1.1. Casos i funcions sintàctiques

1.2. Com es pot identificar la declinació d'un substantiu

1.3. Primera declinació

1.4. Segona declinació

1.5. Tercera declinació (1): introducció

1.6. Tercera declinació (2): paradigmes

1.7. Quarta declinació

1.8. Cinquena declinació

A la següent taula es presenten els sis casos del llatí amb les seves principals funcions sintàctiques. També aportem un exemple de declinació (el substantiu puella, que pertany a la primera declinació) i la traducció al català d'aquest mot en cadascun dels sis casos.

Per identificar la declinació d'un substantiu, cal parar atenció al seu enunciat. L'enunciat està constituït per dues formes: nominatiu singular i genitiu singular. Aquesta darrera forma és la que ens indica la declinació a la qual pertany cada substantiu: com es pot veure a la taula de sota, el genitiu singular sempre és el mateix per a tots els substantius d'una declinació i, alhora, diferent als genitius de les altres declinacions.

Gènere. Els substantius de la 2a declinació en nominatiu -us pertanyen pràcticament tots al gènere masculí. Les excepcions són:

• • • Alguns mots femenins, generalment noms d'arbres (pinus -i, f., 'pi'; malus -i, f., 'pomer'; populus -i, f., 'pollancre' ^[2]) o algun topònim de procedència o tradició grega (com ara Corinthus -i, f., 'Corint'; Aegyptus -i, f., 'Egipte'). 
    • Tres substantius neutres: uulgus –i, n., 'el pople pla'; pelagus –i , n., 'el pèlag, la mar'; uirus –i, n., 'el verí'.

Vocatiu singular. Éls substantius de la 2a en -us són l’únic cas en tota la declinació llatina en què un vocatiu no és idèntic al nominatiu ^[3].

2.2. Nominatiu en -er

Dins d'aquesta categoria cal distingir dos subgrups: mots amb base invariable (tipus puer pueri) i variable (tipus ager agri).

2.2.a. Tipus puer pueri  (base invariable)    

Com es declinen el mots en -er amb base variable?

• El nominatiu i el vocatiu singular sempre serà tal com el trobem en la primera forma de l'enunciat: a l'exemple, puer ^[4].
• Aquesta forma, a més, és la base per construir els altres casos: només cal afegir-hi les terminacions que ja hem après en estudiar el tipus dominus -i.

  
2.2.b. Tipus ager agri (base variable)

Com es declinen el mots en -er amb base invariable?

• De nou, el nominatiu i el vocatiu singular és tal com el trobem en la primera forma de l'enunciat. Així, per al substantiu ager agri, el nom. i voc. sg. és ager.
• En tots els casos llevat del nominatiu i el vocatiu singular s'usa sempre la base que dóna el genitiu singular, és a dir, la que apareix en la segona forma de l'enunciat un cop se li treu la terminació -i (en l’exemple amunt aportat: ager agri --> base: agr-) ^[5]. A aquesta base s'afegeixen les terminacions del tipus dominus -i.

  
Declinació dels substantius de nominatiu en -ir. El masculí Vir uiri ^[6] (juntament amb els seus derivats: triumuir, duumuir, semiuir ^[7], etc.) és l’únic substantiu llatí que fa el nominatiu en -ir i el genitiu en –i. La seva declinació és idèntica a la dels noms en -er de base invariable (tipus puer –i): no duu desinència en el nominatiu i vocatiu singular, i la resta de casos prenen les terminacions pròpies dels masculins de la segona declinació ^[8].

2.3. Neutres: nominatiu en -um 

Les terminacions del neutre són idèntiques a les del masculí llevat dels tres primers casos (nom., voc. i ac.) del singular i del plural. Al singular, prenen la terminació -um. Al plural, seleccionen una desinència en -a que retrobarem en els neutres de les altres declinacions.
  

