«Frankenstein» de Mary Shelley (2)
.
1. Aspectes formals de l'obra
1.1. Les dues edicions
| Com indica Quim Monzó a la nota introductòria de la pàg. 5 del llibre, el text que estem treballant a classe és la traducció de l'edició de 1818, la primera que es va publicar de la novel·la de Mary Shelley. La raó, segons apunta el traductor, és que aquesta primera edició «conserva més la frescor» de la història, i sobretot perquè la 3a edició (revisada per la mateixa autora i, fins fa poc, l'única que era accessible al públic) «va ser revisada per refinar, ensucrar i descafeïnar personatges i situacions». Per exemple, en l'edició de 1818, Elizabeth Lavanza és la germana d'Alphonse Frankenstein —i per tant la cosina de Victor. Això va escandalitzar les mentalitats conservadores de l'època, de manera que en l'edició de 1831, Shelley va fer que Elizabeth fos una pobre nena òrfena que els pares de Victor acullen a casa seva —és a dir, sense cap vincle carnal amb qui serà el seu futur marit. Però l'important és que en l'edició de 1831 és la pròpia Mary Shelley qui n'escriu el pròleg, explicant-nos com va ser l'origen del llibre, com se li va acudir la idea de crear el monstruós personatge i com el seu marit la va persuadir perquè, en comptes de fer-ne un relat curt, escrivís una novel·la tot eixamplant la idea originària. 1. D'entrada, la 1a edició (de 1818) —que és la traduïda al català per Quim Monzó— es publica amb un pròleg de Percy B. Shelley, el poeta i company de l'autora. D'una banda, Shelley hi justifica la base científica de l'obra i es refereix a Erasmus Darwin, avi de l'autor de L'origen de les espècies; de l'altra, fa referència als grans escriptors que s'han basat en «la veritat dels principis bàsics de la natura humana» com a principi literari: i aquí cita Homer, Shakespeare i Milton, tres referents fonamentals per a l'autora. Aquesta base serveix per justificar el valor que pot tenir una obra com Frankenstein que, en principi, es pot llegir com una obra de fantasia, de fets sobrenaturals, però que remet a una veritat humana de fons: l'ambició de crear vida com un petit déu. 2. En el pròleg a la 3a edició de l'obra, de 1831, és la mateixa autora qui ens introdueix la novel·la. Mary Shelley escriu un extens preludi on explica com, ja de ben petita, li agradava gargotejar quaderns amb històries sorgides de la seva imaginació. Després ens trasllada a aquell fred i boirós estiu de 1816 i als quatre singulars personatges que s'aplegaren a la Villa Diodati vora el llac Leman. Així, admet que fou Lord Byron qui proposà «We will each write a ghost story» (ara cadascú de nosaltres escriurà una història de fantasmes). Tots comencen a escriure la seva, però ella es queda en blanc: «vaig sentir aquella buida incapacitat d'invenció que és la misèria més gran d'un autor», confessa. Fins que és testimoni d'una conversa entre els dos poetes anglesos: «Llargues i nombroses foren les converses entre Lord Byron i Shelley, a les quals jo vaig assistir com un oient devot però gairebé silenciós. En una d'elles varen debatre sobre diverses doctrines filosòfiques, entre d'altres la naturalesa del principi de la vida, i si hi havia alguna probabilitat que mai fos descoberta i transmesa. Van parlar dels experiments del dr. Darwin...».
I és llavors, arran d'aquesta conversa, quan s'encén l'esca de la seva imaginació. Aquella nit no pot dormir, i les imatges del «pàl·lid estudiant d'arts profanes agenollat a la vora de la cosa que havia creat» i del monstre que, dut a la vida pel funcionament d'algun giny poderós, ja comença a bellugar-se, s'apoderaran de la seva ment. L'endemà al matí, M. Shelley ja té la seva història. D'entrada tan sols pensava fer-ne un conte, un relat breu; però el seu marit la convenç perquè desenvolupi la trama més extensament. |