Solucionari dels sectors econòmics

Llegiu el text següent i responeu les qüestions.

 

És veritat que la Xina és alguna cosa més que la fàbrica global barata, que llan­ça les seves pròpies naus espacials, que ja es capaç de produir i exportar pro­ductes de considerable valor afegit i que les seves grans empreses comencen a prendre algunes posicions internacionals. La Xina ha obtingut avantatges inne­gables en la globalització. El problema és que el control dels processos en què es troba inserida és més que discutible.

El sector més productiu de la seva economia, l’exportador, que generarà aquest any un superàvit comercial sense precedents de 100.000 milions de dò­lars, està àmpliament dirigit per estrangers i per al benefici d’estrangers. El pes del comerç exterior en el seu PIB ha passat del 5% el 1978 al 37% en l’actualitat, fet que reflecteix una enorme dependència.

El pes del consum intern en el seu creixement, del 80% en les economies dels Estats Units i del Japó, disminueix a la Xina: 67,5% el 1981; 60% el 2003; 53,6% el 2004. És cert que és el país que més inversions estrangeres directes rep, però s’han aconseguit amb l’oferiment d’un tracte fiscal preferencial i donant altres incentius a les companyies multinacionals, que no sols exporten els seus produc­tes sinó també els seus beneficis, freqüentment camuflats per mitjà de la mani­pulació de preus utilitzats en les transaccions entre companyies.

Font: R. Poch, “Por qué China no es un dragón”, La Vanguardia, 13 de novembre de 2005

 

1.Resumiu les idees principals del text.

 En el resum cal apuntar clarament  la tesi del text:  les bases del creixement econòmic xinès són febles.

Els arguments de l’autor del text són tres:

- El seu principal sector productiu, el sector exportador, està controlat

  per capital estranger d’aquí la seva dependència.

- El percentatge del comerç interior és baix en relació a les altres  

  potències, però el que encara és pitjor és que està en retrocés.

- Les inversions que les multinacionals estan fent a Xina són el

  resultat d’un tractament fiscal preferencial, tot i les elevades  

  inversions, però, els beneficis no reverteixen en el país.

 

2. Comenteu breument els principals factors que intervenen en la localització indus­trial. Assenyaleu quines són les principals regions industrials del món.

    - cal  esmentar aquests aspectes:

   -Factors físics com la proximitat a les fonts de matèries primeres o d’energia, importants a l’ inici de la Revolució Industrial han anat perdent importància amb el desenvolupament de les xarxes de comunicació i els mitjans de transport.

    Encara que hi ha tendència a localitzar-se en les proximitats de llocs accessibles: ports, aeroports, vies de comunicació importants (autopistes, autovies, ...).

 

Factors econòmics i socials:

- Proximitat als mercats

- Disponibilitat de mà d’obra

-  Preu del sòl industrial

- Capacitat de mobilitzar grans capitals

- Proximitat a centres de recerca

 

Pel que fa a les grans àrees industrials del món, haurà de citar cinc regions (almenys una situada en un país en vies de desenvolupament).

Països desenvolupats:
  -EEUU (regió nord-est, Califòrnia, regió del sud)

 - Japó -Unió Europea: eix Manchester-Londres-París-Lió-Milà; valls del Rhur i del Rin amb els  ports de Rotterdam i d’Anvers.

  -Europa de l’est: Ucraïna, Rússia (Sant Petersburg i Moscou,

   regió dels Urals, Sibèria Occidental)

 

 Països en vies de desenvolupament:
-Sud-est asiàtic: costa sud-est de la Xina, Taiwan, Corea del Sud.
-Brasil: regió de Sao Paulo
-Mèxic: àrea de Mèxic D.F. i sector nord fronterer amb EUA.
-Argentina: àrea de Buenos Aires
-Índia: àrees de Bombai i de Calcuta.

 

3. Expliqueu la relació entre la globalització econòmica i l’especialització econòmi­ca creixent de diverses àrees del món. Poseu exemples de situacions concretes.

 Cal respondre que l’especialització econòmica no és una decisió lliure presa per les economies nacionals, sinó que les regles del mercat global són les que les imposen.

 En tot cas, les decisions són lliures només entre el grup de països més rics. Es valorarà que posin exemples creïbles i concrets:

 

1. D’economies de països subdesenvolupats. L’Àfrica subsahariana s’ha especialitzat en la comercialització de primeres matèries (productes agrícoles i miners), sense que hi hagi cap mena de transformació. Són, d’altra banda, les grans empreses multinacionals les que controlen els sectors estratègics de la producció. L’exemple del cotó del Txad, per exemple. O també les economies tropicals, dependents del cafè o d’altres productes agraris.

2. Economies dels països petrolers dedicats a l’exportació i controlats per empreses multinacionals.

3. D’economies emergents. El cas xinès és una evidència: l’especialització s’ha produït en convertir-se en un país de fabricació barata. Són els baixos salaris que fan competitius els seus productes. Podria posar també l’exemple dels països-taller del sud-est asiàtic.

4. D’altra banda, l’especialització en sectors que requereixen una elevada inversió en I+D, amb una producció d’elevat valor afegit, només la poden portar a terme les economies del G-8 i països industrialitzats. Ex. sector de l’electrònica o la indústria farmacèutica.