Hamlet, de William Shakespeare

1. Context històric i literari

Reviseu i torneu a llegir els tres apartats del recurs La literatura del Barroc del Lliurament 3, on es contextualitza el Barroc i la literatura elisabetiana, i on es parla de l'obra tant teatral com poètica de Shakespeare.

2. William Shakespeare

Shakespeare és considerat el més gran creador teatral de la història de la literatura. A més, va ser, com sabeu, també actor i poeta. Va nèixer a Stratford-upon-Avon, on va ser batejat el 26 d'abril de 1564, i va morir el 23 d'abril de 1616. Als 18 anys es va casar amb Anne Hathaway, amb la qual va tenir tres fills. El 1587, a Londres, va començar a actuar al teatre i a escriure les obres que el farien universalment reconegut.

S'acostuma a classificar l'obra de Shakespeare en comèdies, drames històrics i tragèdies. Entres les comèdies destaquen La tempesta, Mesura per mesura, El mercader de Venècia, Molt soroll per a no res, L'amansiment de la fúria, El somni d'una nit d'estiu, etc. Entre els drames històrics, Ricard II, Ricard III, Enric VI i Enric VIII. Les tragèdies més importants són Romeo i Julieta, Juli Cèsar, Macbeth, Hamlet, El rei Lear, Otel·lo, etc. Molts dels protagonistes de les seves obres han passat a ser considerats arquetips, és a dir, personatges literaris que representen una idea, una passió, una manera de ser... Per exemple, Romeo i Julieta ho són de l'amor desgraciat, Macbeth de l'ambició, Hamlet, del dubte i de la venjança, Juli Cèsar i Otel·lo, de la gelosia, etc.

No es pot establir amb certesa la data de composició de Hamlet, però es considera que va haver de ser escrita entre el 1599 i el 1602.

3. La tragèdia

Les característiques de les tragèdies en la literatura teatral anglesa d'aquest període estan estretament lligades amb les de la tragèdia grega que vam estudiar al Lliurament 1 (podeu repassar el recurs La tragèdia grega). Així doncs, la tragèdia és una història de patiment excepcional i de calamitat que, en última instància i molt sovint, condueix a la mort de l'heroi. L'heroi tràgic és un home d'alt rang social i un individu de qualitats extraordinàries, però no és perfecte, sinó que també té els seus defectes, que sovint el fan entrar en conflicte amb si mateix. Les històries d'aquests herois són vistes com a representatives de la condició humana.

Il·lustració que representa l'escena final de l'obra, amb les morts de Hamlet, Laertes, el rei Claudi i la reina Gertrud.

L'univers tràgic de Shakespeare està governat per una moral metafísica o transcendental. Les seves tragèdies acaben, després d'una convulsió massiva, amb un retorn a l'harmonia. Al final, la grandesa, integritat i dignitat de l'heroi són posades a prova i revelades a través del seu seu sofriment i mort, els quals l'ennobleixen i fins i tot redimeixen, despertant així en el lector/espectador les emocions tràgiques del propi heroi.

L'objectiu de la tragèdia és fer-nos reconciliar amb el dolor i el patiment vistos com a universals i inevitables i proveir-nos d'una experiència netejadora i terapèutica per a l'ànima, és a dir, la catarsi. El rol de l'espectador consisteix a sentir compassió i acceptar la necessitat del patiment. La catarsi o purificació crea en el lector/espectador el sentiment de reconciliació amb la societat.

4. Hamlet

La tragèdia de Hamlet, príncep de Dinamarca o, simplement, Hamlet, amb el títol abreviat, és una tragèdia de valor intemporal, que tracta dilemes i incerteses pròpies de l'època en què fou escrita, però que al mateix temps es troben al bell mig de l'existència humana en general. Fou escrita en un moment de la història d'Anglaterra en què les seguretats del món elisabetià, que encara descansava en una forta tradició d'ascendència medieval, van ser erosionades i posades en dubte per la revolució del pensament modern.

El protagonista de l'obra, a la qual dóna nom, és un dels personatges més importants de la literatura universal. Es tracta d'una figura que ha capficat i fet reflexionar molt els estudiosos del teatre de Shakespeare i de la literatura en general. El poeta romàntic i crític literari Samuel Coleridge, per exemple, considerà Hamlet com un filòsof, mentre que Sigmund Freud féu una lectura del personatge basada en el seu mètode psicoanalític i arribà a la conclusió que Hamlet pateix de complexe d'Èdip. L'estudiós Andrew C. Bradley, al seu torn, afirmà que el personatge patia d'una profunda “melancolia” causada per la decepció creixent que li ocasiona l'actitud de la seva mare.

