden dividir en dos altres fragments, fins a arribar al que anomenen motiu o cèl·lula ( 3o 4 notes), que fóra la unitat més petita. Tal com hem fet amb la frase musical, podríem seccionar també l'edifici per la meitat i observar-ne la simetria: quedaria partit ens dos fragmetns exactament iguals, i així succesivament fins a arribar a l'element arquitectònic més petit. amb la repetició d'un petit element diverses vegades s'aconsegueix la simetria. Equilibri i simetria són trets característics d'aquesta època. I de la repetició de fragments simètrics s'obté la untiat total de l'obra d'art.
6. Música vocal
Religiosa
En aquesta època la música instrumental i profana domina sobre la religiosa. Així i tot, Haydn i Mozart han fet important contribucions.
Durant els seus últims anys a Viena, Haydn va començar a compondre misses i grans oratoris com La creació (1798) i Les estacions (1801), basat en el poema del mateix nom de l'escocès James Thomson.
De Mozart destaquen la Missa de la Coronació, KV 317 (1779), la Missa en do menor, KV 427 (1782-1783), i el Rèquiem , KV 626 (1791).
Mozart, en el Rèquiem, prescindeix d'instruments com la flauta i l'oboè en favor d'instruments de sonoritat més greu - corno di bassetto, fagot, trombó, timbales - per donar a l'obra el color ombrívol i misteriós de la mort.
Mozart va morir mentre componia el Rèquiem. L'hi va anar a encarregar un misteriós personatge que Mozart va arribar a creure que era un emissari de la mort que li exigia el treball amb promptitud, creença que el va trastocar. Es tractava del majordom d'un aristòcrata que volia un rèquiem pels funerals de la seva esposa i que volia fer-se passar per l'autor. La vídua de Mozart va demanar al deixeble del seu home, Süssmayer, que l'acabes per poder cobrar l'encàrrec.
Profana: l'òpera
L'òpera és, sens dubte, el gran gènere de música vocal del classicisme. És una de les manifestacions artístiques més completes, ja que integra la majoria de les arts: música, literatura, pintura, teatre, escultura.
A diferència de l'òpera barroca, on els arguments eren historicomitològics, l'òpera clàssica prefereix arguments més mundans. Amb l'òpera La serva padrona (1733), Pergolesi fou el primer d'emprar personatges de classe social baixa (servents) i de tractar les relacions amoroses de la vida quotidiana.
Arran de la representació a París de La serva padrona, a França hi va haver una forta controvèrsia entre, els defensors de l'òpera seria i els de l'òpera bufa, anomenada Guerra dels bufons (1752).
Mozart és la gran figura de l'òpera del segle XVIII (n'escriu 21). Parteix de les idees de les corrents operístiques italianes (òpera seria i òpera buffa) i francesos (òpera-ballet) per crear un estil propi. Mozart és partidari que la música tingui un paper predominant i així ho demostra en les seves òperes. Les més conegudes són Les nozes de Figaro, Don Giovanni i La flauta màgica. En algunes utilitza un llibret alemany, en contra de l'opinió dels seus col·legues que consideren que aquest no és l'idioma més idoni per a l'escena. D'aquesta manera Mozart és considerat com el creador de l'òpera alemanya.
Haydn va escriure 19 òperes i operetes de titelles ( segons el gust i les directrius del princep Esterhazy) però va admetre la superioritat de les òperes del seu jove amic Mozart.