NOTES:

[1] Els substantius masculins i femenins prenen desinència -s o desinència zero segons com acabi la seva arrel. Tanmateix, el més simple és que declinis el nom. i voc. singular tal com aparegui en la primera forma de l'enunciat. Recorda que aquesta forma és la del nom. sg. i que el voc. sg. (excepte per als substantius en -us de la segona declinació) en llatí és sempre idèntic a aquell cas.

[2] Al llarg de la seva flexió, diversos substantius de la tercera declinació experimenten modificacions fonètiques en alguna vocal de l'arrel. Per tant, fem extensible als substantius neutres la recomanació apuntada a la nota precedent per als masculins i femenins. Tal com sigui la primera forma de l'enunciat, així serà el nom./voc./ac. singular del substantiu.

Val a dir que la majoria d'adjectius masculins i femenins parasil·làbics solen fer el nominatiu singular en -is. Exemples: nauis -is, f., 'nau'; auis -is, f., 'au'; ciuis -is, m., 'ciutadà', etc.

Desinències alternatives per a masculins i femenins parisil·làbics. Al costat de les terminacions ja explicades, també es pot trobar ^[1]:

• • Ablatiu singular en -i. Per exemple: uis uis (f.) → ui; turris -is (f.) → turri.
  • Acusatiu singular en -im. Per exemple: uis uis (f.) → uim; turris -is (f.) → turrim.
  • Acusatiu plural en -is. Per exemple: uis uis (f.) → uis; turris -is (f.) → turris.

Falsos imparisil·làbics (tipus urbs urbis). S'anomenen falsos imparisil·làbics els noms que, tot i tenir un nombre diferent de síl·labes al nom. i gen. sg., es flexionen per la declinació parisil·làbica: a efectes pràctics, tot es limita al fet que el seu genitiu plural du la terminació -ium en lloc de -um. Els substantius masculins i femenins d'aquesta categoria es reconeix perquè la seva base acaba en doble consonant (exemple: urbis).

 
Falsos parisil·làbics. És una darrera categoria de substantius masculins i femenins de la tercera declinació. Són mots formalment parisil·làbics que fan el genitiu plural en –um. S’inclouen els noms de parentiu de nominatiu acabat en –ter (pater patris, ‘pare’; mater matris, ‘mare’; frater fratris, ‘germà’) i altres substantius com canis canis (‘gos’), iuuenis iuuenis (‘jove’), senex senis (‘vell, ancià’), uates uatis (‘endeví’).

3.3. Neutres imparisil·làbics (temes en consonant)

 S'inclouen en aquest grup tot els substantius neutres de la tercera declinació amb el nominatiu singular no acabat ni en -re, ni en -al ni en -ar ^{[2] .} La seva flexió és molt similar a la dels masculins i femenins imparisil·làbics: l'única diferència són les formes pròpies dels casos nom./voc./ac. tant del singular com del plural.

3.4. Neutres parisil·làbics (temes en -i).

  Són tots els substantius neutres el nominatiu singular dels quals acaba en -re, -al o -ar ^[3]. Pel que fa a la seva flexió, repara que presenten la vocal i en la terminació de tots els casos tret del nom. / voc. / ac. singular. És a dir, fan:

• • Ablatiu singular en –i. ^[4]

  • Nom./voc./ac. plural en –ia.

  • Genitiu plural en –ium.
    
    

NOTES:

[1] No cal que t'aprenguis aquestes desinències alternatives. Si n'aparegués cap en un text del curs o de les PAU, sempre l'acompanyarà una nota explicativa per ajudar-te a identificar-ne el cas.

[2] Això vol dir que per saber si un substantiu neutre és imparisil·làbic o no, no cal comptar les síl·labes de les dues formes de l'enunciat. Senzillament s'ha de fer atenció en l'acabament del seu nominatiu singular.

