La literatura medieval

Entenem per literatura en vulgar aquella que està escrita en qualsevol llengua vulgar, és a dir, que no sigui el llatí. Aquest tipus de literatura apareix a l’Europa occidental durant l’Edat Mitjana, concretament al llarg dels segles XI i XII. Les llengües vulgars es comencen a formar oralment a partir del segle IX.
En un principi només s’utilitzava el llatí per escriure textos literaris, ja que era la llengua eclesiàstica. Tot i això, la diversitat cultural que es va anar formant a occident durant l’edat mitjana va propiciar la diferenciació de cultures, experiències i costums, fet que es va fer palès en la llengua. Així, partint del llatí vulgar, es varen crear nous llenguatges, amb diversos usos i registres. El gal·loromànic, el francès o l’occità en són alguns exemples. Se les anomenades  vulgars perquè eren les utilitzades pel poble o "vulgus". En principi no tenien cap altra denominació, soles es contraposaven al "llatí"; però a mesura que passen els segles es configuren diverses llengües noves provinents del llatí, són les actuals llengües romàniques, formades en l'edat mitjana.
L’ús de les llengües vulgars en la literatura es va produir de manera esglaonada, al llarg d’un període extens de temps i amb certes ruptures pel que fa a la llengua llatina. Cal destacar dos fets rellevants com a conseqüents d’aquest canvi de tradició.
En primer terme la necessitat del món eclesiàstic per fer arribar el missatge religiós a la gent del carrer, ja que la majoria no sabien ni llegir ni escriure, i el llatí estava reservat bàsicament al clergat. Per acostar-se, doncs, a la població, diversos religiosos varen coincidir en traduir els missatges eclesiàstics a les llengües vulgars fet que faria que així aquest fos comprensible pel poble. El Concili de Tours va ser clau per aquesta gesta. A partir de l'any 813 es va recomanar als bisbes que fessin les homilies amb el llenguatge del poble per tal de què tothom en pogués entendre el missatge eclesiàstic. Aquest fou, sens dubte un dels fets més significatius pel canvi de llengua en la literatura de tema bíblic.

D’altra banda però, també cal esmentar la virtut cabdal de les llengües vulgars en l’ús literari. I és que aquestes llengües havien aconseguit generar una identificació col·lectiva entre aquells que la parlaven fins a uns nivells que el llatí no havia arribat. Era la llengua que s’utilitzava en la quotidianitat i, per tant, obria un ventall completament nou de gèneres i obres en la creació literària que, anteriorment, i a causa de l’ús del llatí, no s’havien produït. D’aquesta manera es formava una nova realitat per la literatura amb diverses temàtiques i gèneres, sobretot de caràcter laic, per descobrir. Temes com l’amor era més fàcil de realitzar, ja que el llenguatge permetia expressar molt millor missatges. Elements com l’afecte i la imaginació es podien manifestar millor amb les llengües vulgars, que eren les llengües maternes, que no pas amb llatí.

Text basat en la viquipèdia.