Materials d'estudi

El fracàs dels intents regeneracionistes no va comportar un simple retorn al passat, al funcionament polític del torn de partits tal com havia estat al segle XIX. Ben al contrari, els governs es tornaran ara molt més febles i breus.

El "torn de partits" exigia l'existència de dues formacions polítiques sòlides i cohesionades, darrera d'uns líders que establien pactes formals i respectats per tots els seus seguidors. 

Però aquest panorama havia canviat molt als inicis del segle XX. L'assassinat de Cánovas i la mort d'en Sagasta habia fet esclatar els dos partits en un conjunt de petits grups, cadascun d'ells encapçalats per el líder d'un sector, i no de tot el partit. 

Això és un procés normal en la vida de les formacions polítiques, quan desapareix o es retira un gran líder, si no hi ha un candidat de consens, apareixen uns quants possibles successors. Es sol resoldre ràpidament mitjançant les eleccions o els procediments de competència interna, que eliminen els candidats mes febles i deixen els que tenen més capacitat d'exercir el poder. Els partits segueixen als líders més populars que els permeten arribar al govern.

Però en una situació on les eleccions estaven falsejades pel caciquisme i la tupinada, resulta impossible saber quin era el polític més popular o el que tenia més capacitat d'imposar-se als altres partits. D'aquesta manera, dins dels partits conservador i liberal es van poder mantenir els diferents sectors i tot un grup de líders  menors. Quan l'un o l'altre eren cridats pel rei a formar govern, tot es convertia en una transacció interna que impedia donar solució ràpida als problemes i afeblia contínuament al govern. Es va convertir en un fet habitual que els governs fossin derrotats a les Corts perquè diputats del mateix partit que governava votaven en contra.