[3]  Els neutres en -re són efectivament parisil·làbics, atès que tenen el mateix nombre de síl·labes en les dues formes de l'enunciat. Pel que fa als neutres en -al i -ar, tot i que semblin imparisil·làbics, originalment no ho eren: procedeixen d'antics nominatius en -ale i -are que per un accident fonètic anomenat apòcope van perdre la vocal final.

[4] Encara que aparentment la terminació d'ablatiu singular pugui semblar idèntica a la del datiu singular, no era tal en el llatí clàssic oral, ja que la desinència -i era breu en l'ablatiu i llarga en el datiu.

Gènere. Gairebé tots els substantius de la quarta amb nominatiu en -us són masculins. L'exempció són alguns noms femenins com ara manus -us ('mà'), anus -us ('dona gran, anciana'), etc. També és femení el substantiu domus ('casa'), la flexió del qual vacil·la entre la segona i la quarta declinació.

4.2.- Neutres

Com també succeïa a la segona declinació, a la quarta declinació les desinències del neutre són idèntiques a les del masculí tret dels tres primers casos (nom., voc. i ac.) del singular i del plural.  

Els adjectius de la primera classe són aquells que es flexionen seguint la primera declinació per al femení i la segona declinació per al masculí i el neutre. El seu enunciat és format pel nominatiu singular dels tres gèneres en l'ordre masculí, femení i neutre.

L'enunciat d'aquest adjectius té dues formes:

• La primera és el nominatiu singular masculí i femení, que acaba en -is.
• La segona és el nominatiu singular neutre, que finalitza en -e.
  
  

• Fer el nom./voc. sg. masculí igual que la primera forma de l'enunciat.
• Flexionar la resta de casos unint a la base les terminacions que acabem de veure per als adjectius de dues terminacions (tipus fortis -e). La base lexemàtica s'ailla eliminant la terminació -is de la segona forma de l'enunciat.

NOTES:

[1] Amb la particularitat que fan l'ablatiu singular dels tres gèneres amb la terminació -i.

• tempus -oris (n): 'temps' → És un substantiu, perquè darrere del genitiu s'indica el gènere al qual pertany (n. = neutre).
• uetus -eris: 'vell' → Sabem que és un adjectiu pel fet que, a l'enunciat, hi manca la indicació de gènere que s'hauria de trobar si es tractés d'un substantiu.
  

1. De declinació imparisil·làbica. 
2. De declinació parisil·làbics

1. De declinació parisil·làbica

Segueixen el paradigma dels noms parisil·làbics de la tercera declinació un plegat d'adjectius de nominatiu singular acabat en -ns (gen. sg. -ntis) ^[2] o en -x (gen. sg. -cis) ^[3]. Cal apuntar la particularitat que tenen dues formes per a l'ablatiu singular: l'una en -i i l'altra en -e. 

LA CONJUGACIÓ MIXTA. La gramàtica llatina tradicional sol fer referència a una cinquena conjugació, anomenada mixta. A efectes pràctics (i pel que fa al llatí escrit), el paradigma de la mixta és el mateix que el dels verbs de la 4a conjugació en tos els temps excepte l'imperfet de subjuntiu i l'infinitiu de present actius.

Pròpiament, però, són verbs que pertanyen a la 3a conjugació. Resulten fàcilment identificables per la 1a forma de l'enunciat (1a sg. pres. ind.): mentre que en la resta de verbs de la 3a conjugació aquesta forma acaba en consonant + vocal o (duco, rego, lego, etc.), en els verbs de la mixta finalitza en -io (capio, rapio, iacio, etc.).

Un exemple de verb de la conjugació mixta és capio. El seu enunciat és capio cepi captum 3: 'agafar'. Fa l'infinitiu pres. act.: capere i l'imperfet de subj. actiu en caperem, -es -et... (és a dir, com els verbs de la tercera conjugació).

.

Tot i que no és l'única manera d'enunciar un verb en llatí, al llarg del curs farem servir l'enunciat de tres formes.

