La literatura medieval

1. Context històric

L’edat mitjana és un període de la història que abarca uns deu segles. És des d’una perspectiva moderna que se l’anomena “mitjana” o “medieval” (en el sentit que es troba entremig de dos altres grans períodes històrics) ja que és l’època que es troba entre l’antiguitat clàssica i l’edat moderna. Aquesta última s’inicia amb el Renaixement, el qual reprèn culturalment el llegat de l’antiguitat grecollatina anterior a l’edat mitjana. Se sol considerar, de manera simbòlica i referencial, que l’edat mitjana comença el 476 d.C. ja que és l’any de la deposició de l’últim emperador romà, Ròmul Augústul, i, per tant, de la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident, que es desintegraria tot donant lloc a diversos nous regnes medievals. També de manera simbòlica i referencial es pren l’any 1453 com a final de l’edat mitjana, ja que és l’any de la caiguda de l’Imperi Romà d’Orient, anomenat durant aquest període Imperi Bizantí, després que els turcs en conquerissin la capital, Constantinoble.

Ròmul Augustul, últim emperador romà, sent deposat pel bàrbar Odoacre.                           Representació del setge i la caiguda de Constantinoble a mans dels Otomans.

El cristianisme, que des de l’edicte de Tessalònica decretat per l’emperador Teodosi el 380 d.C. ja era la religió oficial de l’Imperi Romà, es consolida en aquesta època com la gran religió d’Europa. L’Església adquirirà un gran poder i s’adjudicarà el monopoli de la cultura. La literatura, en conseqüència, versarà sobre temes morals i religiosos. El llatí, en la seva variant medieval, serà la llengua de cultura d’aquesta època, per bé que és també l’època en què apareixen les llengües vulgars, sorgides del llatí vulgar i anomenades llengües romàniques. La literatura en llengües romàniques tindrà el seu inici, per tant, també en aquest període.

Pel que fa a l’àmbit polític, després d’un primer període d’invasions bàrbares (s. V-VII) durant el qual els pobles germànics s’instal·len i es disputen els antics territoris de l’Imperi Romà, la societat medieval es convertirà en una societat feudal molt jerarquitzada i conservadora.  Aquest nou sistema polític es consolida amb força sobretot després de la fi de l’Imperi Carolingi (s. VIII – IX), que havia sigut un intent per part dels reis francs de restituir l’antiga unitat política i territorial de l’Imperi Romà d’Occident. A partir, doncs, del s. IX, els regnes medievals es dividiren en petits territoris semi independents (els feus) en què un senyor feudal proporcionava protecció als seus vassalls a canvi de tributs i treball a les seves terres. Els senyors feudals eren nobles o membres de l’Església i tenien una relació de dependència més o menys forta amb el rei de cada regió.

Coronació l'any 800 de Carlemany com a Imperator Augustus.

Les grans manifestacions literàries medievals a l’Europa occidental es produiran a partir del segle XII a França. És en aquesta època quan als burgs o ciutats apareix una nova classe social, la burgesia, que començarà a sentar les bases d’una societat diferent, basada en el mercantilisme i el comerç. Al mateix temps, a les corts dels grans nobles s’hi comença a gestar una nova cultura profana i elitista que defuig el control eclesiàstic. França, doncs, es convertirà en el nou centre cultural per diverses raons històriques, culturals i polítiques: la decadència de la noblesa, la reforma monàstica, el retorn al dret romà, la sistematització de la filosofia i la teologia, el desenvolupament de les escoles que es converteixen en universitats i el redescobriment del món clàssic llatí. Les dues formes literàries més importants d’aquest període són la poesia trobadoresca i la novel·la artúrica o de cavalleries. L’altra gran manifestació literària de l’època medieval es produirà a Itàlia a partir del segle XIII, la poesia del dolce stil nuovo.

2. La poesia trobadoresca

La poesia trobadoresca és la primera gran manifestació literària de l’Europa medieval i va ser escrita en occità durant els segles XII i XIII. S’han conservat unes 2.500 poesies d’uns 350 poetes de diversos indrets (no només de les regions occitanes del sud de França, sinó també de Catalunya i fins i tot del nord d’Itàlia, per bé que tots ells escrigueren en llengua occitana o provençal).

