Terminologia musical

La més important forma vernacla de música sacra a Itàlia en la baixa edat mitjana i en el Renaixement. Originalment la lauda va ser música solista i monofònica, però a partir del segle XIV es va desenvolupar una forma polifònica. De ritme regular i estructura harmònica senzilla  va rebre la influència dels trobadors, ja que els primers exemples mostren similituds rítmiques, en el seu estil melòdic i especialment en la seva notació.

El lied (pl. lieder, cançó, en alemany) és un tipus de composició breu en alemany per a veu i piano. Va florir durant el Romanticisme, en el segle XIX, i va projectar-se durant la segona meitat del XX.

És característic del lied: la brevetat de la forma, la renúncia al virtuosisme belcantista, l'estreta relació amb el poema i la forta influència de la cançó popular alemanya.

Mozart i Beethoven van compondre els primers lieder, si bé van ser Schubert, Mendelssohn i Schumann els que van dur el gènere a les cotes més elevades de genialitat. També van compondre bells lieder Strauss i Hugo Wolf. La versió francesa del lied alemany serien les melodies, en les quals van destacar Fauré, Debussy i Poulenc; l'espanyola són les cançons com les de Falla, Turina, Granados, Montsalvatge, Toldrà i Mompou. Els anglesos Benjamin Britten i Vaughan Williams també van compondre boniques cançons.