Els verbs que usarem com a models de la conjugació regular presenten els següents enunciats:

amo amaui amatum (1): 'estimar'.

uideo uidi uisum (2): 'veure'.

duco duxi ductum (3): 'portar, dur'.

audio audiui auditum (4): 'escoltar'.

Pel que fa a les tres formes de l'enunciat, aquestes són: 

1. La 1a pers. sg. del present d'indicatiu. En el segon dels exemples, uideo (traduït: veig).
2. La 1a pers. sg. del perfet d'indicatiu. En el segon exemples, uidi (traduït: he vist / vaig veure).
3. El supí (una forma verbal que en principi no s'estudia al Batxillerat). De nou, en el segon dels exemples, uisum.

I cadascuna d'elles serveix per identificar els temes o arrels dels diversos temps verbals.

• 1a forma: serveix per aïllar el tema dels temps d'infectum. Video → uide-.
• 2a forma: serveix per aïllar el tema dels temps de perfectum. Vidi → uid-.
• 3a forma: serveix per aïllar el tema d'algunes formes no personals (la més important, el participi de perfet). Visum → uis-. Es coneix com el tema de supí.

Els temps verbals del llatí es divideixen en dos grans blocs segons el seu aspecte imperfectiu (en llatí, infectum) o perfectiu (en llatí, perfectum).

◦   Els temps d'infectum són el present, el pretèrit imperfet i el futur imperfet.

◦   Els temps de perfectum són el pretèrit perfet, el preterit plusquamperfet i el futur perfet.

Val a dir que no tots els temps apareixen en tots els modes verbals. Per exemple, l'indicatiu compta amb els sis temps verbals; el subjuntiu, només en té quatre (no hi ha temps futurs en aquest mode). L'imperatiu, solament té present i futur.
 

• 1a conjugació. En amo (1a pers. del singular) no apareix la vocal del tema –a. Ha desaparegut per contracció amb la vocal o de la desinència (*amao > amo).
  
  
• 3a conjugació. En aquelles persones la desinència de les quals comença en consonant, s’insereix una vocal de recolzament entre aquesta consonant i la consonant final del tema. La vocal de recolzament és una –i– en la 2a i 3a persona del singular i en la 1a i 2a del plural, i una –u– en la 3a persona del plural: leg-(i)s, leg-(i)t, leg-(i)mus, leg-(i)tis, leg-(u)nt.
  
  
• 4a conjugació. En la 3a persona del plural apareix una vocal de suport –u– entre el tema i la desinència: audi-(u)nt. En aquesta ocasió no s’introdueix perquè calgui una vocal que faciliti la pronunciació, sinó per analogia (o imitació) de la desinència de 3a pers. pl. dels verbs de la 3a conjugació.
  
  
• Verb sum. En el present d’indicatiu s'alternen dues arrels: su- davant de les desinències que comencen amb una consonant nasal (m/n); es- en els altres casos.
  
  

Recorda que la conjugació del present d'indicatiu dels verbs de la conjugació mixta aparentment segueixen els paradigmes de la 4a declinació. L’única diferència rau en la pronúncia de la 1a i 2a persona del plural, que en els mixtes són formes esdrúixoles (capĭmus i capĭtis), mentre que en la 4a declinació són planes (audīmus, audītis); aquest fet, però, no queda reflectit en la llengua escrita.

Una manera senzilla de conjugar el present d'indicatiu dels verbs regulars

A l'hora de conjugar el present de qualsevol verb regular, l'únic que has de fer és:

a) Identificar el formant base sobre el qual es forma el present: és a dir, de la primera forma de l’enunciat, aillar tot el que hi ha fins a l’última consonant.

b) Veure a quina conjugació pertany el verb.

c) Ajuntar al formant base la terminació que li correspon per la seva conjugació. Aquestes terminacions les tens en lletra negreta a la taula de dalt.

