La literatura medieval

La tercera gran manifestació literària que té lloc a l'Edat Mitjana és la poesia del dolce stil novo. Aquesta nova manera de fer poesia neix el segle XIII al nord d'Itàlia i té com a representants poetes tan importants com Dante, Guido Cavalcanti o Francesco Petrarca, tots ells grans noms que han marcat la història de la literatura. Aquests poetes, per bé que eren deutors i lectors de la poesia trobadoresca, se'n distancien propugnant un nou estil i una renovació dels temes. Els segles XIII i XIV a Itàlia seran la base del Renaixament que, progressivament, s'expandirà per tot Europa al llarg del s. XV i XVI, com podreu estudiar en el següent Lliurament.

El segle XIII, sobretot a la península itàlica (l'actual Itàlia), es caracteritza per un creixement de les ciutats i una prosperitat econòmica que desemboquen en  unes grans transformacions socials. La burgesia es dedica al comerç, comença a utilitzar la moneda més que el sistema d'intercanvi i s'introdueix l'escriptura de propietats i compra-vendes fins el punt que podem parlar ja d'un capitalisme incipient. Florència és un dels centres principals d'aquest nou desenvolupament econòmic i social. Però aquesta nova prosperitat no impedeix que es produeixin moltes lluites de poder, especialment entre els partidaris dels papes (güelfs) i els partidaris dels emperadors alemanys (gibel·lins), dos poders que competeixen per a sotmetre les ciutats independents del centre i del nord de la península itàlica. A tot Europa, de fet, tenen lloc guerres devastadores (per exemple, la Guerra dels Cent Anys que enfrontà França amb Anglaterra) i d'altres calamitats com fams i epidèmies com ara la pesta negra. Tot això serà una de les causes principals d'una nova concepció de la vida en què la valoració dels béns materials adquirirà una gran importància per damunt de la resta de coses.

Els precedents de la poesia del dolce stil novo són els poetes que es reuniren a la cort de Frederic II de Sicília durant el segle XIII. Aquesta poesia, en dialecte culte sicilià, segueix la tradició trobadoresca per bé que prescindeix de la majoria d'elements convencionals que la caracteritzava (la relació de vassallatge entre el poeta i la dama, les relacions extraconjugals, els senyals, els lausengiers...). Poc més tard, és imitada pels poetes toscans (de la Toscana, la regió de la qual era capital Florència) i serà el germen de la poesia del dolce stil novo. Aquest terme, de fet, és encunyat per primer cop pel propi Dante, en el cant XXIV ("Purgatori") de la seva obra Divina comèdia: "di qua dal dolce stil novo ch'i'odo" ("del dolç estil nou que jo escolto"). Els poetes del dolce stil novo abandonen del tot les fórmules trobadoresques i és per això que els escau l'expressió "estil nou". S'acosten a una concepció més pura de l'amor: a la poesia de Guido Guinizzelli (1235-1276) o Guido Cavalcanti (1250-1333) la dona representa un ideal d'espiritualitat i l'amor adquireix un tint d'experiència mística. El nou estil, a més, és "dolç" en referència a la seva musicalitat i l'ús d'un vocabulari refinat que persegueix l'harmonia expressiva.

Il·lustració de la ciutat de Florència en època medieval, epicentre de la poesia estilnovista.