Apunts de literatura

1. Tècniques narratives

1.- Estructura

Bàsica: plantejament, nus i desenllaç; però alguns no respecten aquest ordre.

Pel que fa al plantejament:

·         In media res: conte que comença pel mig

·         Inici en flashback: quan comença pel final

Pel que fa al desenllaç:

·         Final obert: No hi ha solució al conflicte, nosaltres com a lectors ens l’hem d’imaginar, per tant, cadascú es pot imaginar el seu propi final

·         Final tancat: No hi ha opcions per al lector. Aquests finals acostumen a ser sorprenents i inesperats (encara que alguns també poden ser previsibles). El narrador acostuma a anar introduint elements que van perfilant el final.

 

2.- Temps

·         El temps pot ser lineal, en aquest cas coincideixen història i trama.

·         Temps retrospectiu: quan hi ha evocació del passat, és a dir, els records s’intercalen al discurs o mitjançant els pensament (flashback o analepsi).

o   Analepsi externa: els esdeveniments que narra se situen, cronològicament, abans de l’inici del relat principal.

o   Analepsi mixta: l’amplitud dels esdeveniments que narra se situen, cronològicament, abans del relat principal, però n’acaben dins.

o   Analepsi interna: els esdeveniments que narra se situen, cronològicament, dintre del relat principal.

·         Temps anticipatiu (prolepsi):

o   Proplepsi externa: els esdeveniments que narra se situen, cronològicament, després del final del relat principal.

o   Proplepsi interna: els esdeveniments que narra se situen, cronològicament, dintre del relat principal.

·         Temps acronològic quan hi ha un desordre o alternança en la successió dels fets temporals. En aquest cas, la història ha de ser reconstruïda pel lector.

 

El temps literari es pot concentrar o expandir en relació amb el temps històric:

·         La velocitat és constant en l’escena

·         El temps està molt concentrat en els resums, hi ha una acceleració

·         El temps desapareix en les el·lipsis

·         Quan un passatge llarg narra un període curt, hi ha una desacceleració

·         El temps s’atura en les pauses, és a dir, en les reflexions del narrador o la descripció de llocs o personatges; hi ha la màxima desacceleració

 

Pel que fa la freqüència, cal distingir entre:

·         Narració singulativa, quan s’explica un cop el que passa un cop

·         Narració iterativa, quan s’explica un cop el que ha passat més d’un

·         Narració repetitiva, quan s’explica diversos cops el que ha passat un cop.

 

3.- Procediments (poden usar-se diversos en una obra)

·         Relat narratiu: narrador omniscient, extern, no personatge

·         Monòleg: un personatge no parla amb ningú, no vol resposta. Força extens.

o   Monòleg líric: confidències, emocions... de caire intimista

o   Monòleg interior: sentiments més profunds, amb desordre d’idees, sense lògica aparent, inconscient

·         Diàleg: dos o més personatges, normalment parlen en 1a o 2a persona, pot estar inclòs en el relat narratiu

 

4a.-Punt de vista: Narrador (veu que explica la història)

·         Primera persona:  el narrador explica el que li ha passat, per tant, és molt creïble. Ens diu el que pensa, com se sent, les seves il·lusions... Pot ser protagonista o testimoni.

o   1a pl: Escriu una sola persona però fa servir el plural perquè implica també d’altres personatges que l’acompanyen. Poc sovint és un pers. col·lectiu.

o   1a pers. epistolar: cartes o mails intercanviats amb d’altres personatges, intimsita.

o   Dietari: similar a les cartes però escriu a si mateix, molt intimista i personal.

 

·         Tercera persona: narrador impersonal, extern, diferent dels personatges, més objectiu, no sabem què pensen els personatges

o   3a pers. participativa: testimoni, opina, personatge observador que participa ocasionalment

o   3a pers. omniscient: ho sap tot, té una visió àmplia, coneix els pensaments (emocions, sensacions, gustos, il·lusions, somnis...) i les accions de tots els personatges. Pot explicar accions simultànies, conèixer passat i futur...

 

·         Intradiegètic: Relat en què la veu narrativa participa en la història.

·         Extradiegètic: Relat en què la veu narrativa no participa en la història.

·         Homodiegètic: Relat en què la veu narrativa pertany a un personatge.

·         Heterodiegètic: Relat en què la veu narrativa no pertany a cap personatge.

