Materials d'estudi

El creixent poder dels militars, aconseguit progressivament entre 1898 i 1917 es va manifestar en la darrera gran crisi de del sistema de la Restauració, l’anomenat “Desastre d’Annual” de 1921.

El poder espanyol al nord del Marroc seguia essent precari. S’havia aconseguit dominar els extrems oriental i occidental, però la zona central seguia en mans dels berebers insubmisos. Les ciutats de Ceuta i Melilla restaven incomunicades per terra.

Mapa de la retirada en desordre de l'exèrcit espanyol cap a Melilla desprès de la batalla d'Annual

Font: Wikipèdia

En 1921, l’agressiu cap de la guarnició de Melilla, el general Fernández Silvestre, va emprendre una ofensiva general per arribar al cor del territori rebel, la badia d’Al-Hoceima. Aquest avenç sobtat va estendre molt les línies espanyoles. La ocupació del territori es va fer malament, situant guarnicions massa aïllades a la part superior de les muntanyes per dominar el territori, però lluny dels punts d’abastiment d’aigua.

Un antic col·laborador de l’exèrcit espanyol, l’intel·ligent i astut cap dels Beni Urriaguel, Abd-el-Krim, va reunir al voltant seu un bon nombre dels grups tribals resistents i va desfermar un atac sorpresa sobre les línies massa avançades de l’exèrcit espanyol. El front de guerra va col·lapsar i la majoria dels oficials i caps militars van fugir, abandonant les seves tropes. El general Fernández Silvestre va morir amb la seva plana major. L’actitud heroica d’algunes unitats i guarnicions no va poder fer res davant la desbandada general de les tropes. Durant molts dies, els rifenys van encalçar els fugitius i es van fer amb un gran botí de guerra.

Un exèrcit europeu, molt a prop del seu territori i enfrontat a grups de pagesos molt pobres va patir més de 12.000 baixes, en una operació “mal conduïda i pitjor preparada”. A més, era públic l’afecte que el rei sentia pel general Fernàndez Silvestre, i es deia que el mateix monarca l’havia animat a portar endavant la seva ofensiva. Allò semblava un altre fracàs de tot el sistema de la Restauració.

L'exèrcit recupera restes de la batalla a la posició de Monte Arruit, on va ser exterminada tota la guarnició

Font: RTVE

A la premsa i al carrer van aparèixer els mateixos sentiments que durant l’altre Desastre, el de 1898. Només se sentia una paraula: “Responsabilitats”. Algú, l’exèrcit, el govern, el rei o els partits polítics, havia de respondre pel què havia passat. També es va saber que el govern no estava disposat a pagar l’elevada suma de diners que Abd-el-Krim reclamava per alliberar els presoners.

El ministre de la Guerra va encarregar un informe complet del què havia passat a un prestigiós militar, el general Picasso. Aquest no es va dedicar a encobrir els seus companys. Ben al contrari, va centrar les seves acusacions en el deplorable estat de les tropes destinades a l’Àfrica i la errònia conducció de la campanya. Pràcticament, cap comandament de l’exèrcit d’Àfrica sortia indemne a l’informe Picasso.  La por a la difusió de l’informe davant les Corts va precipitar segurament el cop d’estat del Capità General de Catalunya, el general Primo de Rivera.

Per saber-ne més:

Video i debat: El desastre de Annual  20 mn