3. Tristany i Isolda

3.3. Versió de Gottfried

El trobador i poeta èpic Gottfried d'Estrasburg va escriure una nova versió del Tristany en llengua alemanya, datada a començament del segle XIII. L'obra, però, restà incompleta a causa de la mort del seu autor. 

El text ens ha arribat a través d'onze manuscrits complets dels quals dos són del segle XIII i quatre del segle XIV, així com d'uns 14 fragments. Alguns poetes del segle XIV intentaren completar l'obra. El tema central, l'amor adulterí de Tristany envers Isolda a causa d'un misteriós filtre d'amor, ja era conegut: procedia, tal com altres episodis de l'obra, de la llegenda cèltic-irlandesa de vora l'any 800 (s. IX). Gottfried no canvià el tema, però li proporcionà un rerafons místic. Tampoc renuncià al filtre d'amor (el famós beuratge), que només podia justificar el tema en l'ambient de la cort de llavors, però situà l'amor de Tristany i Isolda al marge i per sobre del fet de la transgressió de la moral en el sentit cristià.

En el relat de Gottfried, la innocència del sentiment amorós, tant en Tristany com en Isolda, és tan gran que després d'haver compartit el beuratge cap dels dos no gosa confessar què és allò que el mortifica, i s'ho amaguen l'un a l'altre a causa dels dubtes i la vergonya. Llavors es produeix un diàleg deliciós entre tots dos que, per desgràcia, no trobarem més endavant en la versió de Bédier:


      -Ai, bella adorada, digueu-me, ¿què us fa tanta por, de què us planyeu?

      Isolda respongué:

     -Lameir és la meva aflicció, lameir oprimeix el meu cor, lameir és allò que em fa patir.

     En sentir-li dir tantes vegades lameir, Tristany reflexionà i va considerar amb deteniment el significat exacte d'aquest mot. Aleshores es va adonar que l'ameir volia dir "l'amor", però també "l'amarg" i "la mar". Li va semblar que tenia tot un ventall de significats. Decidí que passaria per alt un dels tres i demanà pels altres dos. No va esmentar l'amor, senyor dels altres dos, el consol i la meta de tots dos. Va decidir enraonar sobre la mar i l'amarg. 

    -Crec -va dir- bella Isolda, que us inquieten el mar i l'amargor. És el mar i el vent que us desespera. Crec que aquestes dues coses són amargues per vós. 

    -No senyor. ¿Què dieu? Cap d'aquestes dues coses no em pertorba. Ni l'aire ni el mar no em disgusten. Tan sols lameir em fa patir.

    Quan Tristany tornà a sentir aquesta paraula, va comprendre que es referia a l'amor i li va dir en veu baixa:

   -En veritat, bella senyora, a mi em passa el mateix. Vós i Lameir em turmenteu.