Apunts de literatura

1.- Estructura

Bàsica: plantejament, nus i desenllaç; però alguns no respecten aquest ordre.

Pel que fa al plantejament:

·         In media res: conte que comença pel mig

·         Inici en flashback: quan comença pel final

Pel que fa al desenllaç:

·         Final obert: No hi ha solució al conflicte, nosaltres com a lectors ens l’hem d’imaginar, per tant, cadascú es pot imaginar el seu propi final

·         Final tancat: No hi ha opcions per al lector. Aquests finals acostumen a ser sorprenents i inesperats (encara que alguns també poden ser previsibles). El narrador acostuma a anar introduint elements que van perfilant el final.

 

2.- Temps

·         El temps pot ser lineal, en aquest cas coincideixen història i trama.

·         Temps retrospectiu: quan hi ha evocació del passat, és a dir, els records s’intercalen al discurs o mitjançant els pensament (flashback o analepsi).

o   Analepsi externa: els esdeveniments que narra se situen, cronològicament, abans de l’inici del relat principal.

o   Analepsi mixta: l’amplitud dels esdeveniments que narra se situen, cronològicament, abans del relat principal, però n’acaben dins.

o   Analepsi interna: els esdeveniments que narra se situen, cronològicament, dintre del relat principal.

·         Temps anticipatiu (prolepsi):

o   Proplepsi externa: els esdeveniments que narra se situen, cronològicament, després del final del relat principal.

o   Proplepsi interna: els esdeveniments que narra se situen, cronològicament, dintre del relat principal.

·         Temps acronològic quan hi ha un desordre o alternança en la successió dels fets temporals. En aquest cas, la història ha de ser reconstruïda pel lector.

 

El temps literari es pot concentrar o expandir en relació amb el temps històric:

·         La velocitat és constant en l’escena

·         El temps està molt concentrat en els resums, hi ha una acceleració

·         El temps desapareix en les el·lipsis

·         Quan un passatge llarg narra un període curt, hi ha una desacceleració

·         El temps s’atura en les pauses, és a dir, en les reflexions del narrador o la descripció de llocs o personatges; hi ha la màxima desacceleració

 

Pel que fa la freqüència, cal distingir entre:

·         Narració singulativa, quan s’explica un cop el que passa un cop

·         Narració iterativa, quan s’explica un cop el que ha passat més d’un

·         Narració repetitiva, quan s’explica diversos cops el que ha passat un cop.

 

3.- Procediments (poden usar-se diversos en una obra)

·         Relat narratiu: narrador omniscient, extern, no personatge

·         Monòleg: un personatge no parla amb ningú, no vol resposta. Força extens.

o   Monòleg líric: confidències, emocions... de caire intimista

o   Monòleg interior: sentiments més profunds, amb desordre d’idees, sense lògica aparent, inconscient

·         Diàleg: dos o més personatges, normalment parlen en 1a o 2a persona, pot estar inclòs en el relat narratiu

 

4a.-Punt de vista: Narrador (veu que explica la història)

·         Primera persona:  el narrador explica el que li ha passat, per tant, és molt creïble. Ens diu el que pensa, com se sent, les seves il·lusions... Pot ser protagonista o testimoni.

o   1a pl: Escriu una sola persona però fa servir el plural perquè implica també d’altres personatges que l’acompanyen. Poc sovint és un pers. col·lectiu.

o   1a pers. epistolar: cartes o mails intercanviats amb d’altres personatges, intimsita.

o   Dietari: similar a les cartes però escriu a si mateix, molt intimista i personal.

 

·         Tercera persona: narrador impersonal, extern, diferent dels personatges, més objectiu, no sabem què pensen els personatges

o   3a pers. participativa: testimoni, opina, personatge observador que participa ocasionalment

o   3a pers. omniscient: ho sap tot, té una visió àmplia, coneix els pensaments (emocions, sensacions, gustos, il·lusions, somnis...) i les accions de tots els personatges. Pot explicar accions simultànies, conèixer passat i futur...

 

·         Intradiegètic: Relat en què la veu narrativa participa en la història.

·         Extradiegètic: Relat en què la veu narrativa no participa en la història.