 Posem-ne un exemple. Per conjugar el present del verb laudo laudaui laudatum (1): 'lloar':

a) Identifiquem el formant base: laud-.

b) Notem que el verb pertany a la 1a conjugació (com ens indica, a l'enunciat, el número entre parèntesis).

c) I, finalment, afegim al formant base les terminacions per al present de la 1a conjugació (en negreta a la taula).

Fet això, les sis persones del present seran laudo, laudas, laudat, laudamus, laudatis, laudant.

NOTES:

[1] És absent en el cas de la tercera conjugació, que aplega els verbs de tema acabat en consonant. 

Caldria afegir que:

• En els verbs de la 3a conj., entre el tema i les desinències, s'insereix una vocal de suport –e–: duc(e)bam, duc(e)bas, etc.
• En els verbs de la 4a conj. (i en els de la 3a mixta ^[2]), i malgrat que no sembli necessari per raons eufòniques, es col·loca també la vocal –e– darrere del tema: audi(e)bam, audi(e)bas, etc.

 Com conjugar l'imperfet d'indicatiu?

El  que has de fer és:

a) Identificar la base lexemàtica del present (és a dir: de la primera forma de l’enunciat, tot el que hi ha abans de l’última consonant).

b) Veure a quina conjugació pertany el verb.

c) Ajuntar a la base la terminació d'imperfet (al quadre de dalt, en lletra negreta) que li correspon per la seva conjugació.

NOTES:

[1] Recorda que el tema de present inclou dos constituents: l'arrel del verb en present + vocal pròpia de la conjugació. Així, el tema de present d'amo (1) és ama-, d'habeo (2) és habe- i d'audio (4) és audi-. A l'apèndix, hi ha un capítol en què mirem d'aclarir conceptes com tema, desinència, etc. (Formants de les paraules variables: arrel, tema i desinència).

[2] En aquest temps, segueixen el paradigma de la 4a conjugació (capio: capiēbam...).

• Per a la primera i segona conjugació, el morfema temporal-modal és -bi-, per bé que a la 1a pers. sg. s'hi troba -bo (amb la desinència ja integrada) i per a la 3a pers. pl. és en -bu-.
  
  
• En canvi, en la tercera i quarta conjugació, el morfema temporal-modal és -a- en la primera persona del singular (seguit de la desinència personal -m) i -e- en totes les altres persones.
  

   

  FUTUR IMPERFET D’INDICATIU (VEU ACTIVA)
  Pronoms personals	AMO (1) Jo estimaré	HABEO (2) Jo tindré	DVCO (3) Jo portaré	AVDIO (4) Jo escoltaré	SVM Jo seré / estaré
  Ego	amābo	habēbo	ducam	audiam	ero
  Tu	amābis	habēbis	duces	audies	eris
  ----	amābit	habēbit	ducet	audiet	erit
  Nos	amabĭmus	habebĭmus	ducēmus	audiēmus	erĭmus
  Vos	amabĭtis	habebĭtis	ducētis	audiētis	erĭtis
  ----	amābunt	habēbunt	ducent	audient	erunt

  
   

Recordem que existeix una 3a conjució mixta, que per a aquest temps de bell nou segueix el paradigma de la 4a conj. Per exemple, capio fa el futur en capiam, capies, capiet...

Com conjugar l'imperfet d'indicatiu?

El  que has de fer és:

a) Identificar la base lexemàtica del present (de la primera forma de l’enunciat, tot el que hi ha abans de l’última consonant).

b) Veure a quina conjugació pertany el verb.

c) Ajuntar a l'arrel la terminació (al quadre de dalt, en lletra negreta) que li correspon per la seva conjugació.

a) Jo vaig estimar (passat català) ^[1]

b) Jo he estimat (pretèrit perfet català)

 

Morfologia. El perfet d'indicatiu es forma a partir del tema de perfectum, al qual s'afegeixen unes desinències pròpies i exclusives del perfet d'indicatiu.

a) Tema de perfectum: s'identifica traient la desinència -i de la 2a forma de l'enunciat verbal. Observa els següents exemples:

b) Desinències pròpies del perfet d'indicatiu.  El perfet és l'únic temps verbal de l'indicatiu que compta amb desinències pròpies. Aquestes són:

• • • 1a pers. sing    →  i
    • 2a pers. sing    →  isti
    • 3a pers. sing    →  it
    • 1a pers. plural  →  ĭmus
    • 2a pers. plural  →  istis
    • 3a pers. plural  →  ērunt / ēre

Aquí tens els paradigmes del perfet dels quatre verbs regulars i del verb sum.

