Materials d'estudi

El creixement de la indústria havia portat al creixement en nombre de la classe obrera i també a la difusió d'idees polítiques revolucionàries que proclamaven el dret d'aquesta classe social no només a obtenir millores en les seves condicions de vida i treball, sinó també a modificar i fins i tot destruir el sistema capitalista que els oprimia.

Els petits grups de treballadors i intel·lectuals partidaris d’una política pròpiament obrera, que no depengués dels progressistes o dels republicans, que defensaven els interessos de la mitjana i petita burgesia, es van dividir ràpidament en dos grups principals:

1. Els socialistes

El Partit Socialista Obrer Espanyol va ser fundat en 1879 a Madrid i gràcies a les lleis liberals que permetien el dret d’associació, van crear també un sindicat obrer vinculat, la Unió General de Treballadors (1888) que va mantenir un creixement continu durant tot el final del segle i va tenir una gran activitat. El seu líder va ser Pablo Iglesias, que va aconseguir arribar a les Corts en aliança amb els republicans.

Els socialistes eren presents a tot arreu però tenien més influència en el País Basc, Astúries, Madrid i Extremadura. El seu objectiu era aconseguir el poder polític en nom de la classe treballadora. Els va costar molt, però als anys 1920 estaven guanyant molt pes polític i presència als ajuntaments i al Congrés.

Pablo Iglesias, fundador del PSOE, en un míting. Font: PSOE.

Un sector del partit socialista era partidari de la cooperació amb els republicans per posar fi al règim de la Restauració, modernitzar Espanya i fer possible el creixement de la classe obrera. Un altre sector, més a l’esquerra, opinava que col·laborar amb els republicans era reforçar el liberalisme i el capitalisme, i que els treballadors havien de mantenir-se al marge de la discussió entre monarquia i república, i lluitar directament per una revolució obrera. En 1921, i com a conseqüència de la Revolució Russa va veure una part dels seus militants es van escindir per constituir el Partit Comunista d’Espanya.

1. Els anarquistes

La segona força que era present entre els treballadors revolucionaris era l’anarquisme. L’auge del sindicalisme a Europa i l’explotació de la classe obrera que era típica d’un capitalisme no gaire desenvolupat com era l’espanyol, va enfortir el corrent anarco-sindicalista que volia enfortir les organitzacions dels treballadors mitjançant la lluita constant per les seves reivindicacions salarials i laborals.

Durant els anys 1907-1910 es produeix la consolidació de les organitzacions obreres de majoria anarquista, com ara la Solidaridad Obrera catalana o la Confederació Nacional del Treball, d’abast espanyol. Per a la CNT el sindicalisme era la clau de l’enfortiment de la classe obrera i de l’acció revolucionària, mitjançant el boicot, el sabotatge, la vaga o el motí. La CNT es declarava antiparlamentària i apolítica, perquè no volia que ningú renunciés a la seva capacitat d’acció política a canvi del seu vot.

Imatge de Salvador Seguí (el més alt) amb alguns col·laboradors. Font: Ajuntament de Barcelona.

Socialistes i anarquistes discrepaven fonamentalment, perquè els primers volien que els treballadors prenguessin la direcció de l’estat, i els segons el que volien era destruir-lo. Per això la seva cooperació era escassa i desenvolupaven la seva acció més aviat en paral·lel i no conjuntament.

Els anarquistes eren majoritaris a Catalunya, València, Andalusía i Aragó. Els seus dos grans líders sindicals varen ser durant els anys 1910 i 1920, Salvador Seguí i Àngel Pestaña.

L'enforntiment de la lluita sindical al voltant de la CNT

A finals de juny de 1918, es reuneix el Congrés obrer de Sants. És sens dubte la més important assemblea que organitzà la Regional Catalana de la CNT, tant pel nombre d’assistents com pel continguts de les seves resolucions i pels efectes d’expansió de l’anarcosindicalisme per tot l’estat. Hi van participar 155 delegats en nom de 137 sindicats, 11 Federacions Locals, el Consell Local de Manlleu, la Federació Nacional d’Assaonadors i la Federació Regional de Metal·lúrgics, que representaven en total 74.219 afiliats. Al juliol del 1918, tindrà lloc una important reorganització de la CNT. Es tracta de la creació dels Sindicats Únics d’Indústria, que arriben per substituir els antics sindicats d’ofici o d'empresa, que separaven els treballadors i dificultaven la presa de decisions col·lectives, reduint la força dels sindicats. Ara, cada sindicat agruparia tots els treballadors del mateix tipus d'indústria (els rams), amb seccions específiques pels diferents tipus d'ofici. Per exemple:

