«Frankenstein» de Mary Shelley (2)

La geografia i el viatge

Situada geogràficament entorn de Ginebra i els Alps suïssos, Frankenstein és també un llibre de viatges. El viatge hi és fonamental: els personatges es desplacen físicament per l'Europa central i Gran Bretanya, per Rússia i el pol Nord. 

El viatge té un sentit simbòlic dins del Romanticisme. Els paisatges que M. Shelley descriu a la novel·la li serveixen per recalcar el caràcter sublim i sagrat de la Natura, i el risc que comporta el fet d'immiscir-se en els seus secrets ocults. De fet, Frankenstein presenta tots els ingredients de la Natura descrits en altres grans obres del Romanticisme: escenaris gòtics i tenebrosos alternen amb espais exòtics i d'altres que, en canvi, inspiren serenitat a l'esperit. Els itineraris desesperats del protagonista responen a les forces de la mort i la destrucció que el persegueixen arreu. L'únic consol que obté Victor Frankenstein al llarg d'aquest vagareig desesperat prové de la contemplació de la Natura, ja sigui el cim majestuós del Mont Blanc o la solitària reclusió de les illes Òrcades. El desolat i glacial oceà Àrtic, cobert amb la seva fràgil superfície de gel, accentua la desolació i la fragilitat de la ment del doctor, obsedit en la recerca de la seva criatura. 

El periple de Frankenstein respon a l'esquema «persecució - fugida», però com tothom sap, un no pot fugir d'ell mateix. I aquest esquema inclou el mateix capità Walton, qui admet que ha emprès la seva expedició al pol Nord inspirat per les seves lectures juvenils, particularment el Poema del Vell Mariner, de Samuel T. Coleridge, un dels primers poetes anglesos romàntics (p. 26). A més a més, l'exploració àrtica de Walton respon a la idea —també romàntica— del «viatge al desconegut». Viatge al desconegut ho és, així mateix, la investigació científica que duu a terme Frankenstein, i que el porta a terrenys nous i inexplorats —i, com es veurà, extremament perillosos. 

La natura

La descripció de la natura imponent —boscos, muntanyes i oceans— descrita en tota la seva força i bellesa, forma part central de l'obra. Es relaciona tant amb l'atracció pels descobriments que hi havia al segle XVIII i l'obertura de noves rutes geogràfiques (de fet, aquest era l'objectiu de Robert Walton en viatjar al Pol nord)* com amb el Romanticisme, que veu en el paisatge un mirall dels processos interns que viuen els personatges. En aquest sentit, cal destacar que l'únic moment en què el monstre és feliç és trobant-se sol al bosc, allunyat dels homes, com el bon salvatge de Rousseau. D'altra banda, les converses que tenen Victor Frankenstein amb la seva criatura solen ser enmig de la natura, com quan es troben dalt del cim del Mont Blanc.

Frankenstein descriu magistralment el contrast entre la bellesa de la Natura i la lletjor del monstre creat per Victor. La diferència entre el que és natural i el que és artificial no pot ser més punyent. Així, mentre la criatura és repugnant i abominable, els paisatges naturals de la vall de Chamonix són idíl·lics i encalmats. 

La descripció de la natura contrasta amb l'escenari urbà de Ginebra, envoltat de muralles, estret, hostil per a l'esperit romàntic, sempre delerós dels espais oberts i de la natura no domesticada. 

Victor Frankenstein no va tenir en compte que tota acció desencadena una reacció oposada. En intentar manipular artificialment la Natura, aquesta se li gira en contra. Després de la mort d'en William i la Justine, els paisatges formidables de les valls alpines ja no li susciten l'emoció que abans sentia en les seves excursions. Només al final, quan el mal ja és irreparable, comprèn que l'ésser humà no ha d'interferir en els processos naturals i que aquest fou el seu principal error. 

En conseqüència, la Natura actua certament com un agent reparador per al creador de Frankenstein, però tan sols quan ja és massa tard.