 

	Forma part de la història (personatge)	No forma part de la història (no participa en la història)
Fets en els que participa	Intra-homodiegètic Narrador protagonista Un personatge explica la seva pròpia història, és un narrador del nivell de la història que narra la seva pròpia història (1a persona)	Intra-heterodiegètic Personatge testimoni Un personatge explica una història en la que no participa o participa esporàdicament; és un narrador extern que narra una història viscuda (en 3a i/o 1a persona)
Fets en els que no participa	Extra-homodiegètic Personatge que explica una història aliena, és un narrador del nivell de la història que narra uns esdeveniments en què ell no participa. (Ex: Les mil i una nits) (3a persona)	Extra-heterodiegètic Narrador omniscient. és un narrador extern que no és un personatge de la història que narra. (3a persona)

 

 

4b.- Punt de vista: Focalització

·         Focalització zero, o relat no focalitzat (narrador omniscient): El narrador transmet més informació de la que saben els personatges.

·         Focalització interna: el , narrador personatge transmet el que sap. La focalització interna pot ser:

—fixa: sempre, o gairebé sempre, és la mateixa.

—variable: la focalització canvia; no sempre és el mateix personatge el que narra.

—múltiple: per  ex. les novel·les epistolars, on el mateix esdeveniment pot ser transmès diverses vegades per diversos personatges distints.

·         Focalització externa: el narrador transmet menys del que saben els personatges  ( ex. les novel·les policíaques. 

5.- Estil

És la manera com es presenten els discursos dels personatges:

·         Estil directe: Els personatges parlen sense comentaris ni acotacions, és l’estil propi del diàleg (amb guionets), intenta reflectir un discurs real entre dos o més personatges que parlen. També s’usa en monòleg, en què el personatge dialoga amb si.

·         Estil indirecte: És el narrador (o un personatge que fa de narrador per a un altre personatge) el que ens explica el que han dit els personatges, les paraules introduïdes per verbs de parla que segueixen amb dos punts i la citació textual (va dir: “...”) o bé la conjunció “que” (va dir que...).  Aquest procediment el pot fer servir el narrador o per un personatge. És el mode de l'enunciat del discurs relatat. També s'anomena discurs narrat.

·         Estil indirecte lliure: El narrador reprodueix el que un personatge ha dit o pensa, però les seves paraules no s’introdueixen, sinó que s’incorporen directament sense les cometes i sense marques prèvies.

 

6.- To narratiu

Pretén provocar sensacions i emocions diverses en el lector. Distingim entre:

·         To objectiu: El narrador explica la història des de la distància, és un observador imparcial i no dóna la seva opinió

·         To subjectiu: El narrador no és extern (personatge), per tant, coneixem la seva opinió sobre els fets que explica, els seus sentiments, emocions... això condiciona la seva manera d’actuar i els esdeveniments. També pot haver un narrador extern que opini, aleshores tindrà un to subjectiu. El to subjectiu pot ser:

o   Irònic: El narrador afirma el contrari d’allò que realment vol dir, busca la complicitat del lector, que ha d’entrar en aquest joc. Amb aquesta tècnica es ridiculitzen o critiquen els personatges o els seus actes. Utilitza el sentit figurat.

o   Dramàtic: El narrador exagera i deforma la realitat amb moltes exclamacions i interrogacions retòriques.

o   Líric: El narrador usa una visió intimista, poètica o simbòlica.

 

7.- Registre lingüístic

És molt important que els personatges parlin segons la seva caracterització i situació per tal de donar versemblança al relat (que sembli cert). Els registres més  freqüents són:

·         Estàndard: És el registre habitual, el que es fa servir en els mitjans de comunicació i en les relacions sense càrrega afectiva o passional.

·         Col·loquial: És la llengua parlada amb la família i els amics. Sovint usa expressions populars, frases fetes, vulgarismes... Una variant seria el registre vulgar, que afegeix expressions incorrectes, paraulotes...

·         Culte: És el registre més elevat, s’usa en diferents àmbits més o menys professionals: acadèmic, científic... Usa cultismes i construccions elaborades (frases llargues, subordinades dins de subordinades...).

 

8.- Personatges

Segons la importància que la seva presència té en el desenvolupament de l'argument, els personatges poden ser principals o secundaris.

