Terminologia musical

1. Baix o registre greu, part o veu més greu d'una composició musical, la funció de la qual és proporcionar la base harmònica a la música, actua com veu inferior d'una textura o d'un pla d'acompanyament. En el sistema tonal serveix de suport a l'harmonia.

2. Baix o to greu, so de baixa freqüència.

3. Baix (veu), cantant masculí amb la tessitura (resposta en freqüència) més greu.

El baix continu (o simplement continu o en terminologia italiana basso continuo o continuo), és l'acompanyament musical utilitzat gairebé en tots els gèneres durant l'època barroca.

El baix continu, com el seu nom implica, es toca de forma contínua al llarg d'una peça i proporciona l'estructura harmònica de la música, complementant la melodia. La distribució d'instruments que s'encarreguen de la part del baix continu acostuma a deixar-se a la llibertat dels intèrprets i pot variar molt. Com a mínim un dels instruments ha de poder realitzar acords, com un clavicèmbal, un orgue, un llaüt, una tiorba o una arpa; a banda d'aquests es poden incloure altres instruments de registre baix, com el violoncel, el contrabaix, la viola de gamba o el fagot. La combinació més habitual és clavicèmbal i violoncel en obres instrumentals i òperes i orgue en música sacra; cada vegada és més habitual també afegir un llaüt o una tiorba per aportar més textura i reforç harmònic.

En les partitures la part corresponent al baix continu només indica la nota més baixa i l'instrumentista de teclat (o el que pugui realitzar acords) crea la part completa del continu tocant, a més de les notes baixes indicades a la partitura, notes superiors per completar els acords. Aquestes notes superiors es poden determinar abans de la interpretació o es poden improvisar durant aquesta. La notació de baix xifrat, que es descriu més endavant, proporciona una guia, però en general s'espera que els intèrprets utilitzin el seu criteri i gust musical per crear les parts superiors, d'acord amb les altres veus o parts de la composició. Les edicions modernes d'obres musicals barroques sovint acompanyen el baix continu amb una part de teclat totalment desenvolupada, de manera que s'elimina la necessitat d'improvisar, però cada vegada més es torna a la pràctica habitual al barroc d'improvisar la part del baix continu.

El baix Alberti és una forma d'acompanyament musical pròpia del piano i altres instruments de teclat molt utilitzada durant el classicisme.

Consisteix a fer, amb la mà esquerra, i usant les notes que integren els acords de l'harmonia que desplega l'obra, figuracions diverses que, a més, confereixen a aquest acompanyament un contingut rítmic important. Es pot escoltar, per exemple a l'inici de la Sonata en do major Kv. 545, de W. A. Mozart, amb un acompanyament a la mà esquerra en baix d'Alberti.

Exemple Baix d'Albertí

En música, un obstinat (de l'italià, "obstinat") és un motiu o frase que es repeteix persistentment en la mateixa veu musical. La idea que es repeteix pot ser un patró rítmic, part d'una tornada, o una melodia sencera. En un sentit estricte, els obstinats (també s'usa el plural italià: ostinati) haurien de ser una repetició exacta, però també s'acostumen a acceptar petites variacions per a adaptar l'obstinat a canvis interns de la música, especialment a canvis harmònics i canvis de to.

Quan l'obstinat està situat en la part o veu més greu de la composició s'anomena basso ostinato o baix obstinat.

Basso ostinato

La tècnica del basso ostinato consisteix en la repetició un nombre considerable de vegades (repetir "obstinadament") una melodia greu o baix per damunt del qual sona, el primer cop, una (o més) melodia més aguda i, posteriorment, amb les repeticions successives del baix, variacions cada vegada diferents de la melodia inicial, sempre mantenint el mateix patró harmònic que es troba implícit en el baix que es repeteix -normalment- sense cap modificació.

El baix obstinat va ser utilitzat sobretot en el Renaixement i en el Barroc. En el Renaixement van ser especialment utilitzats com a baixos algunes seqüències d'acords o progressions harmòniques fixes com la Folia, el Passamezzo antico, el Passamezzo moderno, etc. Durant el Barroc es va continuar utilitzant el baix de la Folia i van adquirir relleu altres com la Passacaglia.

Probablement l'exemple més conegut de baix obstinat és el que fonamenta el cànon de Pachelbel. Més enllà d'aquest estil ha estat important també en etapes posteriors de la música clàssica europea, en la música clàssica hindú, en l'educació musical segons el mètode Orff-Schulwerk, de Carl Orff, en el jazz i en diversos estils de la música popular actual.

Exemple Baix obstinat

Part instrumental de suport a l'harmonia, en la qual junt  amb les notes del baix, l'autor indica per mitjà de xifres, l'acord que li correspon.

Al període barroc, la realització del baix continu es pot guiar mitjançant la indicació, a la partitura, de nombres i alteracions sota la nota corresponent. Aquests nombres indiquen quins intervals cal tocar per sobre de la nota del baix i quines inversions d'acords cal fer. El terme tasto solo indica que només s'ha d'interpretar la línia de baix (sense acords superiors), normalment fins a trobar altra vegada una xifra. La notació del baix xifrat no sempre ha estat consistent. Especialment al segle XVII els compositors ometien els nombres quan creien que l'acord era obvi. A vegades també s'especificava l'octava utilitzant intervals compostos, com 10, 11 i 15.

Exemple Baix xifrat

Un tipus d'ajust musical de la poesia francesa comuna en els segles XIV i XV. Oferia típicament una veu superior prominent, que era cantada, i dues veus més baixes que van poder haver estat vocalitzades o es van realitzar amb instruments. Guillaume de Machaut és el compositor més famós de balades polifòniques.

Gènere dramàtic on l'acció és representada per mitjà de pantomimes i danses. El ballet cortesà francès és contemporani dels primers assajos de la monodia dramàtica de Florència (els intermedis, de finals del segle XVI). De les representacions dels ballets de la cort neixen l'òpera-ballet i la comèdia-ballet de Lully i de Molière. El ballet intercalat, inserit en una òpera, és específic de l'art líric francès, com es reflecteix en les representacions de les tragèdies líriques de Lully i de Rameau. La reforma de Noverre  (ballet d'acció) i fins i tot les de Gluck.

La banda de música és un grup de música format per músics de vent i percussió amb la possibilitat d'incorporar instruments de corda (pinçada, percudida i fregada) en l'anomenada banda simfònica. A diferència de les orquestres, les bandes tenen la seva essència al carrer, sent especialment idònies per a la música festera, com els pasdobles. Les bandes acostumen a ser molt properes al gran públic gràcies a la seva participació en actes de festa major com són les processons, els concerts a l'aire lliure, etc.

Cançó folklòrica cantada pels gondolers venecians, o una obra musical escrita en aquell estil. En la música clàssica, les dues més famoses són la de l'òpera Els contes de Hoffmann de Jacques Offenbach, i la Barcarola en fa sostingut major, per a piano, Opus 60 de Frédéric Chopin.