La música al Renaixement

1. Introducció

El Renaixement és un període històric curt si el comparem amb l'Edat Mitjana, però ple de canvis ideològics, socials, culturals, artístics i musicals.

D'una concepció del món teocèntrica (Déu és la mesura de totes les coses) es passa a una visió antropocèntrica (humanisme) on es valoren les capacitats de l'ésser humà per conèixer-se i per conèixer el seu entorn i gaudir-lo. No vol pas dir que el sentiment religiós desaparegui sinó que a les ciutats i en un ambient més secular (a les universitats i també als palaus de nobles i burgesos) es va formant una nova societat.

Les obres d'art d'una època, ja sigui arquitectura, pintura, escultura, o música reflecteixen les característiques ideològiques i estètiques d'aquell període. Si comparem l'art i la música es pot establir perfectament un paral·lelisme plastico musical amb Palestrina i Rafael. La disputa del Sacrament són la proporció i la mesura que porten en conseqüència a la bellesa i l'elegància de l'obra d'art. Aquestes mateixes qualitats són les que ressaltaríem del seu coetani Palestrina en la Missa del papa Marcel, obra d'extraordinària grandiositat.

2. Context històric i artístic

El Renaixement s'inicia a Itàlia i al Ducat de Borgonya en el segle XV i s'acaba a finals del segle XVI. Es produeix un rebuig de la tradició medieval i es torna al classicisme grecoromà, amb la incorporació d'elements d'aquesta època.

Políticament, cal destacar les ciutats estats italianes, amb independència i autogovern, sovint dirigides per famílies de l'alta burgesia (com els MEdici a Florència, els Gonzaga a Màntua....). També és el moment de màxim creixement de les corones de Castellà i Aragó amb el casament dels Reis Catòlics i posteriorment, de Joana la Boja amb Felip el Formós, del Ducat de Borgonya, fins a arribar a la monarquia hispànica de Carles I, que fou coronat emperador del Sacre Imperi Romà Germànic.

La ciutat es consolida com el centre de la vida: palaus (en lloc de castells), catedrals (en lloc de monestirs) universitats... La burgesia competeix amb la noblesa i ho fa rodejant-se d'artistes, literats... per cultivar-se, preferint els plaers i les riqueses de la vida mundana, els valors humans i la bellesa abans que les guerres.

També és una època de grans canvis que afecten diferents àmbits: en el religiós (Reforma i Contrareforma), en el científic (Copèrnic, Galileu Galilei...) en el geogràfic (descobriment de nous territoris...) i en el tecnològic (invenció de la impremta). En definitiva, l'interès per conèixer l'entorn és una mostra més  de l'humanisme d'aquest període.

En art augmenta l'interès pels temes profans. L'ideal de bellesa és la proporció, equilibri, ordre i simetria de les formes. Interessa la figura humana. En pintura s'inventa la perspectiva. Destaquen: Brunelleschi, Boticelli, Donatello, Miquel Angel, Leonardo da Vinci, Tiziano, Dürer, El Greco.

A. de Cabezon                                              O. di Lasso                                                   T.L de Victoria

C. Janequin                                             G.P. Palestrina

Sobre les escoles i els compositors

• Escola francoflamenca (Borgonya). Fou punt de referència en el gran desenvolupament de la polifonia contrapuntística. G Dufay, G. Binchois, J. Ockeghem, J. Obrecht, Josquin des Prés, C. Janequin, A. Willaert, O. di Lasso.
• Escola anglesa J. Dunstable, W. Byrd, Th. Morley, J. Dowland, C. Gesualdo, L. Marenzio.
• Escola italiana Ciconia, G.P. Palestrina, A. i G. Gabrieli, C. Gesualdo, L. Marenzio.
• Escola espanyola J. del Enzina, P. Escobar, J. de Anchieta, T. L. de Victoria, F. Guerrero, C. de Morales, A. de Cabezón, D. Ortiz, A. de Mudarra, L. de Milà.

Sobre el músic

Desapareix l'anonimat. Els músics viatgen de cort en cort reclamats per causa de la seva fama i del seu prestigi. Nobles i burgesos es disputen els millors músics del moment i els fan de mecenes o protectors. el mecenatge neix en aquest període, en què el poder vol anar lligat amb la cultura i l'art.

Sobre la dona

El paper social, cultural i artístic de la dona és encara escàs. Però això no vol dir que dins de palau, les dones nobles, o de l'alta burgesia, no rebessin una educació i fruïssin del cant i de la música. En el segle XV destaquen Elisabetta Gonzaga i Isabella d'Este. I en el segle XVI, Caterina Willaert, Vittoria i Rafaella Aleotti, i Maddalena Casulana, que fou la primera de publicar la seva obra.