• Personatges principals: són els que intervenen en l'acció amb més intensitat i tenen una influència decisiva en el desenvolupament de la història i en el desenllaç. Entre els principals, n'hi ha un que porta a terme l'acció principal, té la funció més rellevant en el desenvolupament de la història: és el protagonista. Sovint el protagonista té com a adversari un altre personatge de característiques oposades: és el seu antagonista.
• Personatges secundaris: són els que intervenen poc en el transcurs de la narració, o bé ho fan amb una certa intensitat, però en pocs episodis.

 

La caracterització dels personatges acostuma a ser diferent segons el tipus de novel.la. Per exemple, en les novel·les costumistes o en les de gènere policíac, el grau de desenvolupament dels personatges és menor que en les novel·les anomenades psicològiques. Així, pel que fa a la caracterització, els personatges poden ser plans o rodons.

• Personatges plans: són els que tenen una caracterització esquemàtica, com un esbós. queden definits amb un sol traç i es mantenen invariables en tota l'obra o experimenten petites modificacions. De vegades, la simplicitat de trets dels personatges plans fa que tinguin tendència a la caricaturització. entre els personatges que tenen aquest caràcter caricaturesc cal destacar l'antiheroi, personatge mediocre, mancat d'heroïcitat i de valors superiors, que expressa la irracionalitat i la manca de sentit de la vida humana.
• Personatges rodons: són els que estan definits amb molts trets i amb una gran complexitat psicològica: evolucionen al llarg de la narració i són densos, contradictoris i variables.

 

En algunes obres hi ha personatges que no responen al tipus d'individu amb trets humans; en aquest cas, es pot tractar d'un personatge col·lectiu o bé d'algun aspecte que ha adquirit un significat simbòlic i ha esdevingut un personatge.

• El personatge col·lectiu està format per un conjunt de persones, un poble sencer, una ciutat, etc. que actua com un personatge autònom més, i assumeix com a grup el que en altres casos recau en un sol individu (la burgesia catalana a La febre d'or, de Narcís Oller)
• Trobem un personatge-natura quan la natura és una referència simbòlica i rep un protagonista destacat; sovint incideix directament en l'argument, condiciona l'estat d'ànim dels personatges o actua d'element aglutinador. En el Modernisme en general, i concretament a Solitud, podem observar el protagonisme que hi té la natura.

 

Segons com coneixem dades del personatge cal distingir entre:

·         Caracterització directa: El narrador descriu el personatge, sobretot abans que aparegui en acció. Aquest fet condiciona el lector, ja que s’ha creat una opinió d’ell abans de conèixer-lo.

·         Caracterització indirecta: Nosaltres com a lectors reconstruïm la caracterització del personatge basant-nos en els comentaris que sobre ell ens dóna el narrador, com parla, com actua, què diuen d’ell els altres personatges...

 

9.- Context

Podem conèixer l’espai, el temps i l’ambient directament pel narrador, per les intervencions dels personatges o mitjançant la reconstrucció que el lector pot fer a partir de dades que proporcionen el narrador o els personatges.

• Espai: On passa l’acció. El coneixem bàsicament per les descripcions que fa el narrador. Pot ser extern (a l’aire lliure: al campa, a la ciutat, un prat, un bosc, una plaça...) o intern (dins d’edificis, una habitació, un vagó de tren, al metro, dins d’un cotxe...).
• Temps: Pel que fa referència al context, distingim entre text extern, és a dir, l’època en la que passa l’acció (medieval, prehistòria, segle XVIII, actualment...) i temps intern, és a dir, els minuts, dies, etc.
• Ambient: a partir del conjunt d’informacions sobre l’espai i el temps, els comentaris dels narrador i dels personatges, es crea un clima que és el que anomenem ambient. És la sensació que tenim que la història és frenètica o molt lenta, que hi ha tensió, expectació... Per exemple: amb diàlegs, frases curtes i abundància de verbs, l’autor aconsegueix crear un ritme ràpid.

 

1.1. Comentari de text narratiu

Comentari d’un text literari: narrativa

 

El comentari de text és una eina que permet conèixer i reflexionar a fons sobre un text literari. A part de les característiques formals, has de tenir en compte que el text literari està carregat de sentit, res no és casual, tot té una intenció.

Practicar el comentari de text ens ha de servir per aprendre a llegir, per entendre la lectura i gaudir-ne. ¿Quants llibres, poemes (quantes pel·lícules, quantes pintures…) no ens agraden perquè no les entenem?

En el comentari no convé fer del text un pretext per a exposar els coneixements que es tenen sobre la matèria. Tampoc s’ha de parafrasejar el text, és a dir, dir el mateix amb unes altres paraules.