·         Homodiegètic: Relat en què la veu narrativa pertany a un personatge.

·         Heterodiegètic: Relat en què la veu narrativa no pertany a cap personatge.

 

	Forma part de la història (personatge)	No forma part de la història (no participa en la història)
Fets en els que participa	Intra-homodiegètic Narrador protagonista Un personatge explica la seva pròpia història, és un narrador del nivell de la història que narra la seva pròpia història (1a persona)	Intra-heterodiegètic Personatge testimoni Un personatge explica una història en la que no participa o participa esporàdicament; és un narrador extern que narra una història viscuda (en 3a i/o 1a persona)
Fets en els que no participa	Extra-homodiegètic Personatge que explica una història aliena, és un narrador del nivell de la història que narra uns esdeveniments en què ell no participa. (Ex: Les mil i una nits) (3a persona)	Extra-heterodiegètic Narrador omniscient. és un narrador extern que no és un personatge de la història que narra. (3a persona)

 

 

4b.- Punt de vista: Focalització

·         Focalització zero, o relat no focalitzat (narrador omniscient): El narrador transmet més informació de la que saben els personatges.

·         Focalització interna: el , narrador personatge transmet el que sap. La focalització interna pot ser:

—fixa: sempre, o gairebé sempre, és la mateixa.

—variable: la focalització canvia; no sempre és el mateix personatge el que narra.

—múltiple: per  ex. les novel·les epistolars, on el mateix esdeveniment pot ser transmès diverses vegades per diversos personatges distints.

·         Focalització externa: el narrador transmet menys del que saben els personatges  ( ex. les novel·les policíaques. 

5.- Estil

És la manera com es presenten els discursos dels personatges:

·         Estil directe: Els personatges parlen sense comentaris ni acotacions, és l’estil propi del diàleg (amb guionets), intenta reflectir un discurs real entre dos o més personatges que parlen. També s’usa en monòleg, en què el personatge dialoga amb si.

·         Estil indirecte: És el narrador (o un personatge que fa de narrador per a un altre personatge) el que ens explica el que han dit els personatges, les paraules introduïdes per verbs de parla que segueixen amb dos punts i la citació textual (va dir: “...”) o bé la conjunció “que” (va dir que...).  Aquest procediment el pot fer servir el narrador o per un personatge. És el mode de l'enunciat del discurs relatat. També s'anomena discurs narrat.

·         Estil indirecte lliure: El narrador reprodueix el que un personatge ha dit o pensa, però les seves paraules no s’introdueixen, sinó que s’incorporen directament sense les cometes i sense marques prèvies.

 

6.- To narratiu

Pretén provocar sensacions i emocions diverses en el lector. Distingim entre:

·         To objectiu: El narrador explica la història des de la distància, és un observador imparcial i no dóna la seva opinió

·         To subjectiu: El narrador no és extern (personatge), per tant, coneixem la seva opinió sobre els fets que explica, els seus sentiments, emocions... això condiciona la seva manera d’actuar i els esdeveniments. També pot haver un narrador extern que opini, aleshores tindrà un to subjectiu. El to subjectiu pot ser:

o   Irònic: El narrador afirma el contrari d’allò que realment vol dir, busca la complicitat del lector, que ha d’entrar en aquest joc. Amb aquesta tècnica es ridiculitzen o critiquen els personatges o els seus actes. Utilitza el sentit figurat.

o   Dramàtic: El narrador exagera i deforma la realitat amb moltes exclamacions i interrogacions retòriques.

o   Líric: El narrador usa una visió intimista, poètica o simbòlica.

 

7.- Registre lingüístic

És molt important que els personatges parlin segons la seva caracterització i situació per tal de donar versemblança al relat (que sembli cert). Els registres més  freqüents són:

·         Estàndard: És el registre habitual, el que es fa servir en els mitjans de comunicació i en les relacions sense càrrega afectiva o passional.

·         Col·loquial: És la llengua parlada amb la família i els amics. Sovint usa expressions populars, frases fetes, vulgarismes... Una variant seria el registre vulgar, que afegeix expressions incorrectes, paraulotes...

·         Culte: És el registre més elevat, s’usa en diferents àmbits més o menys professionals: acadèmic, científic... Usa cultismes i construccions elaborades (frases llargues, subordinades dins de subordinades...).