La poesia trobadoresca, als segles XIII i XIV, fou copiada en els cançoners. Tot i que la llengua culta i de prestigi és el llatí i que en un primer moment les llengües romàniques es perceben amb rebuig i com a no apropiades per a la literatura, arriba un moment en què això canvia i els autors de poesia trobadoresca comencen a ser copiats, de la mateixa manera que els autors clàssics, en aquests cançoners, que són tractats com els manuscrits de les grans obres grecollatines. Als cançoners s'hi posa el nom i el "retrat" de cada trobador. "Retrat" entre cometes, ja que en aquesta època encara no existeix la tècnica pròpiament dita del retrat, però, amb tot, hi ha la necessitat de representar els autors. Aquests, de fet, són representats sobretot en el moment de l'acte performatiu (és a dir interpretant i cantant els poemes), encara que, normalment, el trobador no fos el que interpretava les seves composicions, sinó que aquesta tasca requeia sobretot en la figura dels joglars. Aquests, doncs, es guanyaven la vida viatjant de cort en cort cantant i interpretant musicalment les composicions dels trobadors.  A continuació podeu veure un exemple de retrat del trobador Bernat de Ventadorn.

Els cançoners, abans de les composicions líriques, ens ofereixen la vida y razó de cada autor. La “vida” és un petit relat biogràfic, que algun estudiós ha arribat a qualificar de “petita novel·la en miniatura”. A continuació podeu veure, per exemple, el relat biogràfic sobre el trobador Bernart de Ventadorn:

Bernart de Ventadorn fou de Llemosí, del castell de Ventadorn. Fou home d'ascendència pobre, fill d'un servent que era forner, que escalfava el forn de coure pa del castell. I es féu un home de bona presència i destre, i sapigué cantar i trobar bé, i es féu cortès i culte. I el seu senyor, el vescomte de Ventadorn, es va entusiasmar amb ell, amb el seu trobar i el seu cantar, i li féu gran honor. I el vescomte de Ventadorn tenia esposa jove, gentil i alegre. I es va entusiasmar amb Bernat i les seves cançons i se'n va enamorar, i ell de la dama, de manera que féu les seves cançons i els seus versos sobre ella, de l'amor que li tenia i de la seva vàlua. Molt de temps durà el seu amor abans que el vescomte i la resta de gent se n'adonessin. I quan el vescomte es va adonar l'apartà d'ell i féu tancar i vigilar l'esposa. I la dama féu acomiadar Bernat, perquè s'apartés i s'allunyés d'aquella comarca. I ell se n'apartà i se n'anà vers la duquessa de Normandia, que era jove i de gran valor i coneixedora del mèrit, de l'honor i de la lloança ben dita. I li agradaven molt les cançons i els versos de Bernat, i el rebé i l'acollí molt afectuosament. Molt de temps estigué a la seva cort, i s'enamorà d'ella i ella d'ell, i li féu moltes bones cançons. I estant amb ella el rei d'Anglaterra, aquest la prengué per esposa i la tragué de Normandia i la portà a Anglaterra. I Bernat restà aquí trist i afligit, i se n'anà vers el bon comte Raimon de Tolosa i amb ell estigué fins que el comte morí. I Bernat, pel dolor que sentí, es lliurà a l'orde de Dalon i allí morí. I a mí, Uc de Sant Circ, m'explicà el que he escrit sobre ell el vescomte Ebles de Ventadorn, que fou fill de la vescomtessa que Bernat estimà. I féu aquestes cançons que oïreu, aquí a baix escrites.

Les “vides” s’han de prendre com  els retrats, és a dir, cal pensar que no són massa fidels a la realitat. Ara bé, denoten un nou gust del públic, que vol conèixer l’autor de les composicions. Tota aquesta literatura procedeix originalment de l’oralitat, la qual implicava anonimat. Des del moment en què es posa per escrit, apareix la necessitat que els autors siguin reconeixibles. La “razó”, al seu torn, és la causa per la qual el trobador escriu poesia o bé els motius concrets pels quals s’ha escrit alguna de les seves composicions.

3. L'amor cortès

L'estructura de la cançó, el gènere amorós

La cançó és una de les primeres expressions del cant líric occidental en què s'expressen obertament els sentiments més íntims i personals de l'enamorat o enamorada.