Fixa't que en aquest temps no hi ha morfemes temporals diferents per a les distintes conjugacions ^[2]. Aquest fet és general en tot els temps de perfectum.

 
Algunes remarques sobre el perfet:

Aquí tens la conjugació del plusquamperfet d’indicatiu dels quatre verbs que usem com a paradigmes de les conjugacions regulars i la del verb sum. Pel que fa a aquest verb, recorda que és regular en tots els temps de perfectum (es construeixen sobre el tema fu-).

Remarca sobre pronunciació. Són esdrúixoles totes les formes llevat de la 1a i 2a persona del plural, que són planes.

La conjugació sencera del futur perfet d'indicatiu per als quatre verbs que fem servir com a models regulars, així com del verb sum (recordem: regular en els temps de perfectum) és:

Remarca sobre pronunciació. Totes les formes del perfet de subjuntiu actiu són esdrúixoles.

Remarca sobre pronunciació. Totes les formes del plusquamperfet de subjuntiu actiu són planes.

L'infinitiu present actiu presenta terminacions diferents per a les quatre conjugacions. Els verbs de la conjugació mixta segueixen el model de la 3a conjugació.

1. Numerals

2. Demostratius

3. Fòric is ea id. Idem i ipse

4. Pronoms personals i possessius

5. Relatiu

ATENCIÓ: La gramàtica llatina tradicional tendeix a parlar de pronoms/adjectius numerals, demostratius, relatius, etc. En rigor, aquest tipus de mots poden funcionar bé com a pronoms (quan són el nucli d'un sintagma nominal) bé com a determinants (en el cas que quantifiquin o determinin un nom). En cap cas convé etiquetar-los com a adjectius; entre d'altres raons, perquè no són mots lèxics, sinó funcionals. 

Els mots que estudiarem en aquest capítol (hic, iste i ille) i el següent (is, idem i ipse), en llatí poden funcionar com a pronoms (seran aleshores el nucli d'un sintagma nominal) o com a determinants (és a dir, acompanyant a un nom).

Demostratius

Com el castellà, el grec antic disposa de tres pronoms /determinants demostratius:

1. Hic haec hoc. Indica proximitat al parlant (castellà, 'este'). Té una flexió força irregular: convé que te l'aprenguis de memòria ^[1].
   
   
2. Iste ista istud. Indica proximitat a l'interlocutor del parlant (cast. 'ese'). En el genitiu i datiu singular presenta desinències pròpies de la declinació pronominal (gen. sg. -ius, dat. sg -ī). En el nominatiu singular masculí pren la desinència -e. En la resta de casos, declina com un adjectiu de tres terminacions (tipus bonus -a -um).
   
   
3. Ille illa illud. És el demostratiu associat a la tercera persona; marca certa llunyania amb relació al parlant i al seu interlocutor (cast. 'aquel'). Té les mateixes terminacions que iste ista istud.

La major part de parlars del català central té un sistema de determinants de només dos graus: proximitat ('aquest') i llunyania ('aquell') ^[2]. Resulta evident que hic haec hoc s'ha de traduir per 'aquest' i ille illa illud per 'aquell'. Tanmateix, la traducció d'iste ista istud (aquest / aquell), queda a criteri del traductor.

• Hic haec hoc, 'aquest'.
  
  

• Iste ista istud, 'aquest/aquell', aqueix'.
  
  

• Ille illa illud, 'aquell'.

