Repàs de Llatí I (declinacions i conjugacions)

Les següents pautes t'han de servir per identificar la síl·laba tònica de qualsevol paraula llatina:

1. Si es tracta d'un mot de dues síl·labes, l'accent tònic sempre recau sobre la penúltima síl·laba (la paraula és plana).
   
   
2. Si és un mot de dues síl·labes i després de la vocal de la penúltima síl·laba hi ha dues consonants, la paraula és plana.
   
   
3. Si es tracta d'un mot de més de dues síl·labes, cal recórrer a un diccionari o glossari: a l'entrada de la paraula s'hauria d'indicar la quantitat llarga o breu de la vocal de la penúltima síl·laba. La quantitat de la vocal s'assenyala escrivint-ne al damunt bé el signe de vocal llarga (el macron, que és una barra horitzontal: ‾ ) bé el signe de vocal curta (una mena de petita u: ˘ ):

3.1. Quan la penúltima síl·laba tingui una vocal llarga, la paraula és plana ^[1].

3.2. Quan la penúltima síl·laba dugui una vocal breu, la paraula és esdrúixola.

 

---

EXEMPLES:

2. Magister, com que té dues consonants després de la vocal de la penúltima síl·laba (és a dir, la s i la t que segueixen la vocal i: ma-gis-ter), aquesta í és la vocal tònica. Pronunciarem, doncs, "magíster".

3.1. Són planes paraules com ara ingrātus o orīgo.

3.2. Són esdrúixoles paraules com domĭnus o Cicĕro.

---

NOTES:

[1] També serà llarga la síl·laba si inclou un diftong (ex. resaeuit, lagoena) o si darrere de la vocal trobem dues consonants (ex. defunctus, indignus). En aquests casos, la paraula tindrà, també, accentuació plana.