La poesia amorosa dels trobadors està estretament relacionada amb el tipus de societat feudal en què s’emmarca. El concepte de fin’amors o “amor cortès” és fonamental. Consisteix en un joc en què el codi feudal es traspassa a l'experiència amorosa. El trobador, l'enamorat, manifesta el seu desig de forma esglaonada (penyores, poemes,... fins arribar a aconseguir l'amor de l'estimada), fins a esdevenir amants. El procés de festeig pren els tòpics de la tradició grecollatina, segueix les diferents etapes d'un procés d'enamorament: visus (contemplació), alloquium (conversa), contactus (carícies), basia (besos), i factum (unió). La dama (midons) accepta d'amagat aquest festeig, també de forma graonada; es mostrava, de primer distant, i, lentament, tolera l'aproximació de l'amant, tímid i suplicant. L'altra raó perquè aquest procés sigui lent i d'amagat és perquè habitualment la "midons" era una dona casada amb un senyor feudal de gran poder. Amor i matrimoni esdevenen dos conceptes independents.

Els trobadors consideren la "midons" un ser superior al qual retre homenatge, com si es tractés del seu propi senyor feudal, establint-hi, de fet, una relació equivalent a la d’un vassall respecte d’un senyor. El marit de la dama (gilós) adquireix el paper d’antagonista a l’amor entre el trobador i la seva estimada, i se serveix d’uns espies aduladors (lausengiers) perquè els vigilin i vetllin per la fidelitat que la dama li deu. En els poemes, el trobador amaga el nom de la seva estimada darrere un “senyal”, és a dir, una paraula o expressió que esdevé el pseudònim de l’estimada.

El sirventès, gènere irònic i sarcàstic 

A part del tema amorós (expressat en el gènere de la cançó), un altre tema habitual de la lírica trobadoresca era el de les cançons de tema guerrer. Aquestes composicions es coneixen amb el nom de sirventesos. De caràcter satíric, es componen a mode d’atac o injúria contra algun personatge. Segons el tipus d’atac o els retrets que s’hi fa, se’n poden distingir de diversos tipus: morals, personals, polítics o literaris.

Altres gèneres: el plany, l'albada i la pastorel·la

El plany és la composició que lamenta la mort d'algú. Un dels més coneguts és "Lo pany de Ramon" de Ramon Llull, que en la seva joventut va practicar la poesia trobadoresca.

L'albada: és la composició que es plany de la separació dels amants amb l'arribada del dia.

La pastorel·la és la composició en què la protagonista de l'amor és una pastora o pagesa.

Característiques formals: mètrica i rima
Pel que fa a les qüestions formals, els poemes trobadorescs tenen una versificació molt estricta i rigorosa. El nombre de síl·labes pot ser variable, però ha de ser regular i sense errors, per exigència de la música, i la rima és  sempre consonant. Atenent a les seves característiques formals, es van desenvolupar tres estils compositius: el trobar leu (trobar lleu), tècnicament senzill, de tema lleuger, amb paraules conegudes, que era de fàcil comprensió, imitava formes populars i cercava arribar a un públic ampli; el trobar clus, de tècnica més difícil, que se servia de jocs amb el sentit i conceptes obscurs i aspirava a un públic més selecte; i el trobar ric, una variant del trobar clus, caracteritzada pel virtuosisme formal més elevat, filigranes lingüístiques i rimes internes de notable complexitat.

4. El 'dolce stil novo'

La tercera gran manifestació literària que té lloc a l'Edat Mitjana és la poesia del dolce stil novo. Aquesta nova manera de fer poesia neix el segle XIII al nord d'Itàlia i té com a representants poetes tan importants com Dante, Guido Cavalcanti o Francesco Petrarca, tots ells grans noms que han marcat la història de la literatura. Aquests poetes, per bé que eren deutors i lectors de la poesia trobadoresca, se'n distancien propugnant un nou estil i una renovació dels temes. Els segles XIII i XIV a Itàlia seran la base del Renaixament que, progressivament, s'expandirà per tot Europa al llarg del s. XV i XVI, com podreu estudiar en el següent Lliurament.

