Materials d'estudi

El torn pacífic dels dos grans partits del sistema en el poder executiu, era la base política del nou règim. Cánovas volia, abans que res, fer fora els militars de la política i posar fi a la inesgotable sèrie de cops d’estat que havien marcat fins aquell moment el segle XIX.

Els dos partits eren el Partit Liberal Conservador (conegut com a Partit Conservador), liderat per Cánovas, i el Partit Liberal Fusionista (o Partit Liberal), liderat per Sagasta. El primer partit, agrupava els polítics que havien donat suport a la restauració monàrquica d’Alfons XII, i representaven interessos fonamentalment oligàrquics i catòlics. El segon partit, aglutinava a l’oposició que acceptava el nou sistema però volia introduir canvis. Els dos partits no estaven d’acord en tot i inicialment va costar establir el consens entre ells, però la voluntat de mantenir-se al poder amb exclusió de tots els que rebutjaven la nova monarquia, va acabar per acostar-los.

El model de funcionament era la política anglesa. Es va establir un sistema electoral en districtes petits, amb una forta prima en diputats pel partit que aconseguís guanyar les eleccions, la qual cosa permetia obtenir fàcilment majories i que cada grup pogués fer la seva política mentre era al poder.

El Pacto del Pardo

El que va falsejar el caràcter liberal del sistema va ser la mort del rei Alfonso XII, que va desaparèixer amb només 28 anys, i va deixar la seva vídua, la regent Maria Cristiana, embarassada d’un bebè que no se sabia si seria home o dona. Si naixia home li correspondria regnar i això suposava una llarga minoria d’edat on el tron era presidit per una reina estrangera. La por de què això obrís la porta a nous intents revolucionaris de carlistes o de republicans va fer que els dos líders, Cánovas i Sagasta arribessin a l’acord de governar estrictament per torns, alternant el partit conservador i el liberal, i de no desfer la política de l’altra un cop passat el seu torn.

La regent Maria Cristina de Habsburg jura la constitució acompanyada de les seves filles desprès de la mort del rei Alfons XII

de Jover i Casanova - J. Sorolla.

Per a fer això possible es va recorre al caciquisme. Personatges importants d’una determinada localitat o territori s’encarregaven d’assegurar, per diferents procediments, que el resultat de les eleccions fos el previst. El sistema funcionava de la següent manera: quan calia substituir el partit governant, la regent nomenava al cap de l’altre partit. Aquest formava govern i el ministre de la Governació organitzava les votacions assignant a cada districte els homes que havien de sortir vencedors. A la llei electoral es preveia que els perdedors tinguessin també una representació menor per a garantir l’aparença d’un Parlament actiu amb l’oposició present. Fins i tot es deixava que carlistes o republicans obtinguessin un petit nombre d’escons.

Si en principi aquest sistema va ser garantia d’estabilitat i de pau, de seguida es va transformar en un pacte que afavoria la corrupció i la dificultat per introduir els canvis que feien falta amb urgència per desenvolupar l’economia i permetre la participació política de tothom.

El frau en el moment de les votacions s'anomenava "tupinada" en català o "pucherazo" en castellà. 

FONTS: 

En Cuenca de Campos, "El alcalde reunió a los vecinos a son de campana para encarecerles la necesidad imperiosa en que estaban de votar la candiatura oficial del señor Nieto Álvarez porque se había ofrecido una moratoria en el pago de las contribuciones atrasadas, hasta la condonación si por su docilidad los vecinos se hacían acreedores de semejantes beneficios. 

En otro pueblo se dio permiso a los vecinos "para entrar en un monte, hacer una corta de árboles, presentándose después una denuncia contra ellos, a fin de poder llamarles y decirles: si no votáis al candidato ministerial, estamos en el caso de formaros una causa criminal"

Manuel Alcántara. Antología del pucherazo.