Encara
que seria molt llarg d'explicar, la lectura de Frankenstein ofereix
un entramat ingent de citacions de poemes romàntics i de referències
a altres obres literàries (no totes romàntiques, per cert). Es
tracta d'un joc que anomenem d'intertextualitat, això
és, les relacions que s'estableixen entre diversos textos
literaris a partir de citacions o de referències.
A
tall d'exemple, l'educació de la criatura artificial es fa a través
d'uns llibres que troba dins una maleta abandonada al bosc; són
aquests:
- El Paradís perdut,
de John Milton
La
influència d’aquesta obra del segle XVII en el Frankenstein
de Mary Shelley és enorme. No oblidem que l’autora anglesa
encapçala el llibre amb una citació d’El Paradís perdut: «És
que vaig demanar-vos, Creador, que de l’argila em modeléssiu home?
És que vaig sol·licitar-vos que m’aixequéssiu de la foscor?» Aquesta citació denota la intenció de l’autora de posar èmfasi
en la responsabilitat que qualsevol creador té sobre les seves
obres. Ni Adam va demanar de ser creat, ni tampoc ho va demanar
Frankenstein. En tots dos casos, la decisió recau directament
en els seus creadors, així com la responsabilitat per les possibles conseqüències que tingui aquesta decisió, o pels mals que pugui causar. Encapçalant el seu llibre amb aquesta cita, Shelley ens diu que el culpable de tot el que succeeix a la novel·la és Victor Frankenstein, en haver volgut anar més enllà dels límits humans.
Pel
que fa a la interpretació que el
monstre
fa de l’obra de Milton, allò que més l’admira és «la
descripció d’un Déu omnipotent que lluita contra les seves
criatures». Es tracta, sens dubte, d’una referència a la seva
pròpia creació per part de Victor Frankenstein. El problema és
que, quan es compara amb Adam, hi surt perdent: enlloc d’una
criatura perfecta, feliç i pròspera, Frankenstein és deforme,
dissortat i es troba sol. És per això que s’identifica més amb
la figura de Satanàs, «perquè sovint, com ell, quan veia la
felicitat dels meus protectors creixia dins meu el fel amarg de
l’enveja». En
realitat, Satanàs és el veritable protagonista de l’obra de
Milton, presentat com un personatge orgullós i ambiciós que, després de desafiar Déu i ser derrotat i exiliat a l'infern, decideix venjar-se del Totpoderós mitjançant els éssers humans que acaba de crear. Els paral·lelismes amb la història de Frankenstein són evidents.
- Vides
paral·leles,
de Plutarc
Luci Mestre Plutarc (també conegut com a Plutarc de Queronea) fou un historiador i assagista grec que va viure en temps de la
Grècia romana (al segle I, sota el domini de l’imperi romà). El que més
interessa a Frankenstein d’aquest volum —on s’hi poden trobar, entre altres, les
biografies d’Alexandre Magne, de Juli Cèsar o del filòsof Cató— és que «em va ensenyar pensaments elevats: em va alçar per damunt
les meves pròpies dissortades reflexions per admirar i estimar els
herois d’èpoques passades». És a dir, que el llibre de Plutarc actua en Frankenstein com un exemple didàctic transmès per aquells homes de l'Antiguitat que es van distingir per la seva virtut i el seu coratge. Curiosament, la criatura se sent atreta pels personatges que exemplifiquen la serenitat d'esperit per damunt de la bel·licositat: «Admirava els legisladors pacífics (Numa, Soló i Licurg) més que no pas Ròmul i Teseu».
- Les
penes del jove Werther,
de Johann W. Goethe.
Aquesta
breu obra epistolar del poeta alemany és la que més impressiona el
monstre. «S’hi examinen tantes opinions i s’hi encenen tantes
llums sobre el que fins aleshores havien estat per a mi temes foscos,
que vaig trobar-hi una font inexhaurible de meditació i astorament.
(…) Vaig considerar Werther l’ésser més diví que mai hagués
vist o imaginat; era un personatge sense pretensions i ben enfonsat.
Era com si les disquisicions sobre la mort i el suïcidi haguessin
estat calculades per omplir-me d’astorament». Frankenstein acaba
plorant quan el protagonista s’engega un tret al pit per acabar
amb el seu patiment intern; no és difícil advertir que en certa
manera intueix el que acabarà fent ell mateix davant un món hostil
que el rebutja i un creador que es nega a acceptar-lo tal com és.
Són
obres que la criatura comenta, en fa una valoració i les compara
(pàgs. 168-170). No es tracta de llibres qualssevol; són lectures
que li serviran per demanar-se qui és ell, és a dir, que l'ajudaran de manera significativa en el seu procés d'autoconeixement. «La
possessió d’aquells tresors em va proporcionar un immens plaer.
Contínuament estudiava i m’exercitava la ment amb aquelles
històries, mentre els meus amics eren a les feines habituals».
Pel
que fa als poemes, observem, entre altres, la inclusió de versos dels
autors romàntics de la generació anterior a Mary Shelley, alguns
dels quals freqüentaven la casa del seu pare, el filòsof William Godwin. Dos exemples:
- The
Rime of the Ancien Mariner,
de Samuel T. Coleridge (pàg. 74)
- Lines
Composed a Few Miles above Tintern Abbey,
de William Wordsworth (pàg. 207).
Sense oblidar que al llibre també hi trobem un fragment del poema del seu company i marit, Percy B. Shelley: Mutability
(pàg.
127). |