La música al Renaixement

El Renaixement es considera l'època daurada de la polifonia. El procés iniciat en la Baixa Edat Mitjana amb l'Ars Nova culmina durant els segles XV i XVI amb l'esplendor de la polifonia. 

La música que es feia a la cort de Borgonya (Flandes) s'escampa per Europa i arriba a Itàlia, autèntic bressol de l'humanisme.

Gènere

Per primera vegada predomina la música profana per sobre de la religiosa. Els centres culturals ja no són només els monestirs o les catedrals sinó també els palaus i les universitats. Així i tot, la música religiosa rep nous tractaments en la música de la Reforma (protestantisme), en la música de la Contrareforma (catolicisme) i en la música anglicana.

Timbre

Tot i que la música vocal no deixa de conrear-se, la música instrumental augmenta considerablement. Es considera que la veu és l'instrument més perfecte (segons l'humanisme, l'home és el centre d'interès i el punt de referència) i els instruments acompanyen la música vocal profana. Només a les acaballes del Renaixement, a la catedral de Sant Marc de Venècia, els instruments sonaran dins un espai religiós juntament amb l'orgue. També trobem música instrumental profana en les festes de palau.

Textura

El principal tret que defineix la música renaixentista és el perfeccionament de la textura polifònica. Si la polifonia gòtica era la superposició de línies melòdiques, on primava la construcció racional de la música  i el text era el menys important, la polifonia renaixentista, en canvi se subordina als textos (sovint grecs o llatins, únic llegat musical d'aquella època remota). El text ha de ser comprensible i el conjunt de veus es pensa més verticalment, buscant la sonoritat total de l'obra.

La textura polifònica contrapuntística domina, però és combinada, en una mateixa obra, amb la textura polifònica homofònica, i cap a finals del període va prenent força la textura polifònica de melodia acompanyada.

Melodia

Totes les melodies, també les que són instrumentals, segueixen el model vocal (tessitura, àmbit reduït i moviment conjunt).

Ritme

Els patrons rítmics racionals de l'Ars Nova (motet isorítmic) desapareixen en favor d'una major llibertat i naturalitat rítmica, sempre respectant la comprensibilitat del text. També s'empren ritmes populars i de dansa. En aquesta època, la indicació de compàs a l'inici d'una obra ja és habitual, però encara no les línies divisòries.

Dinàmica

Les partitures no especifiquen res sobre aquest element, ni la intensitat, ni el caràcter... Aquesta part es deixava a la lliure improvisació dels intèrprets, els quals, a més a més, podien ornamentar i variar al seu gust les melodies escrites.

A finals del segle XVI, a la catedral de Sant Marc de Venècia, Giovanni Gabrieli escriu les primeres indicacions d'intensitat (forte i piano) en una obra instrumental i crea l'estil policoral. En aquesta catedral es van instal·lar dos orgues, elevats  i a cada banda de la nau principal. Al seu costat es posaven els cantors i també els instruments. G. Gabrieli i altres compositors van aprofitar musicalment aquesta distribució de veus i instruments creant efectes molt impactants per als oients, com ara l'estereofonia natural (el so arribava des de diferents llocs) i l'efecte d'eco (l'orgue, o les veus i els instruments d'un dels costats, tocava més fort; i els de l'altre costat els responien més fluix, fins i tot canviant el timbre o la instrumentació).

Forma

Apareix una gran quantitat de formes noves, sobretot profanes: madrigal, villancico, chanson, pavana, saltarello.