Materials d'estudi

Malgrat que la República sigui una forma constitucional de govern que no implica fer una política determinada, ni de dretes ni d'esquerres, a Espanya, donat el caràcter molt conservador de la monarquia d'Isabel II i la posterior Restauració del seu fill Alfons XII, la idea republicana es va carregar de connotacions progressistes. Ser republicà volia dir ser defensor de la democràcia i, generalment, amb idees liberals més aviat inclinades cap a l'esquerra. 

Desprès del fracàs de la Primera República (1873), el republicanisme va continua essent popular a l'opinió pública il·lustrada espanyola, però va desaparèixer pràcticament com a opció política viable fins als principis del segle XX. Hi havia tres motius fonamentals:

- la manca d'una estratègia realista per arribar al poder

- la feblesa numèrica i política de les classes mitjanes, principal base social del republicanisme.

- la divisió dels republicans en diferents grups, amb nombrosos líders, polítics que, generalment havien tingut càrrecs importants durant el Sexenni Democràtic de 1868 a 1874, però que havien quedat al marge un cop restablerta la monarquia.

Hi havia republicans que, com Castelar, havien acceptat participar en el règim monàrquic de la Restauració per defensar les seves idees. Ja que el sistema electoral estava dominat pels partits dinàstics (Conservadors i Liberals) i que es practicava el frau fent servir els cacics locals, era molt poc probable que per aquesta via es pogués arribar, a mig termini, al poder. 

N'hi havia, com Ruiz Zorrilla, que encara conspiraven amb els militars per aconseguir recuperar la democràcia mitjançant un cop d'estat. Tampo no semblava una opció factible en un exèrcit cada cop més monàrquic i conservador. 

Els republicans federals, encapçalats per Pi i Margall, seguien mantenint la proposta d'aconseguir una república federal, però les contínues baralles internes els havien desprestigiat, i l'ascens del catalanisme conservador va fer minvar el suport que tenien a Catalunya, un dels seus principals bastions durant els decennis anteriors. 

N'hi havia, finalment, que es van decantar per la versió més demagògica i populista del republicanisme, cercant a les classes treballadores el suport imprescindible per a fer caure la monarquia.

El lerrouxisme

Lerroux tenia un caràcter aventurer, era afeccionat als duels d’honor, a seguir polítics que volguessin capgirar el sistema i va tenir diferents oficis. Finalment, es va dedicar al periodisme, en diaris republicans, on va destacar pel seu tó demagògic i agressiu, molt eficaç quan et llegeixen només els teus partidaris. Aviat va fundar el seu diari, anomenat El Progreso. Com altres directors de diaris d’aquella època va patir multes i presó per criticar les autoritats. Finalment, es va traslladar a Barcelona, on va instal·lar la redacció del seu diari.

En 1901 aconsegueix per primer cop ser elegit diputat, com a membre de la Unión Republicana, un partit llavors al marge del sistema de la Restauració, per la qual cosa sempre en l’oposició. Com a periodista i com a polític va criticar durament a la nova Lliga Regionalista de Catalunya i al catalanisme polític en general, acusant-lo de ser una opció burgesa que amagava l’explotació que patien els treballadors a mans dels mateixos patrons que desprès es queixaven de la política de Madrid. Quan els polítics de la Unión Republicana van col·laborar amb els catalanistes en la creació de Solidaritat Catalana, per oposar-se als abusos de l’exèrcit i regenerar el sistema polític, Lerroux ho va denuncia com una traïció al poble de Catalunya i va trencar amb els seus col·legues, i va crear el Partit Republicà Radical –el nom ja ho diu tot- que aviat va prendre molta volada. Les joventuts del nou partit s’anomenaven “los Jóvenes Bárbaros”.

Intervenció pública d'Alejandro Lerroux. Font: Acadèmia de la Història.

Lerroux no només predicava el catalanisme, sinó també la lluita contra la monarquia i l’anticlericalisme més ferotge. És famós un dels seus discursos, que teniu reproduit a la pàgina 182 del llibre de Teide, on animava als seus partidaris a: “alzar el velo a las novicias y elevarlas a la categoria de madres”, una crida a la violació de les religioses.

