La novel·la artúrica i el "Tristany i Isolda" (2)

Carles Riba (1893-1959) tenia vint-i-vuit anys quan decidí emprendre la traducció del Tristany i Isolda de Joseph Bédier. A desgrat de la seva joventut, Riba ja era reconegut com a poeta per la publicació del seu segon recull de poemes, les Estances, de 1919. Aquest llibre constituí una novetat rutilant en l'ambient literari d'aquells anys, ja que l'autor aconseguia forjar una llengua literària que li permetia expressar els més variats estats anímics, en la línia dels romàntics alemanys, especialment Goethe i Hölderlin, o del nostre Ausiàs March. 

De tota manera, aquestes primeres passes com a poeta van quedar en un segon pla a causa del renom de què ja gaudia Riba com a traductor i professor. A partir de 1916, data del seu casament amb la també poetessa Clementina Arderiu, havia començat a exercir de professor de literatura a l'Escola de Bibliotecàries. A més, sota la protecció de Josep Carner, treballa de traductor per a l'Editorial Catalana i col·labora amb altres editorials i revistes relacionades amb el Noucentisme, com ara La Veu de Catalunya i La Revista —en aquesta darrera, assíduament des de la seva fundació fins al 1919. Porta a terme tasques molt diverses a les editorials, essencialment traduccions, entre les quals destaquen Històries extraordinàries (1915) i Els assassins de la Morgue (1916), totes dues d'Edgar Allan Poe, o els llibres bíblics de Rut i el Càntic dels Càntics, que Riba traduí de l'hebreu.

Poc després va viatjar a Alemanya, on va estudiar sota la direcció de Karl Vossler a Munic (1922). Va completar la formació clàssica amb viatges a Itàlia i Grècia durant la dècada del 1920. En aquesta mateixa època, va col·laborar amb Pompeu Fabra en l'elaboració del Diccionari general de la llengua catalana.

El 1925 Francesc Cambó li atorga la càtedra de grec de la Fundació Bernat Metge, especialitzada en estudis clàssics, amb la qual cosa Riba obté l'oportunitat de dedicar-se professionalment a la traducció dels clàssics. Precisament, les seves traduccions més preuades són les que va fer de l'Odissea d'Homer (1919) i dels grans dramaturgs grecs de l'Antiguitat (Èsquil, Sòfocles i Eurípides).

La traducció del Tristany i Isolda es va publicar el 1921 i representa, com totes les que va fer, tal com ho expressa Martí de Riquer, «un extraordinari enriquiment del català literari, constret amb mà mestra a traslladar des d’allò més eteri i vague a allò més abstracte i subtil, l’expressió popular i l’expressió culta.» 

Riba va mirar de respectar el llenguatge arcaïtzant i medieval de l'original francès de Bédier, la qual cosa fa que la seva lectura, per al lector actual, constitueixi tot un repte. Per exemple, fa servir arcaismes propis del català medieval i altres cultismes que fa cent ja anys eren desuets: “seüssos” (gossos conillers), “abrinat” (prim; fr. grèle ‘prim, gràcil’), “pros” (virtuós, respectable; fr. preux ‘esforçat, brau’),“volenters” (voluntàriament), “girfalc” (falcó sagrat), “certes” (certament), “anap” (vas), “home ligi” (vassall directe - “homme lige”), “forfet” (partici de “forfer”, delinquir), “juí” (judici), “aspidar” (travessar), “ascona” (llança), “flató” (bosc?) (“sota un flató lleuger d’aurons” IX: “sous un bois léger d’erables”) i moltes altres. Tot plegat proporciona al conjunt un to elegant, de ressons nobles, que va més enllà de la mera traducció per entrar en la categoria d'obra poètica.