El segle XIII, sobretot a la península itàlica (l'actual Itàlia), es caracteritza per un creixement de les ciutats i una prosperitat econòmica que desemboquen en  unes grans transformacions socials. La burgesia es dedica al comerç, comença a utilitzar la moneda més que el sistema d'intercanvi i s'introdueix l'escriptura de propietats i compra-vendes fins el punt que podem parlar ja d'un capitalisme incipient. Florència és un dels centres principals d'aquest nou desenvolupament econòmic i social. Però aquesta nova prosperitat no impedeix que es produeixin moltes lluites de poder, especialment entre els partidaris dels papes (güelfs) i els partidaris dels emperadors alemanys (gibel·lins), dos poders que competeixen per a sotmetre les ciutats independents del centre i del nord de la península itàlica. A tot Europa, de fet, tenen lloc guerres devastadores (per exemple, la Guerra dels Cent Anys que enfrontà França amb Anglaterra) i d'altres calamitats com fams i epidèmies com ara la pesta negra. Tot això serà una de les causes principals d'una nova concepció de la vida en què la valoració dels béns materials adquirirà una gran importància per damunt de la resta de coses.

Els precedents de la poesia del dolce stil novo són els poetes que es reuniren a la cort de Frederic II de Sicília durant el segle XIII. Aquesta poesia, en dialecte culte sicilià, segueix la tradició trobadoresca per bé que prescindeix de la majoria d'elements convencionals que la caracteritzava (la relació de vassallatge entre el poeta i la dama, les relacions extraconjugals, els senyals, els lausengiers...). Poc més tard, és imitada pels poetes toscans (de la Toscana, la regió de la qual era capital Florència) i serà el germen de la poesia del dolce stil novo. Aquest terme, de fet, és encunyat per primer cop pel propi Dante, en el cant XXIV ("Purgatori") de la seva obra Divina comèdia: "di qua dal dolce stil novo ch'i'odo" ("del dolç estil nou que jo escolto"). Els poetes del dolce stil novo abandonen del tot les fórmules trobadoresques i és per això que els escau l'expressió "estil nou". S'acosten a una concepció més pura de l'amor: a la poesia de Guido Guinizzelli (1235-1276) o Guido Cavalcanti (1250-1333) la dona representa un ideal d'espiritualitat i l'amor adquireix un tint d'experiència mística. El nou estil, a més, és "dolç" en referència a la seva musicalitat i l'ús d'un vocabulari refinat que persegueix l'harmonia expressiva.

Il·lustració de la ciutat de Florència en època medieval, epicentre de la poesia estilnovista.

5. Dante i la Divina comèdia

Els inicis de Dante Alighieri (Florència, 1265 - Ravena, 1321) estigueren marcats per la influència de Guido Cavalcanti. La seva poesia estilnovista va tenir com a gran centre d'atenció la figura de Beatriu, que encarnava un ideal espiritual i amorós.

La donna angelicata

Les primeres obres de Dante són les Rimes o la Vida nova;  bons exemples del seu afany de superació de la poesia trobadoresca i on presenta l'amor terrenal (a Beatriu) com el camí de partida cap a l'amor a Déu. La mort de la seva estimada l'any 1290 el sumí en una crisi religiosa important que el va fer dedicar-se als estudis. El concepte de "donna angelicata" és una sublimació de l'amor carnal. La bellesa de l'estimada es sublima, es transcendeix, de manera que la bellesa física és sols la participació de l'estimada en una bellesa de naturalesa superior. Es tracta d'un amor espiritual. Beatriu, com després la Laura de Petrarca, esdevé sols el primer pas per fer-la un model de totes les virtut morals i espirituals que ha d'aconseguir un bon cristià. La dama és vista com un ésser que està per damunt del poeta i que l'incita a un desig de perfecció moral. A diferència de l'amor cortès dels trobadors, la relació que aquests poetes toscans estableixen amb la dama  és d'adoració contemplativa.

El 1291 Dante es casà amb Gemma di Manetto Donati i políticament adoptà una postura favorable al partit dels güelfs blancs, contraris a la política del papa. Això acabà causant el seu desterrament de Florència després de la victòria dels güelfs negres i visqué exiliat per diverses ciutats italianes. Observeu que el seu matrimoni no té res a veure amb l'amor espiritual i cantat en els seus poemes.

Dante fou un gran geni de la literatura que va recollir tota una tradició i la sintetitzà en una gran obra: la Divina comèdia. De fet, l'adjectiu "divina" no formava part del títol que ell donà a l'obra, sinó que fou un afegitó de Boccaccio, però a partir de l'edició de 1555 hom passà a referir-se sempre així a l'obra. El títol que Dante posà a l'obra era simplement Comèdia, en una referència al sentit clàssic d'aquest terme pel fet que les comèdies eren obres que començaven malament o en què els personatges vivien tota una sèrie de desgràcies o calamitats, però sempre acabaven bé.

