El simbolisme

"Un símbol", afirma el comte Goblet d'Alviella al seu llibre La migració dels símbols, "podria ser definit com una representació que no pretén ser una reproducció". Originàriament, apunta l'escriptor belga, el feien servir els antics grecs per denotar "les dues parts de la tauleta que compartien entre ells com un signe d'hospitalitat". Acabà per definir qualsevol tipus de signe, fórmula, o ritus amb el qual els iniciats en un misteri es donaven a conèixer secretament els uns als altres. Sense simbolisme no hi pot haver literatura. De fet, ni llenguatge. Què són les paraules sinó símbols, gairebé tan arbitraris com les lletres que les composen, uns simples sons emesos per la veu als quals hem convingut d'atribuir certs significats, de la mateixa manera que hem convingut a traduir aquests sons mitjançant aquelles combinacions de lletres? El simbolisme començà amb els primers mots emesos per un ésser humà. 

                                                                                                                                                           Arthur Symons, The Symbolist Movement in Literature (1899)

El simbolisme literari fou un moviment poètic que s'originà a finals del segle XIX principalment a França. Pel que fa al context històric, és important tenir en compte que la segona meitat del s. XIX a França està molt marcada per la Revolució de 1848 els resultats de la qual foren la separació dels interessos de la burgesia i els de la classe obrera, l'abdicació de Lluís Felip d'Orleans que donarà lloc a un govern republicà conjunt entre moderats i radicals, un molt més gran progressisme social i polític, el sufragi universal, l'abolició de l'esclavatge a les colònies, la supressió de la pena de mort i l'establiment de la llibertat de premsa i reunió.

D'una banda, el simbolisme estigué emparentat amb el romanticisme, del qual heretà alguns postulats i, de l'altra, fou també una reacció contra el naturalisme. Si bé podem localitzar el moviment sobretot entre els anys 1885 i 1895, el seu origen el trobem en la publicació el 1857 de Les flors del mal de Charles Baudelaire. L'obra d'Edgar Allan Poe, de la qual Baudelaire fou admirador i traductor, també exerceix una gran influència en els poetes simbolistes ja que els proporcionà un bon nombre de figures literàries i imatges.

Si bé el terme “Simbolisme” designava una escola concreta, de la qual molts dels autors que incloem avui en aquest moviment no n'eren partidaris, amb el temps ha passat a assenyalar un gran conjunt de poetes post-romàntics. Baudelaire, com hem indicat, n'és el precursor, i més tard el moviment gira al voltant de tres figures principals: Arthur Rimbaud, Stephane Mallarmé i Paul Verlaine. La influència del simbolisme és fonamental per a tota la poesia posterior i molts dels seus postulats es poden observar en importants poetes de principis del segle XX com Paul Valery, T.S. Eliot, Rilke o Juan Ramón Jiménez. En un moviment anomenat: Post-simbolisme.

Un racó de taula, quadre d'Henri Fantin-Latour, 1872. Retrata una reunió de poetes de l'època, entre els quals Verlaine i Rimbaud (asseguts, a l'esquerra).

Mentre que el realisme i el naturalisme pretenien representar la realitat en tota la seva cruesa, de manera absolutament descriptiva i gens idealitzada, el simbolisme apostà per l'espiritualitat, la imaginació i els somnis. Ja no els interessa designar i explicar el món, sinó que volen suplantar-lo. No van ser compresos pel públic del moment i això els abocà a l'automarginació. Se'ls conegué també com a “poetes maleïts” i molts d'ells, com és el cas de Baudelaire, Verlaine o Rimbaud, van acabar malalts i abandonats. El seu lema era el de “l'art per l'art”, amb el qual perseguien una poesia perfecta i eficaç, de gran exigència formal. Van voler acostar la poesia a la música mitjançant jocs rítmics i la rima. La poesia simbolista també es caracteritzà pel gust per tot allò decadent: parcs abandonats, fonts plenes de molsa, clars de lluna, espais desèrtics, amants malenconiosos...

Estilísticament, com el seu nom indica, el simbolisme es caracteritza per l'ús dels símbols. Per a aquests poetes, el llenguatge no és un instrument per imitar el món real i el pensament, sinó un mitjà per a evocar i suggerir sensacions. Totes les paraules, per als simbolistes, passen a ser polisèmiques, ja que, convertint-se en símbols, poden expressar un munt d'idees, conceptes i sensacions diferents. Els simbolistes creien que l'art havia de representar veritats absolutes que només es podien descriure indirectament, de manera metafòrica i suggestiva, mitjançant l'ús d'aquests símbols. En la poesia de tots aquests poetes, per exemple, hi destaca el valor simbòlic de les aus, dels colors o del lèxic musical, l'ús dels mites grecs i medievals, l'aigua entesa com a purificació, i un llarg etc. El mot "correspondències", que dóna títol a un dels poemes més coneguts de Baudelaire, és clau per a entendre aquesta naturalesa simbòlica de les paraules que aquests poetes tant van potenciar: el poeta és coneixedor dels significats ocults i profunds que "corresponen" a les paraules.