NOTES:

[1] Amb tot, el plural és bastant més regular que el singular: fora del nom./ac. neutre, tots els altres terminacions del plural s'ajusten al paradigma dels adjectius de tres terminacions del tipus bonus -a -um.

[2] Algunes variants de la llengua catalana conserven l'antic sistema de tres pronoms demostratius i usen 'aqueix' com a forma associada a la segona persona.

És el pronom fòric per excel·lència del llatí. Pot ser anafòric (quan al·ludeix a una persona o cosa de la què ja s’acaba de parlar) o catafòric (quan al·ludeix a una persona o cosa de la què es parlarà tot seguit) ^[1]. El més normal, però, serà que te'l trobis en funció anafòrica. Exemple: Venit Paulus. Is pater Antonii est ("Ha arribat en Pau. Ell / Aquest és el pare d'Antoni").

Com acabes de veure, es pot traduir bé pel demostratiu 'aquest', bé per un pronom personal de tercera persona. El context és el que condicionarà la teva tria.

Morfologia. La seva flexió es desenvolupa sobre dues arrels: i /e. La primera arrel (i) la trobem al nom. sg. masculí i al nom. i ac. sg, neutre. També pot aparèixer al nom. pl. masc. i al dat. i abl. pl., en aquest cas alternant amb formes d'arrel -e (ambdues són iguals de vàlides i de freqüents). La resta de casos es construeixen a partir de l'arrel e-. Pel que fa a les terminacions, segueix el paradigma dels adjectius de ters terminacions (tipus bonus -a- um) en tots els casos menys els que ressaltem en color ataronjat.

Idem eadem idem

És un pronom o determinant amb valor fòric d'identitat. Assenyala una identificació emfàtica d'una persona o cosa amb un referent del qual prèviament s'ha parlant. Es tradueix per 'el mateix'. Exemple: idem rex = 'el mateix rei' (és a dir, el rei del qual estem parlant').

Morfologia. Totes les seves formes estan constituïdes per dos elements: el primer és el pronom is ea id, el segon és el sufix enclític -dem, que se li afegeix al darrera. Per reconèixer les diverses formes de la seva flexió, cal treure la terminació -dem i identificar el cas del pronom is ea id ^[2]. Cal tenir present, però, que algunes formes presenten ajustaments fonètics o gràfics (les marquen en color ataronjat).

Ipse ipsa ipsum

És un pronom o determinant amb valor emfàtic. Posa èmfasi en una persona o cosa que s'esmentat al discurs. Indica una identitat en to emfàtic. Es pot traduir per 'ell mateix', 'ell en persona', etc ^[6]. Exemple: Ipse rex = 'el rei mateix, el rei en persona' ^[7].

Morfologia. La seva declinació és idèntica a la dels pronoms iste i ille, excepte en el nom. i voc. sg. plural, que pren la desinència -um (i no pas -ud). De nou, marquem en color taronja les formes que no segueixen el paradigma de bonus -a -um.

NOTES:

[1] Per exemple, és catafòric a l'oració Tantum ea percipere possunt, voluptatem, dolorem (“Només poden sentir aquestes coses, el plaer, el dolor”). Fixa't que ea és refereix ls substantius uoluptatem i dolorem, que apareixen després.

[2] Per exemple: eosdem = eos (ac. pl. masc.) + dem.

[3] Caiguda de la -s: *is-dem > īdem.

[4] Reducció de les dues consonants en contacte en una de sola: is-dem > ĭdem.

[5] Com en castellà o català, tota nasal davant de dental esdevé -n: eum-dem > eundem, etc.