3. Característiques que defineixen la música renaixentista

El Renaixement es considera l'època daurada de la polifonia. El procés iniciat en la Baixa Edat Mitjana amb l'Ars Nova culmina durant els segles XV i XVI amb l'esplendor de la polifonia. 

La música que es feia a la cort de Borgonya (Flandes) s'escampa per Europa i arriba a Itàlia, autèntic bressol de l'humanisme.

Gènere

Per primera vegada predomina la música profana per sobre de la religiosa. Els centres culturals ja no són només els monestirs o les catedrals sinó també els palaus i les universitats. Així i tot, la música religiosa rep nous tractaments en la música de la Reforma (protestantisme), en la música de la Contrareforma (catolicisme) i en la música anglicana.

Timbre

Tot i que la música vocal no deixa de conrear-se, la música instrumental augmenta considerablement. Es considera que la veu és l'instrument més perfecte (segons l'humanisme, l'home és el centre d'interès i el punt de referència) i els instruments acompanyen la música vocal profana. Només a les acaballes del Renaixement, a la catedral de Sant Marc de Venècia, els instruments sonaran dins un espai religiós juntament amb l'orgue. També trobem música instrumental profana en les festes de palau.

Textura

El principal tret que defineix la música renaixentista és el perfeccionament de la textura polifònica. Si la polifonia gòtica era la superposició de línies melòdiques, on primava la construcció racional de la música  i el text era el menys important, la polifonia renaixentista, en canvi se subordina als textos (sovint grecs o llatins, únic llegat musical d'aquella època remota). El text ha de ser comprensible i el conjunt de veus es pensa més verticalment, buscant la sonoritat total de l'obra.

La textura polifònica contrapuntística domina, però és combinada, en una mateixa obra, amb la textura polifònica homofònica, i cap a finals del període va prenent força la textura polifònica de melodia acompanyada.

Melodia

Totes les melodies, també les que són instrumentals, segueixen el model vocal (tessitura, àmbit reduït i moviment conjunt).

Ritme

Els patrons rítmics racionals de l'Ars Nova (motet isorítmic) desapareixen en favor d'una major llibertat i naturalitat rítmica, sempre respectant la comprensibilitat del text. També s'empren ritmes populars i de dansa. En aquesta època, la indicació de compàs a l'inici d'una obra ja és habitual, però encara no les línies divisòries.

Dinàmica

Les partitures no especifiquen res sobre aquest element, ni la intensitat, ni el caràcter... Aquesta part es deixava a la lliure improvisació dels intèrprets, els quals, a més a més, podien ornamentar i variar al seu gust les melodies escrites.

A finals del segle XVI, a la catedral de Sant Marc de Venècia, Giovanni Gabrieli escriu les primeres indicacions d'intensitat (forte i piano) en una obra instrumental i crea l'estil policoral. En aquesta catedral es van instal·lar dos orgues, elevats  i a cada banda de la nau principal. Al seu costat es posaven els cantors i també els instruments. G. Gabrieli i altres compositors van aprofitar musicalment aquesta distribució de veus i instruments creant efectes molt impactants per als oients, com ara l'estereofonia natural (el so arribava des de diferents llocs) i l'efecte d'eco (l'orgue, o les veus i els instruments d'un dels costats, tocava més fort; i els de l'altre costat els responien més fluix, fins i tot canviant el timbre o la instrumentació).

Forma

Apareix una gran quantitat de formes noves, sobretot profanes: madrigal, villancico, chanson, pavana, saltarello.

4. Música vocal

Tant la música vocal profana com la religiosa acostumen a ser a quatre veus: les veus agudes són cantades per nens i les greus, per homes. Les principals formes són:

4.1. Música vocal profana

El motet pluritextual de l'Ars Nova desapareix en favor de formes on el text sigui comprensible i sempre en llengua vernacla. És habitual l'ús de síl·labes sense un significat, com fa la la.... Quan hi havia acompanyament instrumental, aquest doblava les veus però no s'especificava a la partitura.

Madrigal. Forma lliure polifònica (4-5veus) emprada a Itàlia i a Anglaterra, amb un text poètic per descriure o representar. Podia tenir parts contrapuntístiques i parts homòfones. Els principals compositors italians són P. Verdelot, A. Willaert, C. de Rore, C. Gesualdo (molts d'ells procedents de l'escola francoflamenca) i els anglesos són Dowland, Morley, Byrd, Gibbons.

Chanson. Forma lliure polifònica francesa. Pot portar acompanyament instrumental i la melodia principal es troba en la veu més aguda. És força descriptiva, fins i tot el text empra sons onomatopeics (cant d'ocells, batalles...,) Els principals compositors són C. Janequin, J. ARcadelt, O. di Lasso.

