Signes d'expressió, dinàmica i repetició i frasseig

L'articulació en música és el conjunt d'elements que defineixen les diferents maneres com es poden connectar entre elles les notes que conformen una melodia o, per extensió, entre els acords que conformen una successió d'acords, en un passatge o composició homofònic. Bàsicament, aquestes maneres difereixen en funció de tres elements:

    l'atac de cada nota,
    la caiguda, igualment de cada nota, i
    El grau d'interrupció o de continuïtat del so que hi hagi entre les diferents notes.

En el seu conjunt, l'articulació té un efecte dels més importants sobre l'expressió de la música.

Tipus d'articulació

Tots els matisos i les gradacions de l'articulació es mouen entre dos extrems que responen a les denominacions de legato i staccato. El primer -lligat en italià, nom amb el qual també es coneix habitualment en català- expressa no sols una continuïtat absoluta del so entre nota i nota, sinó també que aquesta continuïtat no es veu torbada ni per un augment de la intensitat en l'atac de cada nota, ni per una disminució d'aquesta en la caiguda. Per la seva banda, el segon -que també freqüentment s'anomena picat- sí que representa una interrupció total del so entre nota i nota, sense una incidència específica ni sobre l'atac ni sobre la caiguda.

Els principals tipus d’articulació són: legato, staccato, staccatissimo, martellato (o també segons la denominació francesa martelé), portato (o picat lligat), spiccato, tenuto, sforzando, i rinforzando. Cada un d'aquests tipus ve representat en la notació musical amb un símbol específic que se situa immediatament a sobre o a sota (segons que la plica de la nota sigui -respectivament- cap avall o cap amunt) de cada nota afectada per aquesta articulació.

Com en tants altres aspectes, la nomenclatura amb què s'expressa l'articulació musical està composta de termes majoritàriament italians, els més freqüents dels quals tenen la seva traducció al català.

Elements de grafia

El legato s'expressa habitualment amb una lligadura que abraça totes les notes que han de restar unides per aquesta indicació. En altres casos, quan aquesta indicació afecta un passatge molt llarg o a tot un moviment, es prefereix la indicació verbal legato a l'inici. En aquest cas, però no es demana una exhaustiva connexió de totes les notes que hi queden emmarcades, sinó que hom espera que siguin convenient separades pel fraseig a més de per les arcades i les respiracions pertinents, dins d'un clima general de legato.

L'stacatto s'expressa amb punts a sobre les notes, si les pliques surten cap avall, i a sota si van en sentit contrari. Unes petites línies verticals en lloc de punts representen un staccato més marcat. En general aquesta és la posició que ocupen la resta de signes que afecten una nota individual, com es pot veure a la figura adjunta.

Exemples d'articulació: staccato, staccatissimo, martellato, marcato i tenuto

L'articulació en la interpretació

L'articulació en la interpretació està molt directament vinculada a la tècnica de cada instrument: la llengua en el cas dels instruments de vent, les articulacions en especial del braç i l'avantbraç en els instruments d'arc i en els de tecla; les articulacions també dels dits en aquests darrers i en els de corda polsada, etc. L'execució correcta de les diferents articulacions i la seva adequada inserció dins del discurs musical acostumen a ser una part important en el procés d'aprenentatge de tots els instruments.

Tot i que l'execució de cada articulació no pot ser mesurada ni determinada de manera matemàtica, a la taula adjunta hi ha una possible aproximació a les interrupcions que representen entre un so i el següent algunes de les articulacions habituals.

Articulacions des de legato fins a staccatissimo