La literatura medieval

Francesco Petrarca (Arezzo, 1304 – Arquà, Pàdua,  1374) és l'altre nom clau de la literatura d'aquesta època. Fou el poeta líric de més trascendència a l'hora d'operar el canvi de poesia trobadoresca a poesia stilnovista. Al nord d'Itàlia, la fin'amors provençal consistent en la transposició de les estructures jeràrquiques de la societat feudal amb especial èmfasi en els favors carnals de la dama, no era acceptable, ja que, com hem comentat anteriorment, no era ben vist cantar sobre l'amor carnal i, encara menys, adúlter. Calia substituir allò carnal per allò espiritual, com hem vist que féu el mateix Dante mitjançant la figura de Beatriu. La figura femenina que s'erigeix en centre d'atenció de la poesia petrarquiana, equivalent al que representava Beatriu per a la de Dante, és Laura, de qui Petrarca, segons diu a la seva poesia, s'enamora el Divendres Sant (6 d'abril) de 1327.

El pare de Petrarca va haver de sortir de Florència i va seguir les famílies poderoses al seu exili a Avinyó, on s'havia traslladat la seu del papat, quan Petrarca tenia 8 anys. El poeta es crià, doncs, a França i la seva llengua natural fou l'occità. De fet, fou un gran lector de poesia trobadoresca, va sentir especial admiració pel trobador Arnaut Daniel i escrigué els seus primers poemes en occità. Als 12 anys el pare, que era notari i volia que els seus fills tinguessin coneixements de lleis, el fa anar a Montpeller a estudiar dret. Més endavant, l'envia a Bolonya perquè prossegueixi els estudis i allí, amb 16 anys, entra en contacte amb el món literari i poètic, en plena efervescència de l'estilnovisme. Fa coneixença amb un professor i poeta pel qual professà una gran admiració, Cino da Pistoia (Pistoia, 1270 - 1336), i llegeix la poesia de Guido Guinizelli, un poeta del s. XIII a qui anomenà "mio caro padre" (el meu estimat pare). La poesia del cercle poètic que coneix a Bolonya estimula Petrarca, que havia estat instruït en retòrica i prosistes clàssics.

Al principi, Petrarca fou fonamentalment un autor llatí. Escrigué les seves primeres obres en un llatí d'extrema puresa. En una d'elles, el poema inacabat Africa, prengué com a model Virgili i en el llibre en prosa De viris illustribus, a Ciceró, en un afany de consagrar-se com a l'últim gran autor llatí. Al mateix temps, escriu també una sèrie de poemes d'amor en llengua toscana als quals dóna menys importància, tot anomenant-los nugae ("foteses"). Tanmateix, el fet que els dediqués un gran esforç de composició, reelaboració, revisió i reordenament evidencia que, en el fons, era conscient de la seva qualitat literària.

L'any, clau, però, en la producció literària de Petrarca, és el 1343. Aquest any l'autor pateix una crisi espiritual el detonant de la qual és l'ingrés del seu germà, amb qui havia compartit una joventut força disbauxada, a un monestir de monjos cartoixans. Petrarca sent que no té la mateixa força de voluntat per donar aquest pas i s'adona que s'ha equivocat de camí i que fins aquell moment havia perdut el temps en la recerca del reconeixement i la fama escrivint obres pomposes en llatí, i poesia allunyada de la filosofia moral cristiana, entregat al seu amor cap a una dona mortal (Laura) en comptes de Déu. Se sent identificat amb sant Agustí, un autor de la llatinitat cristiana a qui li succeí més o menys el mateix tipus de crisi i de conversió a la fe.

Tot això el porta a una reorientació vital (mutatio animi o "transformació de l'esperit", tal com diu ell) que el convertirà en un home nou. Pren consciència dels seus errors i pecats i enfoca la seva vida cap al cultiu d'una filosofia moral que ell identifica amb un cert estoïcisme propi de Sèneca (autor moral llatí del segle I d.C.) passat pel filtre dels pares de l'església (els primers autors cristians en llatí). A partir d'aquest moment, Petrarca persegueix una filosofia que impliqui una "virtut moral". Comença a concebre projectes d'obres reflexives (avui en diríem assagístiques) en els quals invertirà la resta de la seva vida.

El cançoner: estructura en dues parts: "In vita de Madonna Laura" i "In morte de Madonna Laura"

Paral·lelament, però, segueix cultivant poesia amorosa en toscà, per bé que la considera insignificant fins al punt de prendre la decisió d'allunyar-se d'aquesta activitat. Cap a l'any 1347, però, concep una manera amb la qual "salvar" aquesta poesia que considera moralment menyspreable i elabora un discurs en què l'ofereix com a "contraexemple" moral, és a dir, com a exemple d'allò que els homes cristians han d'evitar. D'aquesta manera, fa encaixar els poemes dins un nou marc de penitència i penediment. Per a fer això, reuneix totes les seves poesies i decideix disposar-les en un determinat ordre, que no coincideix amb l'ordre de composició, i d'aquí sorgirà la seva obra més important: el Canzoniere (Cançoner), que ell, de fet, anomenà Rerum vulgarum fragmenta ("Fragments de coses en llengua vulgar"). Tot i que l'ordre que ell estableix no coincideix amb l'ordre en què els poemes van ser compostos, Petrarca dota l'obra d'un simulacre d'ordre cronològic i reelabora els poemes i fins i tot en crea de nous ad hoc per a transmetre la sensació que estan disposats en l'ordre en què foren escrits. El cançoner consta de 366 poemes, 317 dels quals són sonets, gènere del qual Petrarca representa el punt culminant.