Pel que fa a les fonts que van inspirar Shakespeare o en què es va poder basar per a escriure el drama de Hamlet, aquestes podrien haver estat força diverses. En moltes tradicions literàries europees existien llegendes similars que incloïen trames de venjança força semblants a la de Hamlet. El tema de l'heroi que es fa passar per boig o estúpid per tal de dur a terme secretament els seus plans es troba en moltes d'aquestes llegendes i per això s'ha afirmat que podria tenir un antic origen indoeuropeu. Dues llegendes que presenten aquest tipus de personatges són la de la Saga del rei Hrolf kraki, en la literatura escandinava, o la llegenda romana de Brutus que es troba en algunes obres de la literatura llatina i que tracta sobre l'expulsió del tron de l'injust rei Tarquini i l'establiment de la República romana. El personatge de Hamlet (amb el nom, lleugerament diferent, d'Amleth) es converteix en un heroi llegendari a les Historiae danicae escrites per Saxo Grammaticus el segle XII i també és esmentat a l'obra Edda prosaica de Snorri Surlason, escrita a Islàndia en nòrdic antic el segle XIII. Es creu, també, que pocs anys abans de l'aparició del Hamlet de Shakespeare, existí una primera tragèdia que tractava el mateix tema, escrita per algun altre autor (s'especula Thomas Kyd) i potser reescrita per ell mateix a l'hora de representar-la amb la seva companyia de teatre, però no s'ha conservat.

5. Estructura i estil

Hamlet és una tragèdia en cinc actes que en alguns aspectes s'allunya notablement dels preceptes aristotèl·lics sobre la tragèdia que en l'època de Shakespeare era d'esperar que seguissin les obres teatrals. Segons Aristòtil, una obra dramàtica s'ha de centrar en l'acció, no en els personatges. A Hamlet, per contra, hi abunden els soliloquis (és a dir, els monòlegs) de manera excepcional. Això genera una notable quantitat de pauses que interrompen l'acció per tal que l'heroi s'esplaï expressant els seus sentiments, elaborant una estratègia o especulant sobre la condició humana.

L'obra és plena de moments discontinus i irregulars pel que fa a l'acció. En diverses escenes, Hamlet es mostra decidit a donar mort al seu oncle, el rei Claudi, però quan a l'escena següent aquest apareix, l'heroi es mostra precabut i es conté. Els estudiosos debaten si aquestes contradiccions són errors o, per contra, mecanismes amb els quals l'autor potencia els temes de la confusió i la dualitat.

Hamlet conté un dels recursos preferits de Shakespeare: l'obra dins l'obra. Es tracta d'un recurs, també present, per exemple, a Somni d'una nit d'estiu, consistent a fer que s'interpreti una obra dins la pròpia obra. Això succeeix quan Hamlet demana a un grup d'actors que interpreti l'obra L'assassinat de Gonzago, per tal que l'acció i els personatges d'aquesta obra reflecteixin l'assassinat del seu propi pare i així, observant la reacció de Claudi en veure l'obra, arribar a la certesa que el que l'espectre del seu pare li havia revelat era cert.

Moment d'una representació teatral de Hamlet en què la companyia d'actors representa davant dels reis, per ordre de Hamlet, L'assassinat de Gonzago.

Pel que fa al llenguatge de l'obra, en la seva majoria es tracta de llenguatge cortesà, que es caracteritza per ser elaborat i per un discurs de tipus enginyós, tal com recomanava el manual del Renaixement El cortesà escrit per Baldassare Castiglione. El llenguatge de Hamlet, el rei i d'Ofèlia és ric i abundant en figures retòriques, mentre que el d'Horaci, els guardes i els enterramorts és més senzill.

Si bé Claudi, el rei, fa ús del solemne plural majèstatic (consistent a utilitzar la primera persona del plural en comptes de la del singular), així com de l'anàfora i la metàfora, el llenguatge de Hamlet és el més elevat i retòric. Utilitza metàfores molt treballades i figures retòriques com l'esticomítia, l'anàfora, la paronomàsia o l'hendíadis, així com endevinalles, refranys i afirmacions paradoxals. Aquestes figures van encaminades a potenciar l'ambigüetat del llenguatge de Hamlet per tal que, al mateix temps que amaga els seus sentiments, també els doni a conèixer de manera enigmàtica.

