Materials d'estudi

José Martí, el líder del Partit Revolucionari Cubà, partint dels Estats Units va desembarcar a Cuba amb un reduït grup de partidaris, però la insurrecció es va estendre ràpidament, demostrant que la insatisfacció era molt àmplia a l'illa. Un projecte d'autonomia per a Cuba, presentat pel ministre Maura a les Corts en 1893, havia estat rebutjat pel seu mateix partit, en aquell moment el liberal, fent fracassar les darreres esperances dels nacionalistes cubans. 

Els esdeveniments van superar ràpidament al govern espanyol i Cánovas, espantat, va exigir al general Martínez Campos, que ja havia pacificat l'illa vint anys abans mitjançant la negociació, que apliqués una política de duresa, que afusellés als rebels i que concentrés tota la població en nuclis que l'exèrcit pugues controlar. Martínez Campos es va negar a fer-ho i ell mateix va recomanar al Govern l'únic general a l'exèrcit espanyol capaç d'aquesta política, Valerià Weyler.

Weyler era un militar competent, que va aconseguir reduir la capacitat de moviments de la guerrilla, però ho va fer seguint una tàctica antisubversiva brutal que desprès van copiar tots els exèrcits colonials durant el segle XX: reduir la població rural a pobles tancats, vigilats per l'exèrcit, on els guerrillers no poguessin obtenir informació o aliments. El problema es que l'estat no era capaç de proporcionar a totes aquestes persones una alimentació suficient, que la massificació va provocar l'expansió de les epidèmies, i que el resultat va ser la mort de prop de 200.000 pagesos cubans.

Les tropes espanyoles també morien en gran nombre. Malgrat un intensíssim esforç per enviar reforços, el nombre de baixes no permetia reunir un considerable nombre de tropes. La major part dels caiguts no ho eren en batalla, sinó per malalties tropicals i una mala alimentació.

Quan es va tenir notícies de la insurrecció cubana, a la Península es va desfermar una onada de patriotisme a la premsa i entre els polítics, sobre tot a les ciutats. Els empresaris exigien la conservació de les colònies per salvar l'economia. Tant a Madrid com a Barcelona i la resta de capitals, hi va haver manifestacions exigint la reducció dels rebels. Només els socialistes, els anarquistes i els autonomistes catalans es van desmarcar i van demanar altres polítiques. La Unió Catalanista demanava l’autonomia per Cuba, però no la independència, ja que l'economia catalana s'havia fet cada cop més dependent. Els socialistes i anarquistes, saben la gran oposició popular a la guerra, perquè només hi anaven els rics, demanaven una solució política i, si calia, la independència, però totes aquestes opinions quedaven ofegades enmig del consens patriòtic.

Martí va morir en un dels primers combats, quan mirava d'aconseguir un prestigi com a guerriller i evitar d'aquesta manera que els líders dels grups armats es fessin amb el control de la revolta, per sobre dels polítics. La guerra s'havia estès per tota l'illa, però Weyler va aconseguir anar reduint-la a les parts més orientals i occidentals.. Ni els revolucionaris guanyaven la guerra ni els espanyols aconseguien sotmetre'ls. 

Calixto García (a la dreta) general independentista cubà en 1898. Font: Wikipèdia.

El conflicte també s'havia estès a les illes Filipines. L'any 1896 el Katipunan, el grup armat revolucionari va aprofitar que les tropes destinades a aquell arxipèlag eren molt escasses i es va fer amb el control de moltes zones rurals. El general Polavieja que comandava el territori va optar per empresonar a José Rizal, el líder del partit autonomista, home de gran cultura, i el va acusar de ser al darrera de la insurrecció, la qual cosa no era certa. Rizal, que havia viscut molt temps a Espanya i hagués pogut ser el gran líder polític filipí va ser jutjat i afusellat. 

Les Cambres de Comerç -els empresaris comercials i industrials- es van oposar a què la guerra es financés mitjançant els impostos, i van exigir que el govern s'endeutés. Per aconseguir que els estalviadors i inversors compressin aquest deute, l'estat el va haver d'oferir amb grans descomptes i moltes exempcions tributàries, la qual cosa el va convertir en un bon negoci pels que tenien diners disponibles. 

Aquest no va ser l'únic negoci que es va fer amb la guerra. Hi va haver molts d'altres, tant a la Península com a Cuba. El transport de les tropes a Cuba es va fer en els vaixells de la Companyia Transmediterrània, pagant l'estat el viatge a preu de passatger en temps normals.

En canvi, el reclutament de tropes per a combatre es feia completament a la inversa. Només hi havien d'anar els que no podien reunir una quantitat de 2.000 pessetes per lliurar a l'estat, o bé unes 500 o 600 que costava trobar un pobre que fes de substitut. La gran majoria de la tropa eren pagesos o treballadors urbans de les categories més humils.