Repàs de Llatí I (declinacions i conjugacions)

Val a dir que la majoria d'adjectius masculins i femenins parasil·làbics solen fer el nominatiu singular en -is. Exemples: nauis -is, f., 'nau'; auis -is, f., 'au'; ciuis -is, m., 'ciutadà', etc.

Desinències alternatives per a masculins i femenins parisil·làbics. Al costat de les terminacions ja explicades, també es pot trobar ^[1]:

• • Ablatiu singular en -i. Per exemple: uis uis (f.) → ui; turris -is (f.) → turri.
  • Acusatiu singular en -im. Per exemple: uis uis (f.) → uim; turris -is (f.) → turrim.
  • Acusatiu plural en -is. Per exemple: uis uis (f.) → uis; turris -is (f.) → turris.

Falsos imparisil·làbics (tipus urbs urbis). S'anomenen falsos imparisil·làbics els noms que, tot i tenir un nombre diferent de síl·labes al nom. i gen. sg., es flexionen per la declinació parisil·làbica: a efectes pràctics, tot es limita al fet que el seu genitiu plural du la terminació -ium en lloc de -um. Els substantius masculins i femenins d'aquesta categoria es reconeix perquè la seva base acaba en doble consonant (exemple: urbis).

 
Falsos parisil·làbics. És una darrera categoria de substantius masculins i femenins de la tercera declinació. Són mots formalment parisil·làbics que fan el genitiu plural en –um. S’inclouen els noms de parentiu de nominatiu acabat en –ter (pater patris, ‘pare’; mater matris, ‘mare’; frater fratris, ‘germà’) i altres substantius com canis canis (‘gos’), iuuenis iuuenis (‘jove’), senex senis (‘vell, ancià’), uates uatis (‘endeví’).

3.3. Neutres imparisil·làbics (temes en consonant)

 S'inclouen en aquest grup tot els substantius neutres de la tercera declinació amb el nominatiu singular no acabat ni en -re, ni en -al ni en -ar ^{[2] .} La seva flexió és molt similar a la dels masculins i femenins imparisil·làbics: l'única diferència són les formes pròpies dels casos nom./voc./ac. tant del singular com del plural.

3.4. Neutres parisil·làbics (temes en -i).

  Són tots els substantius neutres el nominatiu singular dels quals acaba en -re, -al o -ar ^[3]. Pel que fa a la seva flexió, repara que presenten la vocal i en la terminació de tots els casos tret del nom. / voc. / ac. singular. És a dir, fan:

• • Ablatiu singular en –i. ^[4]

  • Nom./voc./ac. plural en –ia.

  • Genitiu plural en –ium.
    
    

NOTES:

[1] No cal que t'aprenguis aquestes desinències alternatives. Si n'aparegués cap en un text del curs o de les PAU, sempre l'acompanyarà una nota explicativa per ajudar-te a identificar-ne el cas.

[2] Això vol dir que per saber si un substantiu neutre és imparisil·làbic o no, no cal comptar les síl·labes de les dues formes de l'enunciat. Senzillament s'ha de fer atenció en l'acabament del seu nominatiu singular.

[3]  Els neutres en -re són efectivament parisil·làbics, atès que tenen el mateix nombre de síl·labes en les dues formes de l'enunciat. Pel que fa als neutres en -al i -ar, tot i que semblin imparisil·làbics, originalment no ho eren: procedeixen d'antics nominatius en -ale i -are que per un accident fonètic anomenat apòcope van perdre la vocal final.

[4] Encara que aparentment la terminació d'ablatiu singular pugui semblar idèntica a la del datiu singular, no era tal en el llatí clàssic oral, ja que la desinència -i era breu en l'ablatiu i llarga en el datiu.