RAM DE LA PELL: Blanquers, sabaters, basters, manipuladors de carnasses i pèls.
RAM DE L’EDIFICACIÓ: Paletes, manobres, rajolers i mosaïstes, pedraires, moliners de guix i ciments.
RAM DE LA FUSTA: Fusters, ebenistes, serradors, torners, carrossers, cadiraires i esparters.
ART FABRIL I TÈXTIL: Teixits de cotó, amb la preparació i els acabats en peces; gèneres de punt, tintoreria, modisteria i confeccions.
INDÚSTRIA DE L’ALIMENTACIÓ: Forners, pastissers, agricultors, magatzemistes, fideuers i empleats de tenda.
RAM METAL·LÚRGIC: Manyans, serrallers, llauners, electricistes, courers, ferrers de tall i de ferradura.
RAM DEL TRANSPORT: Carreters, camioners, taxistes, camàlics independents, telèfons, telègrafs i correus i recaders.
PROFESSIONS DIVERSES: Barbers, sanitaris, espectacles, professions liberals i d’altres activitats minoritàries i sectorials…

A més d’aquesta reorganització per rams, els sindicats passen a federar-se geogràficament en federacions locals i regionals per acabar constituint-se en una confederació nacional  (CNT) que s'estendrà ràpidament.

El primer efecte important d'aquesta nova organització va ser l'impacte de la vaga de La Canadenca, on es defensava el dret dels treballadors a sindicar-se lliurament i fer vaga, que es va estendre a moltes empreses del seu ram i altres de la ciutat de Barcelona. Va constituir una gran mostra de força dels sindicats.

Vídeo La Vaga de la Canadenca  5 mn

FONTS: 

1.Opinions de Cánovas y Sagasta sobre la AIT

Sagasta:
"La finalidad de la AIT es destruir la familia, destruir la sociedad, borrar la patria y hacer desaparecer por la fuerza todos los elementos de  civilización conocidos".
Canovas:

"Luchad si os empeñáis, aunque no tenéis razón, luchad; nosotros nos defenderemos; los propietarios españoles, los propietarios de todo el mundo, se defenderás, y harán bien contra la invasión de tales ideas. Si ésta es una nueva irrupción del os bárbaros,como nos indicaba el señor Salmerón..., nos defenderemos de esta nueva irrupción, lucharemos, sí, lucharemos".

2. Sobre la repressió dels treballadors:

 "Tota tendència a conjurar els conflictes socials serà ineficaç si no es desterra la pobresa del sol espanyol, perquè la fam que patim els obrers no sembla creïble als satisfets, i la rebel·lia que engendra és terrible".

Sociedad Obrera de Fernán Nuñez. Còrdova 1919
(Ed. Vicens Vives)

ALTRES FONTS:

Pi i Margall: La reducción de las horas de trabajo.Un dels temes principals del moviment obrer va ser la reducció de la jornada laboral.
Pi i Margall: La instrucció pública. Pi i Margall critica el desinterès de l'Estat cap a l'ensenyament.
F Alsina: Los niños que trabajan crecen más robustos. Les criatures i les dones asseguraven una ma d'obra barata i Alsina justifica el treball infantil, les jornades de 9 o 12 hores...
Karl Marx: Socialisme, comunisme, societat de classes i explotació

Per saber-ne més (ampliació):

1. Web: El moviment obrer.

2.  Web: Canvis i moviments socials.

3. Web: Moviment obrer espanyol i català (1840-1931)

4. Web: El Pistolerisme

5. Web: Anarquisme

6. Web: La vaga de la Canadenca

7. Àudio: El rebuig popular de les quintes i els consums  6 mn

Si voleu conèixer com vivia la burgesia catalana a la Barcelona del segle XIX podreu visitar "el Pis" de la Pedrera. Horaris i més informació a la web de Caixa Catalunya-obra social.