6. Personatges principals

Hamlet

Protagonista de l'obra, príncep de Dinamarca, nebot del rei Claudi, que ha usurpat el tron del seu germà, el difunt rei Hamlet. L'obra comença amb un Hamlet molt afectat i deprimit per la mort del seu pare, i indignat pel fet que la resta de personatges de la cort i, en especial, la seva mare, la reina Gertrud, no mantenen el dol que la mort del seu pare, a parer seu, exigiria.

Des del moment en què se li apareix l'espectre del seu pare i li encarrega la missió de venjar la seva mort amb la mort de Claudi, Hamlet inicia la seva estratègia consistent a fer-se passar per boig o dement davant de tots els personatges menys del seu fidel amic Horaci. Hamlet duu a terme amb tant de zel aquest pla, que hi ha moments que fins i tot el lector/espectador mateix, conscient que en un principi es tractava d'una estratègia intencionada, pot arribar a dubtar, en certs moments, si Hamlet no s'ha acabat tornant boig de veritat. Aquest dubte de l'espectador és un reflex del dubte del propi personatge, i és que Hamlet es caracteritza per aquest tret: el dubte. Hamlet no és un personatge d'acció, sinó un home de reflexió, un estudiant: necessita estar segur, per exemple, que l'espectre no l'ha enganyat i ordeix un enginyós estratagema per fer que Claudi es retrati com a culpable. Un cop té la seguretat que el seu oncle és del tot culpable, es decideix a perpetrar la seva venjança, però més d'un cop l'aplaça per un o altre motiu, fins que la duu a terme en el desenllaç de l'obra.

Laurence Olivier en el paper de Hamlet, a la pel·lícula homònima de 1948.

Rei Claudi

És l'antagonista de l'obra, germà del difunt rei Hamlet. Claudi, després de provocar la mort del seu germà, es casa amb la reina Gertrudis i es converteix en rei de Dinamarca. Al principi de l'obra, se'ns n'ofereix una imatge de rei responsable capaç de gestionar i neutralitzar l'amenaça militar noruega i la depressió de Hamlet.

L'aparició de l'espectre del difunt rei Hamlet descobreix a l'espectador la vertadera naturalesa de Claudi. A mesura que l'obra avança, el personatge utilitza cada vegada mètodes més vils, que van des de l'espionatge i la mentida, a l'assassinat. El tret principal que el caracteritza és l'ambició desmesurada. El que el preocupa no és un sentiment de culpa pels actes innobles que ha comès, sinó que aquests actes puguin sortir a la llum.

Moment en què Hamlet troba el rei Claudi resant, però es conté de matar-lo.

Reina Gertrudis

Mare de Hamlet i reina de Dinamarca. La seva relació amb Hamlet és turbulenta, ja que aquest no li perdona que s'hagi casat amb Claudi, l'assassí del seu pare. Hamlet li retreu que el seu dol pel difunt marit fos escàs i breu i es casés massa ràpidament amb Claudi.

És un personatge carregat d'ambigüitat i no queda clar fins quin punt és conscient de la corrupció que s'ha instal·lat a la cort reial danesa. Les seves últimes paraules abans de morir mostren afecte pel seu fill i no confessa cap pecat, amb la qual cosa se suggereix la ingenuïtat del personatge. Alguns dels seus diàlegs al llarg de l'obra, però, poden donar la sensació que la reina és, d'alguna manera, còmplice de l'assassinat del pare de Hamlet.

L'actriu Glenn Close en el paper de reina Gertrud.

Poloni

Conseller en cap del rei i pare de Laertes i d'Ofèlia. Complaent i adulador amb el rei, es caracteritza per afirmar amb gran vehemència i convicció judicis que acaben sent falsos. És blanc de les burles i el menyspreu de Hamlet, a mans del qual acaba morint mentre l'espia per ordre del rei des de darrere d'una cortina. S'esforça per mantenir la seva posició i popularitat a bon resguard i amaga els seus plans d'ascensió social. Se'l caracteritza com la típica figura renaixentista del “nou home” que presta gran atenció a les aparences i la cortesia.

