La literatura medieval

La poesia trobadoresca és la primera gran manifestació literària de l’Europa medieval i va ser escrita en occità durant els segles XII i XIII. S’han conservat unes 2.500 poesies d’uns 350 poetes de diversos indrets (no només de les regions occitanes del sud de França, sinó també de Catalunya i fins i tot del nord d’Itàlia, per bé que tots ells escrigueren en llengua occitana o provençal).

La poesia trobadoresca, als segles XIII i XIV, fou copiada en els cançoners. Tot i que la llengua culta i de prestigi és el llatí i que en un primer moment les llengües romàniques es perceben amb rebuig i com a no apropiades per a la literatura, arriba un moment en què això canvia i els autors de poesia trobadoresca comencen a ser copiats, de la mateixa manera que els autors clàssics, en aquests cançoners, que són tractats com els manuscrits de les grans obres grecollatines. Als cançoners s'hi posa el nom i el "retrat" de cada trobador. "Retrat" entre cometes, ja que en aquesta època encara no existeix la tècnica pròpiament dita del retrat, però, amb tot, hi ha la necessitat de representar els autors. Aquests, de fet, són representats sobretot en el moment de l'acte performatiu (és a dir interpretant i cantant els poemes), encara que, normalment, el trobador no fos el que interpretava les seves composicions, sinó que aquesta tasca requeia sobretot en la figura dels joglars. Aquests, doncs, es guanyaven la vida viatjant de cort en cort cantant i interpretant musicalment les composicions dels trobadors.  A continuació podeu veure un exemple de retrat del trobador Bernat de Ventadorn.

Els cançoners, abans de les composicions líriques, ens ofereixen la vida y razó de cada autor. La “vida” és un petit relat biogràfic, que algun estudiós ha arribat a qualificar de “petita novel·la en miniatura”. A continuació podeu veure, per exemple, el relat biogràfic sobre el trobador Bernart de Ventadorn:

Bernart de Ventadorn fou de Llemosí, del castell de Ventadorn. Fou home d'ascendència pobre, fill d'un servent que era forner, que escalfava el forn de coure pa del castell. I es féu un home de bona presència i destre, i sapigué cantar i trobar bé, i es féu cortès i culte. I el seu senyor, el vescomte de Ventadorn, es va entusiasmar amb ell, amb el seu trobar i el seu cantar, i li féu gran honor. I el vescomte de Ventadorn tenia esposa jove, gentil i alegre. I es va entusiasmar amb Bernat i les seves cançons i se'n va enamorar, i ell de la dama, de manera que féu les seves cançons i els seus versos sobre ella, de l'amor que li tenia i de la seva vàlua. Molt de temps durà el seu amor abans que el vescomte i la resta de gent se n'adonessin. I quan el vescomte es va adonar l'apartà d'ell i féu tancar i vigilar l'esposa. I la dama féu acomiadar Bernat, perquè s'apartés i s'allunyés d'aquella comarca. I ell se n'apartà i se n'anà vers la duquessa de Normandia, que era jove i de gran valor i coneixedora del mèrit, de l'honor i de la lloança ben dita. I li agradaven molt les cançons i els versos de Bernat, i el rebé i l'acollí molt afectuosament. Molt de temps estigué a la seva cort, i s'enamorà d'ella i ella d'ell, i li féu moltes bones cançons. I estant amb ella el rei d'Anglaterra, aquest la prengué per esposa i la tragué de Normandia i la portà a Anglaterra. I Bernat restà aquí trist i afligit, i se n'anà vers el bon comte Raimon de Tolosa i amb ell estigué fins que el comte morí. I Bernat, pel dolor que sentí, es lliurà a l'orde de Dalon i allí morí. I a mí, Uc de Sant Circ, m'explicà el que he escrit sobre ell el vescomte Ebles de Ventadorn, que fou fill de la vescomtessa que Bernat estimà. I féu aquestes cançons que oïreu, aquí a baix escrites.

Les “vides” s’han de prendre com  els retrats, és a dir, cal pensar que no són massa fidels a la realitat. Ara bé, denoten un nou gust del públic, que vol conèixer l’autor de les composicions. Tota aquesta literatura procedeix originalment de l’oralitat, la qual implicava anonimat. Des del moment en què es posa per escrit, apareix la necessitat que els autors siguin reconeixibles. La “razó”, al seu torn, és la causa per la qual el trobador escriu poesia o bé els motius concrets pels quals s’ha escrit alguna de les seves composicions.