El pati de l’institut romania en silenci durant les setmanes d’estiu i les gavines el sobrevolaven sense trobar res d’especialment atractiu.
Fins que de sobte un dia, a començaments de setembre, la més veterana va cridar, tot deixant l’estol força atordit:
- Em sembla haver sentit alguna cosa!- i li venia aigua al bec.
- Sí, un so conegut... aquell fru-fru d’alumnes- va dir aquella que la seguia a les ràtzies del migdia.
- M’hi jugo el que vulguis: comença el nou curs, veuràs- i es va llançar en picat per veure si hi havia menjar.
- Quina una se n’organitza!- Cap s’ho perdia. Una taula llarga esperava disposada a donar esmorzar, mentre una filera de criatures entrava al pati en fila, calladetes per ser el primer dia.
Lluny, un grup de professores les esperava per donar-los la benvinguda... d’una manera més suculenta.
Isabel Moreno