La literatura del Renaixement

En la literatura italiana...

Ludovico Ariosto (Reggio Emilia, 1474 – Ferrara, 1533)

És l'autor del poema èpic Orland furiós (1516) i representa el punt culminant de la literatura renaixentista italiana. L'obra està composta per ni més ni menys que 46 cants i escrita en octaves, el vers per excel·lència de l'èpica italiana d'aquesta època. Els seus personatges provenen tant del cicle cavallaresc carolingi com del bretó. Orland no és l'únic protagonista de l'obra; es tracta d'una obra coral, amb diversos protagonistes i històries entrellaçades. Tot i que un dels temes centrals de l'obra són les lluites i combats entre moros i cristians, cal destacar també el tema amorós, que es desplega al voltant del personatge d'Angèlica, princesa de la qual Orland està enamorat. Els personatges, tot i lluitar per la fe i la pàtria, estan imbuïts també d'un sentit d'aventura individual que tendeix a valorar l'home íntegrament. L'obra també constitueix, al seu torn, un elogi de la Casa d'Este, de Ferrara, protectors i mecenes del poeta.

Torquato Tasso (Sorrento, 1544 – Roma, 1595)

Poeta de família noble l'obra més famosa del qual, Jerusalem alliberada (finalitzada el 1575, però no publicada amb l'aprovació de l'autor fins 1581), s'inscriu també dins del gènere de la poesia èpica. L'obra està composta per 20 cants i escrita en octaves, i té com a tema principal el setge de Jerusalem durant la primera croada. Escrita en plena època de la Contrarreforma, exalta la defensa de la fe cristiana i promou la unió del Cristianisme per fer front comú contra l'Imperi Otomà. Els models de Tasso són les grans obres de l'èpica clàssica (Homer, Virgili), i també rep influència de l'Orland furiós, tot i que, a diferència d'aquest, respecta el precepte de la Poètica aristotèlica sobre les unitats de temps, lloc i acció. Al final de la seva vida, el poeta, afligit per atacs de bogeria, va modificar l'obra i la va rebatejar amb el nom de Jerusalem conquerida. Torquato Tasso és l'últim gran poeta del segle XVI i ja prefigura el preciosisme que caracteritzarà el següent període, el Barroc.

Nicolau Maquiavel (Florència, 1469 – 1527) (en italià, Niccolò Machiavelli)

Maquiavel nasqué a Florència durant el regnat de la família Mèdici. L'any 1494, els Mèdici perden el poder i Florència es constitueix com a república independent. Durant aquest període, Maquiavel ingressa al servei públic i exerceix diversos càrrecs, com el de Canceller de la República. Quan el 1512 els Mèdici tornen al poder, Maquiavel és destituït dels seus càrrecs i exiliat. És durant aquest exili que es dedica a escriure el tractat de política El príncep (1513). L'obra descriu com ha de ser un bon governant. Partint d'una tesi absolutista del poder polític, Maquiavel argumenta que el governant, en defensa de l'interès comú de l'Estat, ha de fer servir totes les mesures que siguin necessàries per tal de governar-lo amb fermesa, incloses la força i la crueltat. Al mateix temps, cal que es serveixi de l'astúcia per tal d'aparentar davant del poble en tot moment que és el governant idoni i així no perdre'n el suport, recorrent, si cal, a l'engany, en detriment de la sinceritat. Segons Maquiavel, la política ha de deixar de banda la moral si els interessos col·lectius ho exigeixen. És per tot això que, posteriorment a l'aparició de l'obra, l'adjectiu maquiavèl·lic s'aplica a aquella persona o fet que mostra una falta d'escrúpols o recorre a qualsevol manipulació necessària per a l'obtenció d'un objectiu. La famosa màxima atribuïda a Maquiavel “el fi justifica els mitjans”, tot i que no va ser mai escrita per ell, és ben il·lustrativa de les tesis de la seva obra. Maquiavel pogué reprendre la seva activitat pública al servei del govern dels Mèdici, però, quan aquests van tornar a ser expulsats del poder i substituïts per una nova república, fou destituït altre cop.

