El simbolisme

Charles Baudelaire (París, 1821 – 1867) fou poeta, assagista, crític d'art i traductor d'Edgar Allan Poe. Si en veieu alguna fotografia, el primer que us cridarà l'atenció és la seva forma de vestir. Baudelaire era un dandi, és a dir, donava molta importància a la seva aparença física fent gal·la d'una estètica refinada. Aquí en teniu algunes imatges:

Als 25 anys ja va destacar com a crític d'art. Era apassionat, sense el distanciament i l'objectivitat que avui dia és habitual en les crítiques d'art. Li encantava la pintura de Delacroix, a qui va portar a la fama, i escrigué diverses cròniques dels Salons d'art parisenc entre 1845 i 1859. A la seva obra Les flors del mal, de fet, hi podem trobar el poema "Les phares", on dedica quatre versos als grans pintors que són del seu gust. 

Tal com també faria Mallarmé, publicà els seus primers textos en revistes. Al segle XIX, de fet, hi hagué una gran activitat al voltant de les revistes literàries. Baudelaire va anar elaborant la seva gran obra al llarg de bastants anys. De Les flors del mal, sense anar més lluny, en podem destacar tres edicions diferents. La primera edició, com comentàvem a l'apartat anterior, fou la de 1857. Aquest mateix any es produí un judici contra la moral dels autors. Baudelaire fou condemnat i no pogué pagar la multa que li imposaren. Un altre autor que fou jutjat en aquesta època fou l'escriptor naturalista Gustave Flaubert. Es van prohibir, doncs, alguns poemes de Les flors del mal per considerar que anaven contra Déu o la moral catòlica, així com alguns d'altres de temàtica lèsbica. És per això que l'any 1861 apareix una nova edició de l'obra sense els poemes que havien estat prohibits, afegint-ne, però, altres de nous. La tercera edició fou la de 1867. Aquesta fou una edició pòstuma a càrrec de poetes amics de Baudelaire. Està feta amb afecte i dedicació, però no revisada i, per tant, podria ser que el text original hagués canviat.

A Les flors del mal es noten les empremtes literàries dels autors que Baudelaire admirava. El primer, com ja hem dit, era Edgar Allan Poe, de qui Baudelaire deia que se li assemblava i per qui sentia una gran afinitat vital. L'altre autor que influí manifestament Baudelaire fou el poeta francès Théophile Gautier, un dels fundadors del parnassianisme, un moviment al qual Baudelaire fou proper i que sorgí com a reacció contra els excessos del romanticisme, que trobaven excessivament sentimental i subjectivista. L'admiració de Baudelaire per aquest poeta era tan gran que li dedicà Les flors del mal. Els primers versos de l'obra diuen: "al poeta impecable, al perfecte mag de les lletres franceses, al meu molt estimat i molt venerat mestre i amic Théophile Gautier".

Baudelaire és hereu del romanticisme en molts aspectes però, al mateix temps, per qüestions tant cronològiques com de gust personal, es distancia de l'estètica de 1830 i la lluita per donar valor als sentiments i les emocions de manera desinhibida. Com els parnassianistes, lloa l'art per l'art, es preocupa per la bellesa i la forma, és entusiasta de la imaginació, que considera la reina de les facultats. Una altra diferència entre Baudelaire i els romàntics és que Baudelaire creia que l'acte poètic havia de ser fruit de la reflexió i el treball, no solament del llampec de la inspiració. No entén la inspiració com la fúria dels romàntics. Reivindica l'esforç, el treball constant; per a ell, el poema s'ha de cisellar com si fos una escultura i ha de reposar en un esquema. Cal citar que Baudelaire va practicar el poema en prosa. En les seves obres Le spleen de Paris ("El malestar de París", també coneguda com a Petits poemes en prosa) i Els paradisos artificials escriu una prosa imbuïda de qualitats i estil poètics.

Ens trobem, doncs, que Baudelaire era una cruïlla d'estètiques. Per una banda, la romàntica, però n'anuncia també d'altres i, partint del parnassianisme, obrirà el camí als poetes simbolistes i decadentistes que el succeiran. En la seva obra hi ha una oposició art-natura, en contra de la tradició clàssica aristotèlica segons la qual l'art és la imitació de la natura. Baudelaire no era partidari de la naturalesa, no volia que l'art fos "natural", sinó fruit d'una reflexió estètica. Per a ell, "la natura no és més que un diccionari", on puntualment agafar un element d'inspiració.

Altres idees claus en Baudelaire són l'originalitat i l'atracció pel grotesc i tot allò que escapa de l'uniformitat humana (aspectes que, aquest cop sí, comparteix amb els romàntics). Baudelaire s'adhereix al grotesc en el seu text De l'essence du rire ("Sobre l'essència del riure"), on diu que una de les coses que ens fa riure és allò grotesc que podem trobar a la vida i a la representació escènica.

Abans del segle XX, quan la seva obra va ser revaloritzada, era considerat per molts com un addicte a les drogues i un autor molt vulgar. És famós per la seva crítica de la poesia "útil". Pensava que la poesia només era acceptable com a forma de bellesa pura i superior, però mai per ensenyar res ni per incloure-hi cap missatge polític. Se'l considera un dels precursors més importants de la literatura i la poesia moderna del segle XX. La seva poesia i la seva crítica literària han tingut una profunda influència en les generacions posteriors. La seva oscil·lació entre allò sublim i allò diabòlic, allò alt i allò baix, l'ideal i l'avorriment es correspon amb un nou esperit i una nova percepció de la vida moderna.