Hamlet retira la cortina i s'adona que ha matat Poloni.

Ofèlia

Filla de Poloni i germana de Laertes. Forma part de l'elit cortesana de Dinamarca i és presentada com una possible futura esposa de Hamlet, si bé al principi de l'obra, el seu germà Laertes l'adverteix que la seva posició social no és prou alta com per aspirar a un matrimoni amb Hamlet. És obedient i, malgrat l'amor que sent per Hamlet, fa cas de les advertències del seu germà i les ordres del seu pare perquè se n'aparti. Poloni arriba a creure, erròniament, que la bogeria de Hamlet està causada per la separació dels dos amants que ell ha provocat. Després de la mort del seu pare, Ofèlia es torna boja i parla en forma d'endevinalles i rimes. La seva mort és confusa i, mentre la reina Gertrudis l'anuncia dient que ha caigut al riu per culpa d'una branca que s'ha trencat, un sagristà al cementiri sosté que es tracta d'un suïcidi.

Ophelia, d'Alexandre Cabanel, 1883. Ofèlia al moment de caure, o llençar-se, al riu.

Laertes

Fill de Poloni i germà d'Ofèlia. És un jove de caràcter fort, segur de sí mateix i impulsiu. Després de partir cap a França, torna a la cort danesa en assabentar-se de la mort del seu pare. Ajudat i manipulat pel rei, cercarà batre's amb Hamlet a qui, en l'escena final, matarà amb una espasa enverinada per tal de venjar les morts del pare i la seva germana de les quals considera Hamlet únic responsable.

Duel entre Laertes i Hamlet de la pel·lícula de Kenneth Branagh (1996).

Horaci

Amic fidel de Hamlet, sense cap posició específica a la cort. És a ell a qui Hamlet revela tots els seus plans. Horaci manté en secret l'aparició de l'espectre del difunt rei Hamlet i les intencions de Hamlet de fer-se passar per boig, tot conspirant amb ell per a provar la culpabilitat de Claudi mitjançant la companyia d'actors que interpretaran L'Assassinat de Gonzago. Al final de l'obra, Horaci està disposat a beure's la beguda enverinada que el rei havia reservat per a Hamlet i acompanyar el seu amic en la mort, però Hamlet li demana que es mantingui viu per tal que pugui explicar la veritat de la seva història.

Moment d'una representació de Hamlet en què Horaci sosté Hamlet, moribund.

Rosencrantz i Guildenstern

Amics de la infància de Hamlet a qui el rei Claudi fa cridar per tal que, si poden, descobreixin la causa de la bogeria de Hamlet. Són dels pocs personatges de l'obra que tenen noms danesos en comptes de clàssics. Obeeixen amb diligència les ordres de Claudi per la qual cosa Hamlet se'n distancia, tot i donar-los la benvinguda com a grans amics, i els acaba considerant traïdors. Donat que són agents de la corrupció que s'ha apoderat de la cort, Hamlet orquestra també la seva venjança contra seu fent-los portar, inconscients, una carta al rei d'Anglaterra on se li demana que els mati.

Moment en què Rosencrantz i Guildenstern es presenten davant dels reis i el conseller Poloni.

7. Hamlet: el dubte

Des de començaments del segle XVII, l’obra de Hamlet va assolir alts nivells de fama per l’aparició fantasmagòrica d’un mort i per la vívida dramatització de la malenconia i la bogeria, donant lloc a una processó de cortesans trasbalsats a la manera del drama de les èpoques jacobina i carolina de la literatura anglesa. Malgrat que va continuar sent popular i gosant d’audiències massives, crítics pertanyents a la restauració anglesa de finals de segle veien Hamlet com una obra primitiva i van criticar una greu falta d’unitat dramàtica. Aquesta visió va canviar radicalment al segle XVIII, quan la crítica va defensar la figura d’en Hamlet com un heroi pur, un home brillant que pateix diferents desgràcies. No obstant, a la meitat d’aquest mateix segle, l’arribada de la literatura gòtica comporta nous punts de vista psicològics i místics de la cort a l’hora de fer una lectura de la obra; portant novament a primer plà la figura del fantasma i el tema de la bogeria. No serà fins a finals d’aquest segle quan els crítics i actors comencin a veure Hamlet com una obra confusa i inconsistent. Doncs, abans d’ells, les interpretacions eren radicals: o veien al protagonista com un boig, o no; o el veien com un heroi, o no; etc. No hi havia punt intermedi. Aquests nous punt de vista van representar un canvi fonamental per la crítica literària, que va començar a centrar-se més en el personatge i menys en l’argument. Ja al segle XIX, els comentaristes romàntics van donar al protagonista de l’obra valor pel seu conflicte intern i individual, reflectint el fort èmfasi contemporani en la lluita interior i el caràcter propi en general. En aquesta època, la crítica també va començar a deixar de tractar el tema del retard de l’acció d’en Hamlet com una estratègia de l’autor per desenvolupar la trama, sinó com un tret propi del personatge. Aquest enfocament a la personalitat i al judici de la consciència continuarà durant el segle XX, quan la crítica va prendre diverses vies interpretatives.

