Materials d'estudi

El momento històric en què s’instaura el règim de la Restauració és de creixement econòmic, la qual cosa va ajudar a consolidar el projecte de Cánovas. El momento dolç de l’economia s’estén sobre tot entre 1875 i 1885. La fi de les guerres civils i colonials va portar a una autèntica onada d’inversions i d’especulació en borsa, coneguda a Catalunya com “la febre d’or”. L’expansió a França de la plaga de la fil·loxera, que atacava les vinyes, va obrir un gran mercat per a les exportacions de vi. Només a Barcelona es van crear 16 nous bancs durant aquells anys.

Els industrials del cotó, en plena expansió van pressionar al govern per aconseguir el monopoli del mercat colonial, i l’actitud favorable dels conservadors els feia somniar en una expansió de la producció de llarga durada gràcies al comerç amb Cuba.

A més es va reprendre la construcció de noves línies de ferrocarril, aturades des dels anys 60, i l’apertura de la mineria a les inversions estrangeres va permetre posar en marxa gran nombre de mines, que donaven feina –en condicions molt dures- a part de la mà d’obra que abundava cada cop més al camp.

Treballadors a les mines de Riotinto, a Huelva. Font: Wikipèdia.

A Biscaia es van obrir nombroses explotacions de mineral de ferro, que s’exportava a la Gran Bretanya. Part d’aquests capitals es van invertir en els primers alts forns siderúrgics, gràcies al final de les guerres carlistes. A Astúries, rica en mines de carbó, també es van obrir alguns forns. De totes maneres, aquesta producció cantàbrica representava només una fracció del què podia haver estat, ja que de cada 100 milions de tones de ferro que s’extreien, només 11 es convertien en acer a Espanya. La resta era exportat als grans centres de la Gran Bretanya i el nord d’Europa.

Al País Basc, la indústria, com diem, es centrava en la siderometal·lúrgica. A més, es va desenvolupar el sector de la banca, que arribaria a ser el més important de l'estat espanyol al llarg del segle XX.

L’agricultura també estava en creixement, esperonada pel nou mercat capitalista que s’obria amb el desenvolupament de la vida urbana. A Catalunya, el que més impacte va tenir va ser la crisi francesa de la fil·loxera, que ja hem esmentat i que va estendre el conreu de la vinya per la major part de les comarques costaneres. La importància del camp era encara fonamental, si tenim present que el 65% de la població vivia de l’agricultura i que la indústria alimentària representava la meitat de tota la producció industrial.

En aquest context tan favorable es van produir un seguit de fets que invertiran completament la tendència i donaran pas a un llarg període de dificultats:

a)      La bombolla de l’especulació en borsa va esclatar l’any 1882 provocant la ruïna de molts inversors i la fallida de la major part dels bancs que s’havien creat. D’aquesta època data el desenvolupament de les caixes d’estalvi.

b)      L’arribada a Catalunya de la plaga de la fil·loxera procedent de França i la seva expansió per tota la Península va provocar la contracció en la producció de vi. Quan, finalment, es va trobar una manera combatre l’insecte causant de la mort dels ceps, la producció es va recuperar ràpidament a França i aquest mercat es va tancar definitivament per a les exportacions espanyoles.

Representació festiva de l'insecte causant de la fil·loxera. Font: Generalitat de Catalunya

c)      Tant els latifundistes castellans i andalusos com els industrials bascos i catalans van veure en el proteccionisme la solució immediata als seus problemes. Es van instaurar uns aranzels altíssims a les importacions i es va tancar també a l’estranger el mercat de Cuba i Filipines. Això va provocar greus tensions amb els cubans i els nord-americans, i va ser una solució. Per defensar aquesta política proteccionista, els latifundistes i industrials es van organitzar en una “Lliga Nacional de Productors”.

El tret més positiu d’aquest període de contracció va ser la diversificació de la indústria a Catalunya. A més del tèxtil, despunten ara la indústria metal·lúrgica, l’alimentària i l’elèctrica. També hi va arrencar la indústria química, ni que fos amb productes senzills, com ara els adobs i la producció de sabó, que també es beneficiava molt amb les lleis proteccionistes i el mercat cubà.

Les condicions de vida i de treball al camp eren molt dures. La terra era propietat d'una minoria que l'explotava en grans extensions, els anomenats latifundis. Aquests latifundis eren presents sobretot al sud de la península (a Extremadura i a Andalusía). Així, els pagesos treballaven coma jornalers en condicions extremes i injustes de baixos salaris i explotació, fet que provocava molts conflictes socials, que eren reprimits violentament per la Guàrdia Civil.

A les ciutats, les condicions de vida i de treball no eren millors. La industrialització, va atreure moltes persones. Els salaris eren relativament alts, però com que els productes del mercat intern eren pocs i cars, el nivell de vida estava per sota del què era la mitjana de l'Europa occidental.

El creixement de la població, amb molta abundància de mà d'obra jove, i les poques perspectives de trobar una feina digna van provocar una autèntica onada migratòria, sobre tot cap a Amèrica, que es va mantenir fins a la Primera Guerra Mundial.

FONT:

"De la boca de la mina, cada cert temps, es podia veure sortir dones i noeis joves, o més aviat el que s'advertia eren les ombres de les seves escanyolides figures, ennegrides de cap a peus, que empenyien una pesant vagoneta plena de carbó. Encorbades per l'esforç del tir i seguint totes, cegament, els rails de ferro que s'estenien sota els seus peus, es dirigien fins al terrer per fer la tria del carbó. Arribades aquí, les dones trabucaven la carbonada de la caisa de la vagoneta, buidant-la del què altres havien arrencat poc abans de les profunditats de la Terra.  Aleshores s'aixecava un nuvol de polsina de carbó que les rodejava completament, i cobria la humil roba, els abrigalls i les caputxes de treball que les esforçades carboneres vestien per tal de protegir-se el cos, els cabells i la cara.

Però ni amb aquests abillaments, ni bruses ni davantals, ni tupides franel·les, ni els decorosos mocadors de cap lligats amb afalac sota el mentó, que duien més per dignitat i distinció que no perquè fossin efectius, evitaven que nenes i dones acabessin la jornada amb l'aparença desnaturalitzada i deshumanitzada, envilides per un rostre ennegrit i brutes de dalt a baix."

F. Xavier Pardo. La fornera i el vell talp.

Per saber-ne més:

1. Web: La revolución industrial

2. Vapor i cotó a la indústria catalana del segle XIX. Mapa conceptual.

3. Crisi i proteccionisme a finals del segle XIX. Mapa conceptual.