Repàs de Llatí I (declinacions i conjugacions)

Pronoms personals

Els pronoms personals del llatí tenen la següent flexió:

Recorda que els pronoms personals són pràcticament l'únic element nominal del català que conserva restes de declinació. Això ho has de tenir en compte a l'hora de traduir els pronoms personals del llatí. Deixem com exemple la traducció dels diversos casos del pronom personal ego (1a persona del singular):

• Ego (nom.) = 'jo'. Ego homo sum ('Jo sóc un home').
• Me (ac.) = 'a mi, me/em' (CD). Magister me conspicit ('el mestre em mira').
  
• Mei (gen.) = 'de mi, meu, meva, etc.). Pater mei librum scripsit ('el meu pare ha escrit un llibre').
• Mihi (dat.) = 'a mi, para mi, me/em' (CI). Magister ibrum mihi dedit ('el mestre m'ha donat un llibre').
• Me (Abl.) ='de, per, sense, etc. mi". Mecum (Abl. + cum) = 'amb mi' ^[1].
  
  

Formes emfàtiques. Sovint els pronoms personals són emfasitzats per una partícula enclítica com ara -met. La traducció de la partícula seria "en persona", "precisament" o el reforç "mateix" (egomet = 'jo en persona, jo mateix'; temet = precisament a tu).

Utilització dels pronoms personals. Pel que fa al seu ús, aquest és pràcticament idèntic que en català o castellà. Com que les desinències verbals permeten identificar la persona i el nombre del subjecte, els pronoms personals en nominatiu no es fan servir si no és amb funció emfàtica. Exemple: 'Cecini' = 'vaig cantar' (i la forma verbal ja dóna entenent que el subjecte sóc jo); en canvi, a la frase Ego cecini ('jo vaig cantar'), la presència del pronom recalca el fet que fos jo, i no una altra persona, qui va fer l'acció de cantar ^[2].

Pronoms personals de tercera persona

• El pronom se (té la mateixa flexió per al singular i per al plural) és reflexiu ^[2] i el seu referent en prinicipi és sempre el subjecte de l'oració. Exemple: Rex se laudat ('el rei s'elogia', és a dir, s'elogia a si mateix; el pronom en acusatiu fa de CD reflexiu). De vegades, en oracions subordinades, també pot referir-se al subjecte de l'oració principal, si aquest és diferent al subjecte de la subordinada (Caesar iubet ut obsides ad se ueniant = 'Caesar ordena que els hostes es presentin davant d'ell', és a dir, al davant de Cèsar, que és el subjecte del verb de l'oració principal, 'ordena', mentre que el subjecte gramatical de la subordianda són els hostes).
  
  
• El llatí no disposa de propons de tercera persona no reflexius. En el seu lloc, acostuma a fer servir el pronom fòric is ea id:

Is heri uenit = 'Ell va arribar ahir'.

Eos amamus = 'Els estimem' (és a dir, nosaltres estimem a ells).

Determinants i pronoms personals possessius

Els determinants / pronoms personals possessius es declinen com adjectius de tres terminacions, bé del tipus bonus -a -um, bé del tipus pulcher -chra -chrum (en el cas dels pronoms de 1a i 2a pers. del plural):

• 1a pers. sg. → Meus mea meum: 'meu', etc.
• 2a pers. sg → Tuus tua tuum: 'teu', etc.
• 1a pers. pl → Noster nostra nostrum: 'nostre', etc.
• 2a pers. pl. → Vester uestra uestrum: 'vostre', etc.
• 3a pers. sg./pl. reflex. → Suus sua suum: "seu", etc. (recorda que sempre es referirà al subjecte de l'oració).

Amb tot, cal tenir present que el llatí moltes vegades tendeix a fer servir, en comptes d'aquests possessius, el genitiu dels pronoms personals. Així doncs, el meu pare es pot dir no només 'pater meus', sinó també pater mei (amb el gen. del pronom personal; literalment: 'el pare de mi').

NOTES

[1] Aquesta última forma, en què darrere l'ablatiu apareix integrada la postposició cum, es repeteix per a tots els pronoms personals, tant en singular com en plural. La sèrie sencera és: mecum (= 'amb m'"), tecum (= 'amb tu'), secum (= 'amb ell / ella; amb ells / elles'), nobiscum (= 'amb nosaltres'), uobiscum (= 'amb vosaltres').
[2] Els pronoms de 1a i 2a persona del sg. i pl., es fan servir també per als usos reflexius. Exemple: Me laudo, 'm'elogio' (és a dir, jo m'elogia a mi mateix').