Hamlet és la història de tres adolescents i una noia. Els nois són de la mateixa edat i es diuen Hamlet, Learte i Fortimbrás. La noia és la més jove de tots ells i es diu Ofèlia. Tots quatre es veuen involucrats en un sagnant drama polític i familiar. Tres d’ells moren en ell; el quart, es converteix finalment, de manera bastant accidental, en el rei de Dinamarca.

Els sentinelles del castell d’Elsinore, acompanyats del cortesà Horaci, reben a mitjanit la visita de l’espectre del rei mort Hamlet. Horaci ho atribueix als preparatius de la guerra contra l’intent d’invasió del príncep noruec Fortinbràs. El germà del rei Hamlet és el nou rei escollit, en Claudi, oncle del príncep Hamlet, que s’ha casat amb la seva cunyada Gertrudis. El príncep Hamlet, vestit de dol per la mort del seu pare, es mostra melancòlic pel casament precipitat. Alertat pels sentinelles, en Hamlet els acompanya en la següent guàrdia i parla amb l’espectre del seu pare, que li conta com va ser assassinat pel seu propi germà i l’indueix a la venjança.

El príncep vol saber si el seu pare ha estat realment assassinat. No pot confiar per complet en un fantasma, ni en tots els fantasmes junts. Busca una causa més convincent i, per aquesta raó, organitza una prova, un test psicològic, basat en l’escenificació teatral del crim. Planeja també fer un cop d’Estat, tot i que sap que no resultaria fàcil organitzar un complot. Ha de considerar els “pros” i els “contres”. És un conspirador nat. “Ser” significa per ell venjar la mort del seu pare i matar al rei; “no ser”, renunciar a l’acció.

Després de la representació teatral, en Hamlet entra a la cambra d’en Claudi, que llavors intentava penedir-se amb precs del que havia fet, i veu l’ocasió matar-lo. Però prefereix esperar per acabar amb la seva vida en un moment en què en Claudi no hagi tingut cap ocasió per confessar els seus pecats, de manera que sigui condemnat a l’infern, tal i com va passar al rei Hamlet quan en Claudi el va matar.

L’Ofèlia, l’enamorada d’en Hamlet, esperava el príncep a la seva cambra mentre en Poloni, el seu pare, s’amaga darrere uns tapissos per espiar en Hamlet amb el consentiment de la reina. En veure’s vigilat, en Hamlet traspassa els tapissos amb la seva espasa i mata el pare d’Ofèlia, pensant-se que era en Claudi.

Ofèlia, plena de dolor per tot plegat, se suïcida llençant-se al riu, i això porta a Learte, el seu germà, a voler matar Hamlet, de manera que el repta a un combat amb espases. Tots dos resulten malferits davant els ulls de tota la cort. Durant el dol, la reina, la Gertrudis, beu per accident un vi enverinat destinat a Hamlet, el qual aconsegueix que en Claudi també n’arribés a veure. En aquests moments, el príncep noruec Fortinbràs està ocupant la cort i en Hamlet, abans de morir, dóna el seu vot perquè sigui el nou rei.

Segons en Jan Kott1, Hamlet pot resumir-se de diferents maneres: com una crònica històrica, com un romanç criminal o un drama filosòfic.

En Hamlet és un moralista incapaç de marcar amb claredat la frontera entre el bé i el mal; l’intel·lectual que no troba una raó suficient per actuar; el filòsof que dubta de l’existència del món. Ell encarna el dubte entre l’amor cap a la seva mare i la lleialtat al pare, entre les seves pors i el deure de venjar el rei mort, entre l’amor i les seves obligacions. Aquest caràcter complex és un dels principals atractius de l’obra.