En realitat, tot aquest radicalisme amagava el fet de què Lerroux cobrava del ministeri de l’Interior per fer aquesta política tan forassenyada que apartava als treballadors dels objectius realment perillosos per al sistema. De pas, també se’l pagava per evitar que la Lliga o altres formacions catalanistes aconseguissin més suport popular.

I Lerroux aconseguia realment aquest objectiu? Era capaç de dirigir les masses d’una ciutat gran i avançada? Com s’ho feia si fins i tot els partits polítics que governaven no aconseguien controlar la situació política a Barcelona?

Lerroux no era només un demagog eficaç i un bon periodista, sinó també un gran organitzador. Va copiar dels socialistes belgues la idea de les “Cases del Poble”, centres socials del seu partit que servien no només per a fer política, sinó també com lloc de trobada i de socialització per a la gent dels barris. Va crear fins i tot barberies radicals, sabent que era a les barberies on es llegia la premsa i on es xerrava de política. Muntava tot tipus d’activitats fins aconseguir que molts treballadors i molts membres de la petita burgesia visquessin sempre al voltant del què feien els radicals.

I era molt espavilat per a fer que no es notessin els seus tripijocs al servei dels mateixos que criticava. Ejemplo de la llegada del rey a Barcelona.

Els dirigents del catalanisme conservador eren, al seu torn, ferotgement antiradicals, i anomenaven Lerroux “el emperador del Paralelo”, perquè en aquells temps, al voltant del Paral·lel es movia molta gent de mala vida, el lumpen de Barcelona, sobre el qual, per desprestigiar-lo- es deia que regnava políticament en Lerroux.

Però Lerroux també es beneficiava clarament del gir dretà de la Lliga Regionalista que va aparèixer com la gran defensora de la patronal a la vaga general de 1902, i que va acostar-se a les forces monàrquiques a l’inici del regnat d’Alfons XIII. La participació electoral dels obrers i els menestrals va donar la majoria als republicans (de tota mena, no només radicals) en una desena de ciutats catalanes importants, i a Barcelona, aquest predomini es perllongaria fins el 1914.

La Setmana Tràgica va posar al descobert la demagògia del partit i va començar a perdre partidaris. Això es va accentuar durant els anys següents quan van esclatar escàndols de corrupció al seu voltant. El problema per a l’esquerra es que tothom sabia el tipus de polític que era en Lerroux, però si es volia aconseguir un resultat electoral digne s’havia de pactar amb ell perquè continuava tenint un gruix important de partidaris.

Cap a finals de la dècada de 1910, el creixent abstencionisme de la classe obrera, desencantada amb les possibilitats de canviar el sistema, va provocar el descens del vot republicà, tan catalanista com no catalanista. Lerroux va estendre el seu partit per la resta del territori espanyol, però llavors va deixar veure el conservadorisme dels radicals, perquè sabia que l’opinió pública no era tan revolucionària com la de Barcelona i no calia espantar-la.

Durant el govern del dictador Primo de Rivera, Alejandro Lerroux es va integrar en una aliança amb les altres forces republicanes i va participar a les reunions del pacte de Sant Sebastià que volia enderrocar la dictadura. Malgrat això, les seves posicions eren cada cop més dretanes i, quan, finalment va aconseguir la culminació de la seva carrera política, presidint el govern de l’estat durant la II República, ho va fer en col·laboració amb les forces catòliques conservadores de la CEDA. Aquesta carrera política es va acabar, com no podia ser d’una altra manera, en mig d’un gran escàndol de corrupció conegut com l’estraperlo.

 FONTS:

"No basta la ley para ocurrir (sic) al remedio de esta enfermedad social. Hay llagas que necesitan del cauterio. El cáncer requiere el hierro y el fuego (...).  Luchemos  sin descanso, exterminemos sin  piedad,   aceleremos  el  movimiento  de  la  evolución  con esfuerzos revolucionarios..., el  hierro  y  el  fuego.  Ni  un convento en  pie ni  un  fraile  en  vagancia". 

 (A. Lerroux), "La Publicidad", 28 juliol 1901.