El viatge pels tres mons: un procés d'expiació
Aquesta obra relata el viatge imaginari del propi autor al món d'ultratomba, el qual consta de tres parts: Infern, Purgatori i Paradís, cadascuna d'elles composta per 33 cants i un d'introductori. Està escrita en clau al·legòrica, és a dir, articulant tota una sèrie de símbols que construeixen un discurs profundament místic sobre l'existència humana i el viatge de l'ànima vers Déu i que resumeix perfectament els anhels de l'època en què visqué l'autor. Descriu al·legòricament el procés de salvació de l'anima pecadora. El poeta, acompanyat de Virgili, que li fa de guia, recorre l'infern (regne del pecat) i el purgatori ( lloc d'expiació) fins arribar al cel (lloc on habita Déu i on l'ànima pot, finalment, descansar). En aquest últim espai, és Beatriu qui fa de guia. Seguint la concepció cristiana. Virgili no pot entrar al cel perquè no està batejat. Llavors l'església va establir un espai per als justos que havien mort abans de l'arribada de Crist. és el cas dels filòsofs i escriptors antics: d'Homer a Sòfocles o Virgili.

L'obra de Dante recull i combina motius i temes tant del món grecollatí com del cristianisme medieval i s'ha dit que representa el pas del pensament medieval al renaixentista. Pel que fa a les característiques formals i estilístiques de l'obra, cal parlar de la seva estructura mètrica en tercets encadenats (ABA, BCB, CDC, DED...) i una gran precisió lèxica que inclou l'ús de neologismes expressius.

Quant a l'argument, l'obra comença per la visita que Dante fa a l'Infern guiat, ni més ni menys, que pel poeta llatí Virgili, a qui Dante admirava i considerava el seu gran model literari. L'infern que Dante retrata és un abisme subterrani amb forma cònica i dividit en nou cercles on es distribueixen els pecadors, sotmesos a diferents tipus de tortures segons la gravetat de les ofenses comeses en vida. Després de l'infern, Virgili guia Dante a través del Purgatori, una muntanya que és com la inversió simètrica de l'abisme de l'infern. Aquesta muntanya té també nou nivells diferents que cal anar escalant i a cada un d'ells s'hi redimeix un tipus de pecat. Finalment, qui guia Dante a través dels nou cels que formen el Paradís és la pròpia Beatriu i el condueix fins que arriba a la visió de la llum de Déu i la Santíssima Trinitat.

Aquí podeu veure el retrat que el famós pintor Botticelli va fer de Dante, així com una il·lustració també del mateix autor que representa l'infern de Dante, amb forma de con invertit:

 

Pel que fa als retrats de Dante, a l'Edat MItjana ja hi havia 800 manuscrits de la Divina comèdia i 200 d'ells eren il·lustrats amb una gran riquesa iconogràfica. Botticelli, a diferència dels dibuixants medievals, ja té voluntat de retrat pròpiament dit, és a dir, fidel a la realitat, però cal imaginar que el retrat que va fer de Dante deu ser ben diferent del Dante real ja que els separen ni més ni menys 200 anys d'història!

6. Francesco Petrarca

Francesco Petrarca (Arezzo, 1304 – Arquà, Pàdua,  1374) és l'altre nom clau de la literatura d'aquesta època. Fou el poeta líric de més trascendència a l'hora d'operar el canvi de poesia trobadoresca a poesia stilnovista. Al nord d'Itàlia, la fin'amors provençal consistent en la transposició de les estructures jeràrquiques de la societat feudal amb especial èmfasi en els favors carnals de la dama, no era acceptable, ja que, com hem comentat anteriorment, no era ben vist cantar sobre l'amor carnal i, encara menys, adúlter. Calia substituir allò carnal per allò espiritual, com hem vist que féu el mateix Dante mitjançant la figura de Beatriu. La figura femenina que s'erigeix en centre d'atenció de la poesia petrarquiana, equivalent al que representava Beatriu per a la de Dante, és Laura, de qui Petrarca, segons diu a la seva poesia, s'enamora el Divendres Sant (6 d'abril) de 1327.