Hi ha molts temes a Hamlet: la política obligada a escollir entre mitjans violents i fins morals, la disputa entre teoria i pràctica, la reflexió entorn al sentit de la vida… I al mateix temps Hamlet és una tragèdia sobre l’amor, un drama familiar, una obra política, filosòfica, escatològica i metafísica. A més a més, també conté un estudi psicològic i una trama sanguinària.

L’acció tràgica té elements còmics, com els diàlegs entre els servidors, que fan de contrapunt. A més, denuncia la corrupció del país i l’escassa frontera entre realitat i aparença, que és tema típic del barroc. Un altre tema barroc que apareix és la mort, omnipresent a l’obra. La majoria de representacions del protagonista el mostren interrogant un crani, moment què pertany a l’escena de l’enterrament d’Ofèlia, encara que generalment s’associa amb el famós monòleg “Ser o no ser”. Aquests monòlegs no duen l’acció enlloc però ens mostren l’interior d’en Hamlet (pensaments, reflexions, premonicions…)

Els personatges es mostren sobretot a partir dels monòlegs que fan, on expliquen els seus problemes i anticipen accions futures. És una tragèdia, doncs, més reflexiva que no pas d’acció, tot i el gran nombre d’esdeveniments tenen lloc a la cort.

Una altra característica de Hamlet és el retardament de l’acció. En Hamlet ha de venjar la mort del seu pare però aquesta venjança demana un temps, perquè sinó no hi hauria drama. Això s’aconsegueix amb els dubtes d’en Hamlet a l’hora de dur a terme l’assassinat i també amb l’ús de duplicitats: utilitza sovint l’hendíadis (expressió d’un concepte únic per mitjà de dos termes coordinats) i l’oxímoron (posa de costat mots o unitats sintàctiques de sentit oposat).

Shakespeare va introduir elements per distreure el públic, com espectres, batalles, conspiracions i trames secundàries. Aquest és un tret de tota la seva producció, que fa que les seves representacions tinguin diversos nivells de lectura.

Text de Jan Kott, Shakesepare, nuestro contemporáneo. Barcelona, ed. Alba, 2007.

Extret de: http://shakespeare.mallafre.cat/?page_id=124

8. Hamlet i el cinema

Durant diversos segles, Hamlet fou considerada la més gran, emotiva i profunda de les obres de Shakespeare. Al llarg del segle XX els estudiosos de la literatura anglesa van considerar El rei Lear, com a mínim, al mateix nivell, i algun s'hi inclinaren més a favor. Tanmateix, l'interès del públic, tant pel que fa als espectadors de teatre com als lectors, sempre ha estat més gran per Hamlet. Es tracta de l'obra de Shakespeare més produïda en teatres i la més llegida, i interpretar el paper del príncep Hamlet segueix sent un dels màxims honors a què un actor pot aspirar. És una de les obres més citades de la literatura i la influència de Hamlet en la literatura posterior ha sigut molt gran. L'obra de molts autors (Melville, Dickens, Joyce... per citar-ne només uns pocs) ha tingut una influència directa de Hamlet, tant pel que fa a la creació dels personatges, com al desenvolupament de temes com la venjança, l'honor, la veritat, els espectres...

Podem comprovar aquesta gran influència de Hamlet fent un recorregut al llarg de la història del cinema i constatant que, amb més de 50 versions, és una de les obres literàries més adaptades a la gran pantalla. Ja a l'any 1900, molt pocs anys després del naixement del cinematògraf, trobem una pel·lícula muda de 2 minuts inspirada en Hamlet i protagonitzada per Sarah Bernhardt, famosa actriu de teatre i cinema de l'època. Aquest curtmetratge escenifica el duel entre Hamlet, interpretat per la pròpia Sarah Bernhardt, i Laertes. Podeu veure'l fent click aquí. Fixeu-vos que es tracta d'una etapa molt primerenca del cinema en què la posada en escena és molt teatral: un sol pla general, sense muntatge, amb actors frontals o, com a molt, de perfil a càmera, i que, en acabar la pel·lícula, se'n van fora de quadre de la mateixa manera que els personatges del teatre podrien abandonar una escena.