Laura, figura real?

Si la seva poesia escrita fins llavors ha de servir de contraexemple, el llibre ha de tenir una segona part on es vegin els exemples adequats. Així doncs, la segona part del cançoner començarà i vindrà marcada per la mort de Laura, i és per això que les dues parts del Cançoner es denominaran respectivament "En vida de Laura" i "En mort de Laura". No sabem si aquesta mort forma part de la ficció literària del Cançoner o si és una mort que es produí realment, com diu Petrarca, deguda a una epidèmia de pesta, però aquesta no és una qüestió gaire rellevant. Laura és probablement una figura no històrica, sinó simbòlica.  Encara que hi ha diverses hipòtesis,entre les quals que es tracta de Laura de Noves, una noia de la noblesa provençal d'Avinyó i de qui es va enamorar un dia concret, el 6 d'abril de 1327, data que Petrarca mitifica en el seu cançoner.

El nom de Laura prové de la paraula llatina que designava el "llorer", que era el símbol de l'escriptura i el reconeixement literari (ja que era el premi que es donava als antics atletes i poetes que guanyaven els certàmens de l'antiguitat) i, en certa manera, també designa la vanitat literària del Petrarca jove, que, ja més gran, ell mateix volia oblidar per a perseguir una vida més espiritual i humil en harmonia amb Déu. Si va existir una dona real de qui Petrarca va estar enamorat, és força  improbable que es digués Laura. La segona part del Cançoner, doncs, ens ofereix una poesia de penediment i penitència, d'acostament a Déu, ben allunyada de la poesia amorosa centrada en la figura passatgera d'una dona mortal.

Luxosa edició del Cançoner i una altra obra de Petrarca, els Triomfs, del segle XV que conté magnífiques il·lustracions relacionades amb els seus poemes. A la primera fotografia hi podeu llegir en l'italià toscà original el primer poema del cançoner, conegut també com a "sonet palinòdic", que funciona com a introducció i explicació del sentit de l'obra. És un dels poemes de Petrarca que heu de llegir a l'Antologia de la poesia universal.

Petrarca humanista i precursor del Renaixement

L'altra gran obra fonamental de Petrarca, també escrita durant aquest període i que ajuda a la comprensió del Cançoner, és escrita en llatí i porta per títol Secretum meum (El meu secret). Es tracta d'una obra en format de diàleg que Petrarca concep com una confessió, a l'estil de les Confessions de sant Agustí. Els personatges que protagonitzen aquest diàleg són un desdoblament de la personalitat de Petrarca. A un l'anomena Francesc i representa el Petrarca jove, mentre que a l'altre li dóna el nom d'Agustí i representa el Petrarca madur. El primer és un personatge  imbuït de tots els desitjos i ambicions que tingué Petrarca a la seva joventut, per a qui Laura és Deu, una "donna angelicata", i ningú podria convèncer-lo del contrari. El segon, Agustí, és un Petrarca escarmentat, de més de 40 anys, representa l'anhel de Petrarca per ser un filòsof moral cristià. El diàleg entre els dos personatges s'estableix en presència d'una figura al·legòrica, la Veritat, que, com un àrbitre, garanteix que cap dels dos personatges no menteixi. El diàleg dura tres dies i, en cada part, Agustí llença una recriminació de la qual Francesc intenta defensar-se; Agustí, però, argumenta fins que Francesc sempre cedeix i se sent vençut. En Petrarca sempre hi ha la lluita entre el cristià i el pagà, entre l'home medieval i l'home dels temps clàssics que hauria volgut ser. Per això es considera el pare de l'Humanisme que va obrir les portes al Renaixement. És en aquesta època que escriu un corpus impressionant de cartes literàries fruit de les múltiples missions diplomàtiques que desenvolupa a Europa. En destaquen també els tractats: De la vida solitària (1346-1356) o Homes il·lustres (1337). Posteriorment, l'any 1353, abandona la Provença i s'estableix per primera vegada a Milà, després a Pàdua i a Venècia, fins a retirar-se a Arquà, prop de Pàdua, amb la família de la seva filla. Hi va morir el dia abans de complir els setanta anys.

El petrarquisme

La poesia de Petrarca va tenir una llarga continuïtat: el petrarquisme, corrent poètic que va estar vigent a Europa fins el segle XVII. El moviment s'inicia a partir de la publicació del Cançoner per part de Pietro Bembo (1501) que el va proposar com a model a les generacions renaixentistes. A partir d'aquell moment Petrarca esdevé model universal de la poesia lírica moderna. S'hi desenvolupa el tema de l'amor impossible, amb una tècnica acurada a l'estil de la del propi Petrarca, amb al·lusions mitològiques i afany de recuperar els clàssics. La composició més representativa és el sonet, que a partir de Petrarca es consolida com la composició clàssica per excel·lència de la poesia posterior, i fins als nostres dies. El Cançoner de Petrarca va trigar a entrar a Catalunya, sobretot a causa de l'enorme prestigi que va obtenir Ausiàs March, l'obra del qual continua sent vigent. va influir molt més en la cort reial i en la prosa de la cancelleria. Recentment, Miquel Desclot ha publicat tot el cançoner en català, una obra ingent i d'una gran importància per a la tradició catalana.