Materials d'estudi

La nova "Liga Nacional de Productores" impulsada per Joaquín Costa tenia més de grup de pressió que demoviment polític. Propugnava admirables propostes de reforma, però no encertava a exposar els mitjans per a realitzar-les. D'entrada, semblava excloure la participació d'obrers i pagesos. La regeneració havia d'arribar de dalt, dels propietaris i de l'estat. Volien que la ciutat fes la tria entre el moviment de Costa o el caos. 

El ministre d'Hisenda, Villaverde, volia imposar càrregues més grans sobre la indústria i la propietat, de manera que els beneficis que s'havien fet durant la guerra de Cuba contribuissin a retornar l'enorme deute públic generat pel conflicte, al mateix temps que també va fer pujar l'impost de "consumos" que afectava directament el poble. Les Cambres de Comerç, que havien estat les principals impulsores de què la guerra es pagués amb deute i no amb impostos, ara van convidar els seus membres a retenir els pagaments en protesta, i el 26 de juny, els botiguers de molts llocs d'Espanya van respondre a la convocatòria tancant els negocis. 

Això es va convertir en una protesta general contra les autoritats que es va mantenir fins a principis de juliol. Hi va haver una onada d'aldarull contra la pujada de l'impost de consums, que va afectar sobre tot a Andalusia, Llevant, Catalunya, parts del País Basc i les zones mineres de tota la Península. Es va haver de recòrrer a les tropes per restablir l'ordre, i això va allunyar del moviment als propietaris benestants. Els líders de la campanya regeneracionista es van distanciar de les protestes populars, posant de manifest la seva feblesa i la seva por a liderar els atacs contra el sistema.

El "Tancament de caixes"

El gremi de botiguers de Barcelona va decidir mantenir la campanya i no efectuar el pagament d'impostos de juliol, quan ja havia fracasat la primera protesta d'àmbit espanyol. Sense aquest suport, els botiguers de la ciutat no tenien prou força per enfrontar-se pel seu compte al govern, però es van enganyar per l'ambient de depressió nacional que existia i pel suport que els donava la premsa catalana. Van creure que el govern cederia davant de les seves demandes. 

Però a finals de l'estiu, les autoritats van començar a enviar cartes d'embargament als rebels fiscals de Barcelona. El Dr. Robert, alcalde catalanista, va dimitir, però abans de marxar, i en compliment de la llei, va signar les primeres ordres judicials contra alguns botiguers. Llavors, els negocis van tancar i, un altre cop, va esclatar la violència al carrer. A finals d'octubre, en veure que no es podia sofocar el moviment amb mesures cautelars, es va proclamar l'estat de guerra i alguns botiguers van ser detinguts i encarcerats. 

Malgrat la simpatia popular, els vaguistes no van aconseguir cap reforç de pes en la seva protesta perquè el moviment regeneracionista només els donava suport moral, i les organitzacions patronals catalanes van preferir negociar amb el govern pel seu compte. La mateixa Cambra de Comerç de Barcelona havia criticat el tancament. Els mateixos catalanistes no es van implicar a fons en el suport a la vaga perquè els botiguers no havien inclòs les seves reivindicacions a la protesta. 

Fracassat el moviment a Catalunya, que aportava el 25% dels ingresos fiscals espanyols, l'intent de rellançar la campanya en un àmbit territorial superior estava ara condemnat també al fracàs.  Quan es va reunir la Liga Nacional de Productores, els delegats catalans de Foment del Treball Nacional havien rebut instruccions d'afirmar el seu regionalisme i no comprometre's en cap acció d'ambit espanyol, eludint qualsevol votació sobre posteriors accions contra els impostos. 

Per saber-ne més:

Web: Crisi moral i regeneracionisme  (recomanat)