[6] És molt important tenir present que ipse no només s'utilitza per a fer èmfasi en la tercera persona, sinó que pot fer-ho també amb la primera o la segona persona, substituint de vegades el pronom personal corresponent. Fixa't en aquest exemple: Heri ego apros tres cepi. Ipse? Inquis. Ipse. (“Ahir vaig caçar tres porcs senglars. Tú mateix?, preguntes. Jo mateix” ). Aquest pronom, doncs, pot emfasitzar els pronomns personals, explícitament - ego ipse (= jo mateix) - o implícitament - ipse dixisti (= tu mateix ho has dit / ets tu qui ho ha dit).

[7] Cal no confondre mai els pronoms idem i ipse. Si et fixes bé en el seu significat en català, “ell mateix” (traducció d'ipse) té un sentit clarament emfàtic (posa de relleu una persona o cosa); en canvi, “el mateix” (traducció d'idem) té una doble funció: fa referència a una persona o objecte ja mencionat o que es mencionarà tot seguit (funció fòrica), i a la vegada posa l'èmfasi sobre aquesta persona o objecte. Observa la diferència de sentit entre aquests grups (ja saps que aquests pronoms també poden funcionar com a determinants, quan acompanyen a un substantiu):

Idem puer = “el mateix nen”.

Ipse puer = “el nen mateix”, “el nen en persona”.

Pronoms personals

Els pronoms personals del llatí tenen la següent flexió:

Recorda que els pronoms personals són pràcticament l'únic element nominal del català que conserva restes de declinació. Això ho has de tenir en compte a l'hora de traduir els pronoms personals del llatí. Deixem com exemple la traducció dels diversos casos del pronom personal ego (1a persona del singular):

• Ego (nom.) = 'jo'. Ego homo sum ('Jo sóc un home').
• Me (ac.) = 'a mi, me/em' (CD). Magister me conspicit ('el mestre em mira').
  
• Mei (gen.) = 'de mi, meu, meva, etc.). Pater mei librum scripsit ('el meu pare ha escrit un llibre').
• Mihi (dat.) = 'a mi, para mi, me/em' (CI). Magister ibrum mihi dedit ('el mestre m'ha donat un llibre').
• Me (Abl.) ='de, per, sense, etc. mi". Mecum (Abl. + cum) = 'amb mi' ^[1].
  
  

Formes emfàtiques. Sovint els pronoms personals són emfasitzats per una partícula enclítica com ara -met. La traducció de la partícula seria "en persona", "precisament" o el reforç "mateix" (egomet = 'jo en persona, jo mateix'; temet = precisament a tu).

Utilització dels pronoms personals. Pel que fa al seu ús, aquest és pràcticament idèntic que en català o castellà. Com que les desinències verbals permeten identificar la persona i el nombre del subjecte, els pronoms personals en nominatiu no es fan servir si no és amb funció emfàtica. Exemple: 'Cecini' = 'vaig cantar' (i la forma verbal ja dóna entenent que el subjecte sóc jo); en canvi, a la frase Ego cecini ('jo vaig cantar'), la presència del pronom recalca el fet que fos jo, i no una altra persona, qui va fer l'acció de cantar ^[2].

Pronoms personals de tercera persona

• El pronom se (té la mateixa flexió per al singular i per al plural) és reflexiu ^[2] i el seu referent en prinicipi és sempre el subjecte de l'oració. Exemple: Rex se laudat ('el rei s'elogia', és a dir, s'elogia a si mateix; el pronom en acusatiu fa de CD reflexiu). De vegades, en oracions subordinades, també pot referir-se al subjecte de l'oració principal, si aquest és diferent al subjecte de la subordinada (Caesar iubet ut obsides ad se ueniant = 'Caesar ordena que els hostes es presentin davant d'ell', és a dir, al davant de Cèsar, que és el subjecte del verb de l'oració principal, 'ordena', mentre que el subjecte gramatical de la subordianda són els hostes).
  
  
• El llatí no disposa de propons de tercera persona no reflexius. En el seu lloc, acostuma a fer servir el pronom fòric is ea id:

Is heri uenit = 'Ell va arribar ahir'.

Eos amamus = 'Els estimem' (és a dir, nosaltres estimem a ells).