No hem d’oblidar que el comentari de text és una tècnica; per tant, millora amb la pràctica.

ABANS DE COMENÇAR A ESCRIURE

·         Numera les línies de cinc en cinc: serà més fàcil localitzar les referències que s’incloguin en el comentari.

 

·         Llegeix atentament el text. Si cal, cerca els mots que no entenguis al diccionari. Subratlla els mots o paraules clau.

 

·         Observa les característiques externes del text o estructura formal: títols, tipus i cos de lletra, subratllats, divisió en paràgrafs. L’estructura formal del text pot donar informació sobre l’estructura interna o de contingut. Subratlla els elements formals que consideris especialment significatius.

 

PARTS DEL COMENTARI

No s’ha de notar molt la diferència entre un apartat i l’altre, de fet, és millor no fes transicions massa marcades, ja que el comentari és un text global, que ens ha de permetre analitzar i entendre millor el fragment a comentar.

INTRODUCCIÓ - CONTEXT

Llegeix la informació que tens de l’autor, et servirà per redactar una petita introducció al comentari. No ha de ser molt llarga perquè l’objectiu de l’anàlisi és el mateix text (mai pot ser més llarga la introducció que el comentari del text). El principi del comentari de text ha de ser la contextualització, la qual ha d’incloure (no necessàriament en aquest ordre):

1.       L’obra a la qual pertany el fragment que es comenta i quina importància té en la producció de l’escriptor. Si pots, relaciona el fragment amb d’altres obres del mateix autor o d’autors del mateix corrent, etc.

2.       Situació dels fragment dins la narració. Si pertany a la introducció, el desenvolupament o la conclusió.

3.       El corrent estètic o l’època en què viu l’autor (Modernisme, Noucentisme...).

4.       El gènere o subgènere al qual pertany el text (conte o novel·la).

5.       Si es considera necessari, el receptor real (burgesia, intel·lectuals...) o destinatari (intern, a qui s’adreça l’autor en el text) i la motivació literària de l’escrit (per què ho escriu).

COS CENTRAL DEL COMENTARI

 

Abans de fer una redacció del cos central del comentari, cal que realitzis un esborrany ampliant els aspectes que tens a continuació. No tots els punts són necessaris, tria els que consideris per tal de demostrar que has entès el text i el saps analitzar.

1.       Sentit del títol de l’obra (relaciona el títol amb el contingut del fragment).

2.       Definició del tema (i subtemes).

3.       Tipus de text: narratiu, descriptiu, diàleg... (analitza el text per parts, pots aprofitar per fer conjuntament els punts d i e).

4.       Resum de l’argument.

5.       Divisió en parts i justificació de la divisió.

6.       Qui és el narrador i el seu punt de vista.

7.       Si et sembla interessant, parla del to narratiu i del registre.

8.       Estudi de l’espai en què es mouen els personatges. Quina atmosfera els envolta.

9.       Estudi del temps de l’acció.

10.   Anàlisi dels personatges:

a.       Caracterització directa o indirecta.

b.       Descripció física

c.       Descripció psicològica

d.       Actuació

e.       Personatge pla o rodó

f.        Funció: principal / secundari / fugaç

11.   Estructura formal de text  (només quan calgui remarcar algun aspecte).

a.       Funcions del llenguatge i modalitats de la frase (asseverativa, interrogativa…)

b.       Freqüència de les categories morfològiques.

12.   Relació entre contingut i forma.

13.   Recursos literaris.

 

 

Un cop decidida l’estructura escrita del comentari (seguint els apartats anteriors), redacta’l relacionant els apartat dedicats a l’estructura externa amb els de contingut. MAI punt per punt.

 

Rellegeix el comentari i fes-ne les correccions ortogràfiques, lèxiques i morfosintàctiques oportunes per tal que el text que resulti sigui normatiu.

 

CONCLUSIONS

 

Cal  que  facis una  conclusió final, una valoració objectiva del text que pot resumir les seves principals característiques, és a dir, repetir les dues o tres informacions que més importància tenen. També pots valorar en quina mesura el text és testimoni de la seva època (gustos, costums, situacions personals o socials, visió del món) o com el podríem connectar amb el present.

 

No confonguis la conclusió final amb una valoració personal. Si decideixes incloure-la, cal que ho facis al final de tot del comentari. No pot substituir l’apartat anterior.