EVOLUCIÓ

La teoria de Lamarck : el lamarquisme

Jean Baptiste de Lamarck (1769-1832) fou un famós naturalista. Va formular la primera teoria coherent sobre el mecanisme a través del que es transformen els organismes. Es va basar en 2 principis :

- la capacitat dels organismes per adaptar-se a les circumstàncies (a l’ambient),

- l’herència dels caràcters adquirits.

Avui ja s’ha demostrat la falsedat de tots 2 principis, però alguns d’ells constituïen fermes creences en l’època de Lamarck.

Aquests són els fonaments de la teoria de Lamarck :

1 A mesura que les circumstàncies de territori, exposició al sol, clima, alimentació, hàbits de vida, etc., canvien,els caràcters de mida, forma, d’agilitat i d’activitat, dels animals i plantes, canvien proporcionalment.

2 La falta d’ús d’un òrgan, feta constant pels hàbits adquirits, empobreix gradualment aquest òrgan i acaba per fer-lo desaparèixer. (Per exemple, tenir ulls al cap és propi de gran nombre d’animals diversos; formen una part essencial del pla d’organització dels vertebrats. No obstant el talp, que pels seus hàbits fa servir poc la vista, té uns ulls molt petits gairebé no són aparents, perquè exercita molt poc aquests òrgans).

3 L’ús freqüent d’un òrgan, fet constant pels hàbits, augmenta la facultat d’aquest òrgan, el fa desenvolupar i el fa adquirir unes mides i una força d’acció que no es poden comparar ni de lluny amb els animals que l’exerciten menys. (Un altre exemple: Aquella au que per necessitat ha d’acudir a l’aigua per trobar la presa que el permeti viure, separa els dits de les potes quan vol batre l’aigua i moure’s per la superfície. La pell que uneix aquests dits per la base desenvolupa com a conseqüència l’hàbit d’estendre’s. Així, amb el temps, es formen tal com les veiem, les grans membranes que uneixen els dits dels ànecs, oques, etc).

4 Tot canvi adquirit en un òrgan per un hàbit d’ús suficient per haver-lo produït es conserva per la generació si el canvi és comú als individus que, en la fecundació, intervenen en la reproducció de l’espècie. El canvi es propaga i passa així a tots els individus que es succeeixen i que estan sotmesos a les mateixes circumstàncies, sense que calgui adquirir-lo per la via que realment el va crear.

PRIMERA LLEI

En tot animal que no hagi sobrepassat el final del seu desenvolupament,l’ús més freqüent i sostingut d’un òrgan qualsevol fortifica poc a poc aquest òrgan,el desenvolupa, l’engrandeix i li dóna una potència proporcional a la durada de la seva utilització. En canvi la falta constant d’ús d’un òrgan, el debilita de forma inapreciable,el deteriora, disminueix progressivament les seves facultats i acaba per fer-lo desaparèixer.

SEGONA LLEI

Tot el que la naturalesa ha fet adquirir o perdre als individus per efecte de les circumstàncies a que ha estat exposada la seva espècie durant llarg temps i, en conseqüència, a causa de l’ús predominant de l’esmentat òrgan o d’una falta constant de la seva utilització, és conservat en els individus descendents.

La Teoria de la selecció natural: el darwinisme

La teoria de la selecció natural va ser proposada per Charles Darwin (1809-1882). Possiblement el viatge que Darwin va fer de jove al voltant del món va despertar en ell l’interès per la diversificació dels organismes i pel procés que origina les espècies. L’observació de la flora i fauna de Sudamèrica, i especialment de les Illes Galápagos, fou decisiva en l’elaboració de la teoria de la selecció natural. Aquesta teoria es va publicar el 24 de novembre de 1859 en el llibre anomenat L’origen de les espècies. Havien passat més de 20 anys, dedicats a l’estudi i al aprofundiment en les seves idees, des del seu viatge al voltant del món.

Analitzem ara els principals enunciats de la Teoria de la selecció natural.

1 Les poblacions d’organismes tenen un potencial reproductor que les pot conduir a un creixement exponencial. Però, en canvi,en períodes no massa llargs de temps el número d’individus d’una població es manté aproximadament constant.

2 Això es degut a que les condicions de vida limiten el creixement de les poblacions. L’entorn (característiques ambientals) dels organismes ha experimentat canvis constants a través del temps geològic.

3 Només una part de la descendència d’una població viu per a produir descendència (no totes les cries arriben a adults, no tots els adults arriben a reproduir-se). Aquest fenomen és la lluita per a l’existència, els organismes han de superar les condicions que els imposa el medi on viuen.

4 Els individus d’una població no són tots iguals,mostren variacions que són heretables (característiques diferencials).

5 El medi imposa unes condicions difícils per a la vida dels organismes. Segons com sigui aquest medi, algunes característiques dels organismes seran favorables (permetran desenvolupar activitats que proporcionen èxit,arribar a adult i deixar descendència), mentre que d’altres seran desfavorables (ser portador d’aquella característica representa un perjudici per arribar a adult o produir descendència).

6 Els individus portadors de característiques favorables produiran més descendència que altres individus que no tenen aquestes característiques; en conseqüència els individus que són portadors de característiques desfavorables produeixen menys descendència en relació a la resta de la població.

La població, anirà canviant poc a poc, generació a generació. Es diu que pateix un procés d’adaptació, d’acomodació gradual al medi on viu.

7 La selecció natural causarà, després de moltes generacions, l’acumulació de característiques favorables (en relació al medi en què els organismes viuen) i la desaparició de les característiques desfavorables.

El Neodarwinisme admet postulats del Darwinisme però afegint coneixements de la genètica. Per això refusa radicalment l’herència dels caràcters adquirits i considera la població (i no l’individu) com la unitat evolutiva.

Podem resumir el neodarwinisme en els següents punts:

a) Les mutacions són una font primària de variabilitat genètica i la recombinació genètica augmenta aquesta variabilitat.

b) La variabilitat genètica es tradueix en nous fenotips.

c) Les variants al·lèliques tenen diferent eficàcia biològica o èxit reproductiu.

d) La selecció natural actua sobre la variabilitat genètica, de manera, que generació rere generació, es modifiquen les freqüències al·lèliques.

e) Els caràcters adquirits no s'hereten.

f) La unitat d'evolució és la població.