Terminologia musical

Quan a cada síl·laba del text li correspon un so.

Obra per a orquestra, d'ordinari dividida en quatre moviments, cadascun amb un temps i estructura diferent.

L'ska és un estil musical originari de Jamaica precursor del rocksteady i més tard, del reggae. Com que és un gènere particularment apte per a fusions ha incorporat, a través de diferents variants, els més diversos llenguatges musicals. Des d'un principi, les versions a ritme de ska de composicions populars per a cinema i televisió (The James Bond Theme, Exodus, A Shot in the Dark, The Untouchables, etc.) li va gravar a foc la seva particular identitat, entre del carrer, nostàlgica i "misteriosa", característica que conservaria a través de les èpoques. Està fortament associada als moviments mod, rude-boys i skinhead.

En música un/a solista és un/a intèrpret que o bé cantant o bé tocant un instrument interpreta un paper o rol que o bé és l'únic que contempla la interpretació d'aquesta composició o bé que es destaca clarament per sobre de la resta d'intèrprets que fan un acompanyament musical. Alguns gèneres requereixen la presència d'un o més solistes. És el cas, per exemple, del concert, el lied i de la sonata, i de la majoria de cantates.

Una sonata (del llatí i de l'italià sonare, "sonar") és una composició musical per a un instrument solista o conjunt instrumental de cambra, normalment en diversos moviments. Tota una sèrie de formes i procediments compositius des del segle XVI fins a les experiències més rupturistes de l'actualitat van rebre el nom de "sonata".

El terme, tot i ser vague —etimològicament, "sonata" significa que la composició ha de ser "tocada", en oposició a la cantata (llatí i italià cantare, cantar), que ha de ser cantada— va evolucionar al llarg de la història de la música designant diverses formes abans del període clàssic. El terme va adquirir una importància creixent en el període clàssic i a principis del segle XIX va passar a designar un principi de composició d'obres a gran escala. Al segle XX el terme va continuar essent aplicat a obres instrumentals però els principis formals enunciats i ensenyats al llarg del segle XIX es van debilitar o desaparèixer.

Història

En el seu origen, al segle XVI, gairebé no es distingia d'altres formes instrumentals, com el concerto, la simfonia, la tocata, etc. Durant l'època barroca aparegueren dues modalitats essencials per a la seva evolució: la sonata da chiesa i la sonata da camera. La primera, adequada al tipus de música que es podia fer en els temples evitava tota mena de referències a la dansa, i era en quatre moviments: lent, ràpid, lent, ràpid. La segona tenia clares referències a aires de dansa, era més lliure en la seva estructura i es va desenvolupar de manera paral·lela a la suite.

La sonata era indistintament un divertiment cortesà, una obra amb finalitat didàctica o una peça instrumental destinada a l'església. El classicisme li imprimí una nova forma, en especial a la destinada al piano, caracteritzada per una harmonia simple, per un únic tema que dominava tot el moviment, per grans contrasts dinàmics i per una construcció sòlida. Això és el que s'acabarà designant com a forma sonata o forma de sonata.

Estructura

Principalment, una sonata està formada per quatre moviments, tot i que amb el pas del temps i en aparèixer sonates "modernes", s'ha passat a utilitzar 3 temps. Per als músics més conservadors, la pauta per a la sonata és la següent:

1. Allegro de Sonata: Bàsicament, un moviment amb temps d'Allegro. La seva estructura es basa en un tema 'A', un tema 'A" i un tema"'B'. Aquest se subdivideix en Exposició, Desenvolupament i Reexposició.

• Exposició: S'exposa un tema "A" amb la tonalitat principal de la Sonata. Normalment sol ser Allegro
• Desenvolupament: És el moviment més lliure de l'Allegro. Normalment, el compositor juga amb el tema "A" afegint-li o traient-li notes.
• Reexposició: S'exposa el tema A prima. La reexposició comença igual que a l'exposició però fa una cadència conclusiva per a finalitzar el moviment.

2. Tot seguit, arriba un Andante o un tema lent.

3. El tercer moviment sol ser una dansa, és a dir, o un minuet o un scherzo.
4. L'obra finalitza amb un rondó final o de nou allegro sonata o combinació dels dos allegro-rondó.

Un sopranista és probablement la veu humana menys freqüent, que és cantada pels homes. El seu so equival al soprano d'una dona, és a dir, de do#3 al do5.

Loreto Vittori (1604-1670), fou un dels més famosos sopranistes del segle XVII.

Actualment dels sopranistes més coneguts és Michael Maniaci.

La música Soul és un estil de música que prové de la fusió del gòspel amb el Rhythm and blues (R&B). Va aparèixer als Estats Units a la dècada del 1950. La paraula soul significa "ànima" en anglès.

Deriven del soul els estils: Funk, Disco i el rhythm and blues contemporani. El so del soul clàssic són les accions de ritme a l'estil rock, vibrants arranjaments de metalls, ensembles sincronitzats d'instrumentació i vocals. Segons el crític musical Meter Guralnick: "El soul és l'expressió de la solidaritat negra, de l'orgull d'una nació que volia acabar amb els segles de segregació i que va trobar en aquests cants els fins pràctics per reclamar la seva identitat i espiritualitat." Aquest gènere musical utilitza generalment la guitarra, el baix elèctric, la bateria i la veu. La influència del gòspel s'evidencia en les veus i les harmonies de caràcter jubilós i emocional.

Sprechgesang i sprechstimme (mots alemanys per a cançó-parlada i veu-parlant) són termes musicals que s'empren per designar una tècnica vocal expressionista a mig camí entre el cant i la parla. Tot que de vegades s'han emprat indistintament, sprechgesang és un terme més directament relacionat amb  l'estil de cant del recitatiu operístic (en el qual s'emeten diferents notes, tot i que amb una articulació ràpida, més pròxima a la parla), mentre que sprechstimme és un terme més pròxim a la mateixa parla (sense cap èmfasi en les notes musicals)

La suite és una composició musical instrumental que consta d'un nombre indeterminat de moviments cadascun dels quals, tradicionalment, es basa en un ritme de dansa. Els diferents moviments es troben en la mateixa tonalitat (es podia canviar de tònica major a menor o a l'inrevés) i contrasten en ritme i caràcter. El nom de suite, precisament es deu a ser un conjunt de fragments o peces que sonen uns darrere dels altres, com una successió.

L'origen de la suite es remunta al període barroc. La suite és considerada com de les primeres manifestacions orquestrals de tipus modern. Per això s'ha considerat aquest gènere un antecedent de la forma sonata que s'origina al segle XVII.