Villancico. Forma literària i musical inicialment profana i mé strad religiosa, de caràcter i temàtica populars. És semblant al virelai monòdic i la ballata italiana. La seva estructura és senzilla: alternança d'una tornada i diferents estrofes (coplas). En trobem als cançoners espanyols (autèntics reculls de música polifònica renaixentista profana) com ara:

• El Cançoner de palau (1474-1516). Recull la música de la cort dels Reis Catòlics on molts dels  villancicos són del músic-poeta Juan del Encina (1469- 1529). És el més extens de tots els cançoners conservats.
• El Cançoner del duc de Calàbria.  Recull la música de la cort valenciana, la qual  comptava amb una esplèndida capella i es va portar a imprimir a Venècia.
     

• Altres cançoners. El Cançoner musical de Segovia, del de Barcelona, el de la Colombina (compilació musical feta pel segon fill de Colom, Hernando; Sevilla, 1451-1506),  el Cançoner d'Uppsala (1526-1554, amb villancets de diversos compositors: C. De Morales, B. Càrceres. M. Fletxa el Vell, N. Gombert - francoflament), el de Medinacelli (1535-1595). Fins i tot en el Cançoner de Montecassino ( Nàposls, Itàlia, 1450-1499) hit trobem música de compositors espanyols, italians i francoflamencs (la cort de Nàpols va ser de domini catalano-aragonès durant bona part d'aquest període).

Els cançoners ens mostren la riquesa del repertori musical a Espanya, amb influències europees (sobretot de la chanson) i amb influències de la música popular i de la música d'altres cultures, com l'àrab. A més a més de villancicos hi trobem romances o romanços (de caràcter èpic, on es canten gestes heroiques relatives a la reconquesta del territori nassari...) , sonets,....

La música espanyola renaixentista fuig del racionalisme de la música francoflamenca cercant la senzillesa compositiva i l'expressivitat del text, característica que l'uneix a la música italiana.

4.2. Música vocal religiosa

En aquest moment es produeix una de les escissions més importants en el si de l'església catòlica: la Reforma dels luterans a l'Alemanya (1517) i a la dels anglicans a Anglaterra (1535). L'Església catòlica va haver de revisar els seus errors i va convocar el Concili de Trento (1545), d'on van sortir també les bases de la nova música catòlica.

Coral. La Reforma protestant de Martí Luter va afectar força la música religiosa. El protestantisme no estava d'acord amb la complicació excessiva de la polifonia catòlica, ni en l'ús del llatí per als textos cantants. El coral és una peça polifònica homofònica en alemany que pot ser cantada per tota la congregació, ja que la seva escriptura és senzilla.

Anthem. Forma musical polifònica homofònica amb text en anglès. La seva senzillesa i simplicitat el fa apte per a ser cantat per tota la congregació.  

La Reforma anglicana no va tenir una motivació doctrinal sinó que va ser fruit de la voluntat reial. El rei Enric VIII volia divorciar-se de Caterina d'Aragó i casar-se amb Anna Bolena, i per a poder-ho fer es va separar del catolicisme.

Missa. L'Ordinari de la missa ha estat musicat al llarg de bona part de la història de la música. Hi distingim dues etapes:

a) abans del Concili de Trento. La música religiosa francoflamenca aconsegueix desmecanitzar el ritme fix de la notació modal i aporta naturalitat rítmica, melòdica, i harmònica, emprant intervals consonants (terceres, sisenes...,) més suaus que en l'època precedent. La polifonia contrapuntística s'amplia de quatre a sis veus. Hi hagué diferents tipus de missa:

Missa. Compositors com G.P. Palestrina i T.L. de Victoria aconseguiran l'equilibri entre la polifonia i la comprensibilitat del text llatí (no prou entenedor en èpoques anteriors; l'expressió del contingut del text ha de ser discret, sense amaneraments). La polifonia es caracteritza per la independència de les veus (de 5 a 6 veus), l'ús de textura homofònica i contrapuntística, les harmonies acòrdiques i les cadències tonals. S'exclouen els cantus firmus profans.

A Espanya destaquen Cristobal de Morales (1500- 1553), Francisco Guerrero (1528-1599) i Tomàs Luís de Victoria, que treballa a Roma.

Motet. S'abandona la pluritextualitat i la isorítmia de l'Ars Nova i en aquesta època és tan sols de gènere religiós. El motet es basava en un cantus firmus (veu greu) que avançava més lentament que les altres veus. Després del Concili de Trento rep el mateix tractament que les misses.