 

8.- Personatges

Segons la importància que la seva presència té en el desenvolupament de l'argument, els personatges poden ser principals o secundaris.

• Personatges principals: són els que intervenen en l'acció amb més intensitat i tenen una influència decisiva en el desenvolupament de la història i en el desenllaç. Entre els principals, n'hi ha un que porta a terme l'acció principal, té la funció més rellevant en el desenvolupament de la història: és el protagonista. Sovint el protagonista té com a adversari un altre personatge de característiques oposades: és el seu antagonista.
• Personatges secundaris: són els que intervenen poc en el transcurs de la narració, o bé ho fan amb una certa intensitat, però en pocs episodis.

 

La caracterització dels personatges acostuma a ser diferent segons el tipus de novel.la. Per exemple, en les novel·les costumistes o en les de gènere policíac, el grau de desenvolupament dels personatges és menor que en les novel·les anomenades psicològiques. Així, pel que fa a la caracterització, els personatges poden ser plans o rodons.

• Personatges plans: són els que tenen una caracterització esquemàtica, com un esbós. queden definits amb un sol traç i es mantenen invariables en tota l'obra o experimenten petites modificacions. De vegades, la simplicitat de trets dels personatges plans fa que tinguin tendència a la caricaturització. entre els personatges que tenen aquest caràcter caricaturesc cal destacar l'antiheroi, personatge mediocre, mancat d'heroïcitat i de valors superiors, que expressa la irracionalitat i la manca de sentit de la vida humana.
• Personatges rodons: són els que estan definits amb molts trets i amb una gran complexitat psicològica: evolucionen al llarg de la narració i són densos, contradictoris i variables.

 

En algunes obres hi ha personatges que no responen al tipus d'individu amb trets humans; en aquest cas, es pot tractar d'un personatge col·lectiu o bé d'algun aspecte que ha adquirit un significat simbòlic i ha esdevingut un personatge.

• El personatge col·lectiu està format per un conjunt de persones, un poble sencer, una ciutat, etc. que actua com un personatge autònom més, i assumeix com a grup el que en altres casos recau en un sol individu (la burgesia catalana a La febre d'or, de Narcís Oller)
• Trobem un personatge-natura quan la natura és una referència simbòlica i rep un protagonista destacat; sovint incideix directament en l'argument, condiciona l'estat d'ànim dels personatges o actua d'element aglutinador. En el Modernisme en general, i concretament a Solitud, podem observar el protagonisme que hi té la natura.

 

Segons com coneixem dades del personatge cal distingir entre:

·         Caracterització directa: El narrador descriu el personatge, sobretot abans que aparegui en acció. Aquest fet condiciona el lector, ja que s’ha creat una opinió d’ell abans de conèixer-lo.

·         Caracterització indirecta: Nosaltres com a lectors reconstruïm la caracterització del personatge basant-nos en els comentaris que sobre ell ens dóna el narrador, com parla, com actua, què diuen d’ell els altres personatges...

 

9.- Context

Podem conèixer l’espai, el temps i l’ambient directament pel narrador, per les intervencions dels personatges o mitjançant la reconstrucció que el lector pot fer a partir de dades que proporcionen el narrador o els personatges.

• Espai: On passa l’acció. El coneixem bàsicament per les descripcions que fa el narrador. Pot ser extern (a l’aire lliure: al campa, a la ciutat, un prat, un bosc, una plaça...) o intern (dins d’edificis, una habitació, un vagó de tren, al metro, dins d’un cotxe...).
• Temps: Pel que fa referència al context, distingim entre text extern, és a dir, l’època en la que passa l’acció (medieval, prehistòria, segle XVIII, actualment...) i temps intern, és a dir, els minuts, dies, etc.
• Ambient: a partir del conjunt d’informacions sobre l’espai i el temps, els comentaris dels narrador i dels personatges, es crea un clima que és el que anomenem ambient. És la sensació que tenim que la història és frenètica o molt lenta, que hi ha tensió, expectació... Per exemple: amb diàlegs, frases curtes i abundància de verbs, l’autor aconsegueix crear un ritme ràpid.