Hamlet, de William Shakespeare

Durant diversos segles, Hamlet fou considerada la més gran, emotiva i profunda de les obres de Shakespeare. Al llarg del segle XX els estudiosos de la literatura anglesa van considerar El rei Lear, com a mínim, al mateix nivell, i algun s'hi inclinaren més a favor. Tanmateix, l'interès del públic, tant pel que fa als espectadors de teatre com als lectors, sempre ha estat més gran per Hamlet. Es tracta de l'obra de Shakespeare més produïda en teatres i la més llegida, i interpretar el paper del príncep Hamlet segueix sent un dels màxims honors a què un actor pot aspirar. És una de les obres més citades de la literatura i la influència de Hamlet en la literatura posterior ha sigut molt gran. L'obra de molts autors (Melville, Dickens, Joyce... per citar-ne només uns pocs) ha tingut una influència directa de Hamlet, tant pel que fa a la creació dels personatges, com al desenvolupament de temes com la venjança, l'honor, la veritat, els espectres...

Podem comprovar aquesta gran influència de Hamlet fent un recorregut al llarg de la història del cinema i constatant que, amb més de 50 versions, és una de les obres literàries més adaptades a la gran pantalla. Ja a l'any 1900, molt pocs anys després del naixement del cinematògraf, trobem una pel·lícula muda de 2 minuts inspirada en Hamlet i protagonitzada per Sarah Bernhardt, famosa actriu de teatre i cinema de l'època. Aquest curtmetratge escenifica el duel entre Hamlet, interpretat per la pròpia Sarah Bernhardt, i Laertes. Podeu veure'l fent click aquí. Fixeu-vos que es tracta d'una etapa molt primerenca del cinema en què la posada en escena és molt teatral: un sol pla general, sense muntatge, amb actors frontals o, com a molt, de perfil a càmera, i que, en acabar la pel·lícula, se'n van fora de quadre de la mateixa manera que els personatges del teatre podrien abandonar una escena.

El gran clàssic del cinema britànic que adapta Hamlet és la pel·lícula homònima de 1948 dirigida i protagonitzada per Laurence Olivier, guanyadora dels òscars a millor pel·lícula i actor. Se la considera no només una de les més grans adaptacions fílmiques de l'obra de Shakespeare, sinó un gran clàssic del cinema en general. La pel·lícula comença amb una veu en off que llegeix part d'un parlament de Hamlet (de l'escena 4 de l'acte I), a la qual Olivier va afegir la següent consideració, com a clau de lectura de la seva adaptació: “Aquesta és la tragèdia d'un home que no era capaç de decidir-se” (This is the tragedy of a man who could not make up his mind). Efectivament, un dels temes principals de l'obra de Shakespeare és el dubte i la indecisió, la necessitat de certitud abans de passar a l'acció. Podeu veure aquesta introducció aquí. La versió d'Olivier prescindeix dels elements més polítics de l'obra (elimina els personatges de Fortimbràs, Rosencrantz i Guildenstern). D'altra banda, potencia la interpretació freudiana de l'obra, segons la qual Hamlet pateix de complexe d'Èdip i, per tant, la seva melancolia prové del fet que està enamorat de la seva mare. És per això que, per al paper de reina Gertrudis, Olivier va escollir una actriu molt jove, Eileen Herlie, de només 28 anys (quan ell, que feia el paper de Hamlet, en tenia 41). És fàcil d'entendre, per tant, que en aquesta adaptació les escenes entre Hamlet i la seva mare arribin a semblar intenses escenes d'amor. L'estil de la pel·lícula està fortament influenciat per l'estètica de l'expressionisme alemany (que en cinema havia donat obres del cinema de terror tan importants com Nosferatu o Faust del director F.W. Murnau) i del cinema negre (el cinema americà de gàngsters i policies caracteritzat per una atmosfera fosca i ombres pronunciades, entre d'altres aspectes).

Vegeu també alguns dels moments clau de l'obra:

Acte III – Escena IV. Soliloqui “Ser o no ser”

Acte I – Escena IV. Hamlet veu l'espectre del seu pare

També en el cinema soviètic hi trobem un gran clàssic que adapta Hamlet en rus. Es tracta de la pel·lícula homònima de Grigori Kozintsev, estrenada el 1964. El guió es basà en una traducció de l'obra del famós escriptor rus Boris Pasternak i comptà amb una banda sonora del reconegut compositor Dmitri Shostakovich. En contrast amb la versió d'Olivier, aquesta sí que potencia els elements de l'esfera política i pública. Les escales i els passos estrets del castell del film d'Olivier donen pas aquí a grans avingudes plenes de gent. Kozintsev prescindeix de molts soliloquis i fa que l'aplaçament de la venjança de Hamlet al llarg de l'obra es degui a les circumstàncies externes més que no pas als conflictes interns del personatge, allunyant-se en aquest cas de l'original.

Podeu comparar l'encontre amb l'espectre de la versió d'Olivier amb la de Kozintsev:

Acte I – Escena IV. Hamlet veu l'espectre del seu pare

La primera versió en color de Hamlet fou la que Tony Richardson dirigí el 1969. Aquest director anglès debutà a finals dels 50 dins del moviment renovador del cinema anglès conegut com a “Free Cinema”. La versió de Richardson s'allunyà de les adaptacions dels clàssics de Hollywood, amb un pressupost molt més modest i una ambientació minimalista. Algunes de les innovacions destacades d'aquest film són que l'espectre del pare de Hamlet va ser representat com una llum que il·lumina els observadors, o l'èmfasi que posa en els aspectes més sexuals de l'obra.