El pare de Petrarca va haver de sortir de Florència i va seguir les famílies poderoses al seu exili a Avinyó, on s'havia traslladat la seu del papat, quan Petrarca tenia 8 anys. El poeta es crià, doncs, a França i la seva llengua natural fou l'occità. De fet, fou un gran lector de poesia trobadoresca, va sentir especial admiració pel trobador Arnaut Daniel i escrigué els seus primers poemes en occità. Als 12 anys el pare, que era notari i volia que els seus fills tinguessin coneixements de lleis, el fa anar a Montpeller a estudiar dret. Més endavant, l'envia a Bolonya perquè prossegueixi els estudis i allí, amb 16 anys, entra en contacte amb el món literari i poètic, en plena efervescència de l'estilnovisme. Fa coneixença amb un professor i poeta pel qual professà una gran admiració, Cino da Pistoia (Pistoia, 1270 - 1336), i llegeix la poesia de Guido Guinizelli, un poeta del s. XIII a qui anomenà "mio caro padre" (el meu estimat pare). La poesia del cercle poètic que coneix a Bolonya estimula Petrarca, que havia estat instruït en retòrica i prosistes clàssics.

Al principi, Petrarca fou fonamentalment un autor llatí. Escrigué les seves primeres obres en un llatí d'extrema puresa. En una d'elles, el poema inacabat Africa, prengué com a model Virgili i en el llibre en prosa De viris illustribus, a Ciceró, en un afany de consagrar-se com a l'últim gran autor llatí. Al mateix temps, escriu també una sèrie de poemes d'amor en llengua toscana als quals dóna menys importància, tot anomenant-los nugae ("foteses"). Tanmateix, el fet que els dediqués un gran esforç de composició, reelaboració, revisió i reordenament evidencia que, en el fons, era conscient de la seva qualitat literària.

L'any, clau, però, en la producció literària de Petrarca, és el 1343. Aquest any l'autor pateix una crisi espiritual el detonant de la qual és l'ingrés del seu germà, amb qui havia compartit una joventut força disbauxada, a un monestir de monjos cartoixans. Petrarca sent que no té la mateixa força de voluntat per donar aquest pas i s'adona que s'ha equivocat de camí i que fins aquell moment havia perdut el temps en la recerca del reconeixement i la fama escrivint obres pomposes en llatí, i poesia allunyada de la filosofia moral cristiana, entregat al seu amor cap a una dona mortal (Laura) en comptes de Déu. Se sent identificat amb sant Agustí, un autor de la llatinitat cristiana a qui li succeí més o menys el mateix tipus de crisi i de conversió a la fe.

Tot això el porta a una reorientació vital (mutatio animi o "transformació de l'esperit", tal com diu ell) que el convertirà en un home nou. Pren consciència dels seus errors i pecats i enfoca la seva vida cap al cultiu d'una filosofia moral que ell identifica amb un cert estoïcisme propi de Sèneca (autor moral llatí del segle I d.C.) passat pel filtre dels pares de l'església (els primers autors cristians en llatí). A partir d'aquest moment, Petrarca persegueix una filosofia que impliqui una "virtut moral". Comença a concebre projectes d'obres reflexives (avui en diríem assagístiques) en els quals invertirà la resta de la seva vida.

El cançoner: estructura en dues parts: "In vita de Madonna Laura" i "In morte de Madonna Laura"

Paral·lelament, però, segueix cultivant poesia amorosa en toscà, per bé que la considera insignificant fins al punt de prendre la decisió d'allunyar-se d'aquesta activitat. Cap a l'any 1347, però, concep una manera amb la qual "salvar" aquesta poesia que considera moralment menyspreable i elabora un discurs en què l'ofereix com a "contraexemple" moral, és a dir, com a exemple d'allò que els homes cristians han d'evitar. D'aquesta manera, fa encaixar els poemes dins un nou marc de penitència i penediment. Per a fer això, reuneix totes les seves poesies i decideix disposar-les en un determinat ordre, que no coincideix amb l'ordre de composició, i d'aquí sorgirà la seva obra més important: el Canzoniere (Cançoner), que ell, de fet, anomenà Rerum vulgarum fragmenta ("Fragments de coses en llengua vulgar"). Tot i que l'ordre que ell estableix no coincideix amb l'ordre en què els poemes van ser compostos, Petrarca dota l'obra d'un simulacre d'ordre cronològic i reelabora els poemes i fins i tot en crea de nous ad hoc per a transmetre la sensació que estan disposats en l'ordre en què foren escrits. El cançoner consta de 366 poemes, 317 dels quals són sonets, gènere del qual Petrarca representa el punt culminant.