El gran clàssic del cinema britànic que adapta Hamlet és la pel·lícula homònima de 1948 dirigida i protagonitzada per Laurence Olivier, guanyadora dels òscars a millor pel·lícula i actor. Se la considera no només una de les més grans adaptacions fílmiques de l'obra de Shakespeare, sinó un gran clàssic del cinema en general. La pel·lícula comença amb una veu en off que llegeix part d'un parlament de Hamlet (de l'escena 4 de l'acte I), a la qual Olivier va afegir la següent consideració, com a clau de lectura de la seva adaptació: “Aquesta és la tragèdia d'un home que no era capaç de decidir-se” (This is the tragedy of a man who could not make up his mind). Efectivament, un dels temes principals de l'obra de Shakespeare és el dubte i la indecisió, la necessitat de certitud abans de passar a l'acció. Podeu veure aquesta introducció aquí. La versió d'Olivier prescindeix dels elements més polítics de l'obra (elimina els personatges de Fortimbràs, Rosencrantz i Guildenstern). D'altra banda, potencia la interpretació freudiana de l'obra, segons la qual Hamlet pateix de complexe d'Èdip i, per tant, la seva melancolia prové del fet que està enamorat de la seva mare. És per això que, per al paper de reina Gertrudis, Olivier va escollir una actriu molt jove, Eileen Herlie, de només 28 anys (quan ell, que feia el paper de Hamlet, en tenia 41). És fàcil d'entendre, per tant, que en aquesta adaptació les escenes entre Hamlet i la seva mare arribin a semblar intenses escenes d'amor. L'estil de la pel·lícula està fortament influenciat per l'estètica de l'expressionisme alemany (que en cinema havia donat obres del cinema de terror tan importants com Nosferatu o Faust del director F.W. Murnau) i del cinema negre (el cinema americà de gàngsters i policies caracteritzat per una atmosfera fosca i ombres pronunciades, entre d'altres aspectes).

Vegeu també alguns dels moments clau de l'obra:

Acte III – Escena IV. Soliloqui “Ser o no ser”

Acte I – Escena IV. Hamlet veu l'espectre del seu pare

També en el cinema soviètic hi trobem un gran clàssic que adapta Hamlet en rus. Es tracta de la pel·lícula homònima de Grigori Kozintsev, estrenada el 1964. El guió es basà en una traducció de l'obra del famós escriptor rus Boris Pasternak i comptà amb una banda sonora del reconegut compositor Dmitri Shostakovich. En contrast amb la versió d'Olivier, aquesta sí que potencia els elements de l'esfera política i pública. Les escales i els passos estrets del castell del film d'Olivier donen pas aquí a grans avingudes plenes de gent. Kozintsev prescindeix de molts soliloquis i fa que l'aplaçament de la venjança de Hamlet al llarg de l'obra es degui a les circumstàncies externes més que no pas als conflictes interns del personatge, allunyant-se en aquest cas de l'original.

Podeu comparar l'encontre amb l'espectre de la versió d'Olivier amb la de Kozintsev:

Acte I – Escena IV. Hamlet veu l'espectre del seu pare

La primera versió en color de Hamlet fou la que Tony Richardson dirigí el 1969. Aquest director anglès debutà a finals dels 50 dins del moviment renovador del cinema anglès conegut com a “Free Cinema”. La versió de Richardson s'allunyà de les adaptacions dels clàssics de Hollywood, amb un pressupost molt més modest i una ambientació minimalista. Algunes de les innovacions destacades d'aquest film són que l'espectre del pare de Hamlet va ser representat com una llum que il·lumina els observadors, o l'èmfasi que posa en els aspectes més sexuals de l'obra.

Vegeu el moment de l'escena final en què la reina Gertrud mor enverinada i Hamlet, finalment, mata el rei usurpador, interpretat per un jove Anthony Hopkins:

Escena final de Hamlet de Tony Richardson

La següent adaptació famosa de l'obra de Shakespeare és el Hamlet de Franco Zeffirelli, de 1990, amb l'actor Mel Gibson en el paper protagonista, Glenn Close com a reina Gertrud, Alan Bates com a rei Claudi i Helena Bonham Carter com a Ofèlia. Aquesta gran producció tenia com objectiu aconseguir un gran èxit de públic, i és per això que van comptar amb un famós actor de pel·lícules d'acció com Mel Gibson. L'estil de la pel·lícula, de fet, beu força del cinema d'acció i fa ús d'un ritme de muntatge àgil, que suprimeix moltes escenes de l'obra original.