Cal recordar que el Concili de Trento també va regular el cant gregorià, que continuava essent el cant oficial de l'Església catòlica. Ho féu reduint i, en alguns casos prohibint els trops, les seqüències i el teatre religiós (drames litúrgics, misteris...)

5. Música instrumental

La música instrumental agafa una embranzida que no havia tingut a l'Edat Mitjana, perquè:

• Els instruments es perfeccionen, ja que apareix l'artesà constructor - lutier-, preocupat per desenvolupar al màxim les possibilitats sonores dels instruments.
• Els nobles mecenes també volen saber tocar algun instrument, ja que aquest fet és considerat important en la formació d'un cortesà.
• Amb la invenció de la impremta musical (Pretucci, 1500) es popularitza tot un repertori musical.
• Apareix el virtuosisme instrumental, basat en la capacitat  de l'intèrpret per a improvisar, variar i ornamentar.

Alguns compositors espanyols van escriure tractats sobre l'art de l'ornamentació o la variació:

• Luis de Narváez, Los seis libros del Delfin, 1538
• Diego Ortiz, Tratado de glosas sobre cláusulas, Roma 1555. Per a viola de gamba.
• Tractats de Lusi Venegas de Henestrosa, Alonso de Mudarra, Antonio de Cabezón.

5.1. Instruments i agrupacions

Els compositors no especificaven a la partitura quin era l'instrument que havia de sonar. Es feien servir els que en aquell moment hi havia disponibles a palau.

Les danses eren acompanyades gairebé sempre per instruments, sobretot pel llaüt.

Hi ha preferència pels instruments polifònics, per la possibilitat que ofereixen de fer música individualment.

6. Formes instrumental renaixentistes

A conseqüència de l'augment de la demanda de la música instrumental apareixen una gran quantitat de formes instrumentals.

7. El Renaixement català

Si la segona part de l'Edat Mitjana fou un període ric per a la música catalana, El Renaixement fou una etapa més aviat pobra quant  a la influència de la corona catalana-aragonesa a la resta de la península. Amb la unió dinàstica del Regne de Castella i la Corona d'Aragó, és a dir, amb el casament dels Reis Catòlics l'any 1469 es produí un fort centralisme polític i cultural per part de Castella. Després de la mort de Ferran II el Catòlic (1452-1516) la cort desaparegué de Catalunya i Aragó. Solament en fou excepció el País Valencià amb la cort dels ducs de Calàbria, culturalment molt activa. La llengua catalana també patí un retrocés en favor de la castellana.

Així i tot, hi ha molts noms importants de músics catalans, valencians i mallorquins.

El discurs alterna estils i ritmes, cosa que dóna a l'obra un caràcter de joc. El tema acostumava a ser nadalenc amb final eucarístic. Servia de passatemps i de divertiment de la noblesa i de la burgesia. Es tractava doncs d'un divertiment musical.

M. Fletxa el Vell (Prades, Baix Camp, 1481 - Poblet 1553). Tingué per mestre Joan Castelló. Fou mestre de capella de la catedral de Lleida (1523) i mestre de les infantes de Castella María i Joana, filles de l'emperador Carles V. La seva producció són les ensalades ( El jubilata, El fuego, La bomba, La negrina, La guerra i La justa) i els villancicos.

M. Fletxa el Jove (Prades, Baix Camp, 1530- La Portella, Solsonès, 1599). Era nebot de l'anterior. Va viure a Castella, a València i a Roma. L'any 1564 esdevé capellà de l'emperadriu María, muller de MaximiliàII, rei de Bohèmia, Hongria i emperador D'Alemanya. A cinquanta anys va emmalaltir de gota i Felip III el nomenà abat de la Portella, on es retirà i morí. Les seves obres foren impreses a Venècia ( II 1er libro di madrigali) i a Praga. En aquesta ciutat imprimí tres llibres de polifonia i l'any 1581, una  col·lecció d'ensalades de diversos compositors: vuit del seu oncle, dues de P. Albrec, una de B. Càceres (La Trulla) i tres de pròpies. (La feria, i Las cañas, a quatre veus, i Ben convene Madona, a cinc veus).

Lluis de Milà. (Xàtiva?, 1500?- València, després de 1561). Va passar bona part de la seva vida a València, a la cort de la Germana de Foix (segona esposa de Ferran II). A Túria publicà tres obres: Libro de motes (1535), El cortesano (1561) i la més important col·lecció de música per a viola de mà amb finalitat didàctica. Libro de música de vihuela de mano intitulado El maestro (1536). Aquest llibre conté les primeres tabulatures editades a la península, com també variacions sobre villancets, fantasies i pavanes.