Vegeu el moment de l'escena final en què la reina Gertrud mor enverinada i Hamlet, finalment, mata el rei usurpador, interpretat per un jove Anthony Hopkins:

Escena final de Hamlet de Tony Richardson

La següent adaptació famosa de l'obra de Shakespeare és el Hamlet de Franco Zeffirelli, de 1990, amb l'actor Mel Gibson en el paper protagonista, Glenn Close com a reina Gertrud, Alan Bates com a rei Claudi i Helena Bonham Carter com a Ofèlia. Aquesta gran producció tenia com objectiu aconseguir un gran èxit de públic, i és per això que van comptar amb un famós actor de pel·lícules d'acció com Mel Gibson. L'estil de la pel·lícula, de fet, beu força del cinema d'acció i fa ús d'un ritme de muntatge àgil, que suprimeix moltes escenes de l'obra original.

Compareu l'escena del famós soliloqui “Ser o no ser” amb la que heu vist de la versió de 1948, i les escenes finals amb l'escena de la versió de 1969:

Acte III – Escena IV. Soliloqui “Ser o no ser”

Escena final (1)

Escena final (2)

El 1996 apareix el Hamlet adaptat, dirigit i protaognitzat per Kenneth Branagh, convertit ja en un clàssic dels últims vint anys. La gran diferència d'aquesta versió respecte les anteriors són uns decorats molt coloristes i lluminosos. L'ambientació situa la pel·lícula en l'època victoriana en comptes de l'elisabetiana. Aquesta versió no suprimeix res de l'obra original i conté tots els diàlegs de Shakespeare: és per això que dura més de quatre hores. No només no prescindeix de cap escena ni diàleg original, sinó que a més hi afegeix escenes noves, de collita pròpia, sobretot en forma de flashbacks. N'hi ha un, per exemple, que serveix per a mostrar la relació sexual de Hamlet amb l'Ofèlia interpretada per Kate Winslet.

Mireu, per exemple, l'escena en què Hamlet mata Poloni pensant-se que es tracta del rei:

Acte III – Escena IV: Hamlet mata Poloni

Fins aquí hem vist diverses adaptacions de Hamlet que situen l'obra en l'època que fou escrita o poc després. També existeixen, però, algunes adaptacions de Hamlet a l'època moderna. Una de les més curioses és la del director finlandès Aki Kaurismäki, que el 1989 va estrenar la pel·lícula Hamlet fa negocis (en anglès, Hamlet goes business) en què se substitueix el castell d'Elsinore per una empresa familiar en què l'oncle de Hamlet aconsegueix la presidència després de matar-ne el pare. La pel·lícula, en blanc i negre, fa gala d'un humor subtil, fosc i, a vegades, absurd, i constitueix, en última instància, una gran paròdia de l'obra de Shakespeare i una sàtira del món capitalista actual.

Vegeu, en la següent escena, en què s'ha convertit en la versió de Kaurismäki l'escena final de Shakespeare en què el príncep mata Laertes i el rei Claudi (Lauri i Klaus en la pel·lícula). Com podreu observar, és una adaptació molt lliure:

Escena final del Hamlet de Kaurismäki

L'altre pel·lícula que adapta Hamlet a l'època contemporània és la versió del 2000 dirigida per Michael Almereyda i protagonitzada per Ethan Hawke. Aquest film també substitueix l'ambient cortesà original per l'ambient dels negocis, fent de Claudi el president de l'empresa Denmark Corporation, i situant l'acció a Nova York. Es prescindeix de moltes escenes de l'obra original tot i que els diàlegs sí que són els de Shakespeare. A l'obra hi ha una alta presència d'elements de la tecnologia moderna i, per exemple, l'espectre del pare de Hamlet apareix en una pantalla que mostra imatges d'una càmara de videovigilància.

Fixeu-vos com, en aquesta versió, el famós monòleg del “ser o no ser”, comença en forma de veu en off que expressa els pensaments del personatge:

Acte III – Escena IV. Soliloqui “Ser o no ser”

En últim lloc, podem fer menció d'algunes pel·lícules que estan inspirades en l'obra de Shakespeare però que, canviant-ne el punt de vista, posen al centre de l'obra altres personatges. En seria un bon exemple la comèdia dramàtica de 1990 Rosencrantz i Guildenstern són morts (Rosencrantz & Guildenstern are dead), dirigida per Tom Stoppard i basada, de fet, en una obra de teatre homònima també escrita per ell. La pel·lícula se centra no en Hamlet sinó en les figures dels seus amics Rosencrantz i Guildenstern, interpretats per Gary Oldman i Tim Roth. És per això que el film comença amb el viatge dels dos personatges cap a Elsinore, on han estat citats pel rei Claudi. Mentre hi viatgen, podem veure com reflexionen sobre la vida, la mort i l'existència humana. Aquesta i moltes altres escenes, com és de suposar, no formen part de l'obra de Shakespeare.

I com a punt final d'aquest apartat, us proposem de veure, si és que encara no l'heu vist, la famosa paròdia de Hamlet de la sèrie d'animació americana The Simpsons.

Moment en què Poloni, interpretat pel personatge Moe, enverina el rei Hamlet, interpretat per Homer Simpson.