Compareu l'escena del famós soliloqui “Ser o no ser” amb la que heu vist de la versió de 1948, i les escenes finals amb l'escena de la versió de 1969:

Acte III – Escena IV. Soliloqui “Ser o no ser”

Escena final (1)

Escena final (2)

El 1996 apareix el Hamlet adaptat, dirigit i protaognitzat per Kenneth Branagh, convertit ja en un clàssic dels últims vint anys. La gran diferència d'aquesta versió respecte les anteriors són uns decorats molt coloristes i lluminosos. L'ambientació situa la pel·lícula en l'època victoriana en comptes de l'elisabetiana. Aquesta versió no suprimeix res de l'obra original i conté tots els diàlegs de Shakespeare: és per això que dura més de quatre hores. No només no prescindeix de cap escena ni diàleg original, sinó que a més hi afegeix escenes noves, de collita pròpia, sobretot en forma de flashbacks. N'hi ha un, per exemple, que serveix per a mostrar la relació sexual de Hamlet amb l'Ofèlia interpretada per Kate Winslet.

Mireu, per exemple, l'escena en què Hamlet mata Poloni pensant-se que es tracta del rei:

Acte III – Escena IV: Hamlet mata Poloni

Fins aquí hem vist diverses adaptacions de Hamlet que situen l'obra en l'època que fou escrita o poc després. També existeixen, però, algunes adaptacions de Hamlet a l'època moderna. Una de les més curioses és la del director finlandès Aki Kaurismäki, que el 1989 va estrenar la pel·lícula Hamlet fa negocis (en anglès, Hamlet goes business) en què se substitueix el castell d'Elsinore per una empresa familiar en què l'oncle de Hamlet aconsegueix la presidència després de matar-ne el pare. La pel·lícula, en blanc i negre, fa gala d'un humor subtil, fosc i, a vegades, absurd, i constitueix, en última instància, una gran paròdia de l'obra de Shakespeare i una sàtira del món capitalista actual.

Vegeu, en la següent escena, en què s'ha convertit en la versió de Kaurismäki l'escena final de Shakespeare en què el príncep mata Laertes i el rei Claudi (Lauri i Klaus en la pel·lícula). Com podreu observar, és una adaptació molt lliure:

Escena final del Hamlet de Kaurismäki

L'altre pel·lícula que adapta Hamlet a l'època contemporània és la versió del 2000 dirigida per Michael Almereyda i protagonitzada per Ethan Hawke. Aquest film també substitueix l'ambient cortesà original per l'ambient dels negocis, fent de Claudi el president de l'empresa Denmark Corporation, i situant l'acció a Nova York. Es prescindeix de moltes escenes de l'obra original tot i que els diàlegs sí que són els de Shakespeare. A l'obra hi ha una alta presència d'elements de la tecnologia moderna i, per exemple, l'espectre del pare de Hamlet apareix en una pantalla que mostra imatges d'una càmara de videovigilància.

Fixeu-vos com, en aquesta versió, el famós monòleg del “ser o no ser”, comença en forma de veu en off que expressa els pensaments del personatge:

Acte III – Escena IV. Soliloqui “Ser o no ser”

En últim lloc, podem fer menció d'algunes pel·lícules que estan inspirades en l'obra de Shakespeare però que, canviant-ne el punt de vista, posen al centre de l'obra altres personatges. En seria un bon exemple la comèdia dramàtica de 1990 Rosencrantz i Guildenstern són morts (Rosencrantz & Guildenstern are dead), dirigida per Tom Stoppard i basada, de fet, en una obra de teatre homònima també escrita per ell. La pel·lícula se centra no en Hamlet sinó en les figures dels seus amics Rosencrantz i Guildenstern, interpretats per Gary Oldman i Tim Roth. És per això que el film comença amb el viatge dels dos personatges cap a Elsinore, on han estat citats pel rei Claudi. Mentre hi viatgen, podem veure com reflexionen sobre la vida, la mort i l'existència humana. Aquesta i moltes altres escenes, com és de suposar, no formen part de l'obra de Shakespeare.

I com a punt final d'aquest apartat, us proposem de veure, si és que encara no l'heu vist, la famosa paròdia de Hamlet de la sèrie d'animació americana The Simpsons.

Moment en què Poloni, interpretat pel personatge Moe, enverina el rei Hamlet, interpretat per Homer Simpson.