El classisme musical

Segons el musicòleg Charles Rosen, el classicisme musical engloba les característiques  que comparteixen Haydn, Mozart i Beethoven (tot i que aquest últim compositor inicia la transició cal al romanticisme).

La música es considera un entreteniment social, música galant, i els compositors busquen la moderació, l'ordre, el bon gust, l'elegància i l'expressió sense perdre mai la mesura.

El contrast en la música clàssica (entre temes, tonalitats, tempos, moviments...) crea la tensió necessària per al desenvolupament del discurs musical, que es resoldrà en un repòs (distensió).

En el llenguatge popular sovint es confon el terme música clàssica amb música culta. La música clàssica és culta, però no tota la música culta és clàssica.

Les característiques musicals són:

Gènere

• Música pura (sense cap significat extramusical), música per la música, proporció, bellesa. Música caracteritzada per la gràcia, objectivitat i elegància formal, música "galant".
• Música dramàtica (amb argument i representació): òpera.
• Predomini de la música profana per sobre de la religiosa.

Melodia

És l'element predominant. Ha de ser:

• Senzilla, fàcil de seguir i recordar, amb pocs ornaments.
• Amb una estructura molt clara i equilibrada (simetria). Frases musicals quadrades, generalment de 8 compassos, dividides moltes vegades en dos períodes iguals ( de 4 compassos cadascun); a la vegada, cada període queda dividit en dos subperíodes de 2 compassos cadascun, fins a arribar a l'element més petit, que anomenem motiu. Les frases se separen les unes de les altres per cadències.

Ritme

És regular, no mecànic, natural, poc complicat. Sovint és estructurat com la melodia.

Dinàmica

A la partitura s'escriuen totes les indicacions agògiques (de caràcter, tempo, intensitat,...). Predomina el caràcter lleuger, optimista i lluminós. El compositor i director de l'orquestra de Mannheim, Stamitz, va ser el primer d'utilitzar els reguladors: crescendo i diminuendo.

Una crònica de l'època escrita per J.F. Reichardt l'any 1774 ens parla de l'efecte que causa en el públic els reguladors d'intensitat: "[..] El públic es va anar aixecant a poc a poc dels seus seients amb el crescendo i no va gosar respirar de nou fins que va arribar el diminuendo, moment en què es varen adonar que estaven totalment desalentats. Jo mateix he pogut comprovar aquest efecte a Mannheim."

Harmonia

• Llenguatge plenament tonal.
• Les obres comencen amb la tonalitat principal (tònica) i modulen (viatgen) cap a altres tonalitats (properes en el cicle de quintes). Aquest allunyament del centre tonal crea tensió i la tornada a la tònica aporta la distensió. Sovint els compositors jugaven amb les expectatives del públic retardant l'arribada a la tònica final i augmentant d'aquesta manera el desig del públic de sentir-la.

Textura: Textura polifònica

• Melodia acompanyada: ús del baix d'Alberti, amb acords arpegiats. Desaparició del baix continu.

• Homofonia: predomina la verticalitat, l'obra es construeix a partir d'acords.
• Contrapuntística: és la menys habitual. En els darrers anys del classicisme, Mozart i Beethoven van interessar-se molt per l'obra de J.S. Bach.

"Per fi he trobat la manera d'aprendre coses noves." Paraules de Mozart quan va descobrir la música de Bach.

Forma

El discurs musical s'aconsegueix amb un nou procediment: l'elaboració temàtica-motívica, que substitueix  el dens teixit contrapuntístic del darrer barroc. Els motius que formen els diferents temes són la base del desenvolupament de les obres clàssiques.

Timbre

Predomina la música instrumental per sobre de la vocal.