Laura, figura real?

Si la seva poesia escrita fins llavors ha de servir de contraexemple, el llibre ha de tenir una segona part on es vegin els exemples adequats. Així doncs, la segona part del cançoner començarà i vindrà marcada per la mort de Laura, i és per això que les dues parts del Cançoner es denominaran respectivament "En vida de Laura" i "En mort de Laura". No sabem si aquesta mort forma part de la ficció literària del Cançoner o si és una mort que es produí realment, com diu Petrarca, deguda a una epidèmia de pesta, però aquesta no és una qüestió gaire rellevant. Laura és probablement una figura no històrica, sinó simbòlica.  Encara que hi ha diverses hipòtesis,entre les quals que es tracta de Laura de Noves, una noia de la noblesa provençal d'Avinyó i de qui es va enamorar un dia concret, el 6 d'abril de 1327, data que Petrarca mitifica en el seu cançoner.

El nom de Laura prové de la paraula llatina que designava el "llorer", que era el símbol de l'escriptura i el reconeixement literari (ja que era el premi que es donava als antics atletes i poetes que guanyaven els certàmens de l'antiguitat) i, en certa manera, també designa la vanitat literària del Petrarca jove, que, ja més gran, ell mateix volia oblidar per a perseguir una vida més espiritual i humil en harmonia amb Déu. Si va existir una dona real de qui Petrarca va estar enamorat, és força  improbable que es digués Laura. La segona part del Cançoner, doncs, ens ofereix una poesia de penediment i penitència, d'acostament a Déu, ben allunyada de la poesia amorosa centrada en la figura passatgera d'una dona mortal.

Luxosa edició del Cançoner i una altra obra de Petrarca, els Triomfs, del segle XV que conté magnífiques il·lustracions relacionades amb els seus poemes. A la primera fotografia hi podeu llegir en l'italià toscà original el primer poema del cançoner, conegut també com a "sonet palinòdic", que funciona com a introducció i explicació del sentit de l'obra. És un dels poemes de Petrarca que heu de llegir a l'Antologia de la poesia universal.

Petrarca humanista i precursor del Renaixement

L'altra gran obra fonamental de Petrarca, també escrita durant aquest període i que ajuda a la comprensió del Cançoner, és escrita en llatí i porta per títol Secretum meum (El meu secret). Es tracta d'una obra en format de diàleg que Petrarca concep com una confessió, a l'estil de les Confessions de sant Agustí. Els personatges que protagonitzen aquest diàleg són un desdoblament de la personalitat de Petrarca. A un l'anomena Francesc i representa el Petrarca jove, mentre que a l'altre li dóna el nom d'Agustí i representa el Petrarca madur. El primer és un personatge  imbuït de tots els desitjos i ambicions que tingué Petrarca a la seva joventut, per a qui Laura és Deu, una "donna angelicata", i ningú podria convèncer-lo del contrari. El segon, Agustí, és un Petrarca escarmentat, de més de 40 anys, representa l'anhel de Petrarca per ser un filòsof moral cristià. El diàleg entre els dos personatges s'estableix en presència d'una figura al·legòrica, la Veritat, que, com un àrbitre, garanteix que cap dels dos personatges no menteixi. El diàleg dura tres dies i, en cada part, Agustí llença una recriminació de la qual Francesc intenta defensar-se; Agustí, però, argumenta fins que Francesc sempre cedeix i se sent vençut. En Petrarca sempre hi ha la lluita entre el cristià i el pagà, entre l'home medieval i l'home dels temps clàssics que hauria volgut ser. Per això es considera el pare de l'Humanisme que va obrir les portes al Renaixement. És en aquesta època que escriu un corpus impressionant de cartes literàries fruit de les múltiples missions diplomàtiques que desenvolupa a Europa. En destaquen també els tractats: De la vida solitària (1346-1356) o Homes il·lustres (1337). Posteriorment, l'any 1353, abandona la Provença i s'estableix per primera vegada a Milà, després a Pàdua i a Venècia, fins a retirar-se a Arquà, prop de Pàdua, amb la família de la seva filla. Hi va morir el dia abans de complir els setanta anys.

El petrarquisme

La poesia de Petrarca va tenir una llarga continuïtat: el petrarquisme, corrent poètic que va estar vigent a Europa fins el segle XVII. El moviment s'inicia a partir de la publicació del Cançoner per part de Pietro Bembo (1501) que el va proposar com a model a les generacions renaixentistes. A partir d'aquell moment Petrarca esdevé model universal de la poesia lírica moderna. S'hi desenvolupa el tema de l'amor impossible, amb una tècnica acurada a l'estil de la del propi Petrarca, amb al·lusions mitològiques i afany de recuperar els clàssics. La composició més representativa és el sonet, que a partir de Petrarca es consolida com la composició clàssica per excel·lència de la poesia posterior, i fins als nostres dies. El Cançoner de Petrarca va trigar a entrar a Catalunya, sobretot a causa de l'enorme prestigi que va obtenir Ausiàs March, l'obra del qual continua sent vigent. va influir molt més en la cort reial i en la prosa de la cancelleria. Recentment, Miquel Desclot ha publicat tot el cançoner en català, una obra ingent i d'una gran importància per a la tradició catalana.

7. Les llengües vulgars

Entenem per literatura en vulgar aquella que està escrita en qualsevol llengua vulgar, és a dir, que no sigui el llatí. Aquest tipus de literatura apareix a l’Europa occidental durant l’Edat Mitjana, concretament al llarg dels segles XI i XII. Les llengües vulgars es comencen a formar oralment a partir del segle IX.
En un principi només s’utilitzava el llatí per escriure textos literaris, ja que era la llengua eclesiàstica. Tot i això, la diversitat cultural que es va anar formant a occident durant l’edat mitjana va propiciar la diferenciació de cultures, experiències i costums, fet que es va fer palès en la llengua. Així, partint del llatí vulgar, es varen crear nous llenguatges, amb diversos usos i registres. El gal·loromànic, el francès o l’occità en són alguns exemples. Se les anomenades  vulgars perquè eren les utilitzades pel poble o "vulgus". En principi no tenien cap altra denominació, soles es contraposaven al "llatí"; però a mesura que passen els segles es configuren diverses llengües noves provinents del llatí, són les actuals llengües romàniques, formades en l'edat mitjana.
L’ús de les llengües vulgars en la literatura es va produir de manera esglaonada, al llarg d’un període extens de temps i amb certes ruptures pel que fa a la llengua llatina. Cal destacar dos fets rellevants com a conseqüents d’aquest canvi de tradició.
En primer terme la necessitat del món eclesiàstic per fer arribar el missatge religiós a la gent del carrer, ja que la majoria no sabien ni llegir ni escriure, i el llatí estava reservat bàsicament al clergat. Per acostar-se, doncs, a la població, diversos religiosos varen coincidir en traduir els missatges eclesiàstics a les llengües vulgars fet que faria que així aquest fos comprensible pel poble. El Concili de Tours va ser clau per aquesta gesta. A partir de l'any 813 es va recomanar als bisbes que fessin les homilies amb el llenguatge del poble per tal de què tothom en pogués entendre el missatge eclesiàstic. Aquest fou, sens dubte un dels fets més significatius pel canvi de llengua en la literatura de tema bíblic.

D’altra banda però, també cal esmentar la virtut cabdal de les llengües vulgars en l’ús literari. I és que aquestes llengües havien aconseguit generar una identificació col·lectiva entre aquells que la parlaven fins a uns nivells que el llatí no havia arribat. Era la llengua que s’utilitzava en la quotidianitat i, per tant, obria un ventall completament nou de gèneres i obres en la creació literària que, anteriorment, i a causa de l’ús del llatí, no s’havien produït. D’aquesta manera es formava una nova realitat per la literatura amb diverses temàtiques i gèneres, sobretot de caràcter laic, per descobrir. Temes com l’amor era més fàcil de realitzar, ja que el llenguatge permetia expressar molt millor missatges. Elements com l’afecte i la imaginació es podien manifestar millor amb les llengües vulgars, que eren les llengües maternes, que no pas amb llatí.

Text basat en la viquipèdia.