Baldassare Castiglione (Màntua, 1478 – Toledo, 1529)

És l'autor d'un altre tractat en prosa clau de l'època renaixentista, en aquest cas escrit en forma de diàleg. Es tracta de l'obra El cortesà, que s'erigeix com un manual del perfecte cavaller de la cort i una guia per al bon govern que reflecteix els ideals polítics i culturals del Renaixament. El cavaller perfecte ha de ser instruït en exercicis nobles com l'esgrima o la caça, i també en música, dança i composició literària, ha d'estudiar la cultura clàssica i tenir un comportament adequat, tant amb la resta de membres de la cort com amb el seu senyor.

En la literatura espanyola...

Garcilaso de la Vega (Toledo, 1501 – Niça, 1536)

Introductor juntament amb Joan Boscà dels metres italians a la literatura castellana, fou un dels poetes castellans més importants del Renaixement i el Segle d'Or espanyol. Va introduir l'hendecasíl·lab i composicions com la lira, l'ègloga i el sonet. Rep influències de Petrarca i de poetes contemporanis com Ariosto o Sannazaro, però també dels clàssics llatins.

Fray Luis de León (Belmonte de Tajo, 1527 – Madrigal de las Altas Torres, 1591)

Frare pertanyent a l'ordre augustinià, autor d'una important obra poètica. Imbuït de platonisme i classicisme, rep una especial influència d'Horaci, de qui reprèn el tòpic del beatus ille. La seva obra té un fort contingut moral. Fou un humanista d'actitud oberta, la qual cosa el dugué a ser jutjat en més d'una ocasió davant tribunals de la Inquisició, en un cas per haver traduït el Càntic dels càntics de la Bíblia del llatí a la llengua vulgar (cosa que estava prohibida en aquell moment i que el va dur a la presó) o en un altre per haver defensat la llibertat humana.

San Juan de la Cruz (Fontiveros, 1542 – Úbeda, 1591)

Frare pertanyent a l'ordre carmelità, col·laborador de santa Teresa de Jesús, i gran exponent de la poesia mística espanyola d'aquesta època. La influència de la Bíblia és ben notable en la seva obra i el Càntic dels càntics inspira el seu famós poema Cántico espiritual. Els seus altres dos poemes més importants són Noche oscura i Llama de amor viva. Va escriure comentaris en prosa sobre la seva pròpia poesia i l'ús preponderant de la metàfora el converteix en un precedent del simbolisme del segle XIX.

En la literatura francesa...

François Rabelais (La Devinière, 1494 – París, 1553)

Rabelais procedia d'una família acomodada i de certa cultura (el seu pare era advocat). De jove rebé formació religiosa i fou frare de l'ordre franciscana i, més endavant, de la benedictina. El seu caràcter inquiet i l'atracció per l'humanisme el van fer abandonar la vida religiosa i estudiar medicina. Mentre exercia com a metge a Lyon, va publicar sota pseudònim el primer volum de la seva famosa obra Gargantua i Pantagruel, que seria completada amb quatre volums més, l'últim d'ells publicat pòstumament. Es tracta d'una obra satírica amb elevades dosis d'humor que, seguint l'estructura de les novel·les de cavalleries, explica les aventures dels gegants Gargantua i Pantagruel, pare i fill, i els seus viatges per França. La novel·la parodia la societat francesa i els seus problemes i fent ús de la caricatura i la deformació articula tota una defensa dels ideals humanistes.

Michel de Montaigne (Montaigne, 1533 – 1592)

Màxim exponent de la prosa literària en francès de la segona meitat del s. XVI, Montaigne és l'iniciador, amb la seva obra Assags, d'un nou gènere que rebrà el seu nom a partir, precisament, d'aquesta obra: l'assaig, un gènere no narratiu destinat a l'expressió d'idees. Rebé una educació humanista, fou instruït en llatí i aprengué també el grec. Retirat a la seva biblioteca del castell de Montaigne, escrigué la primera edició dels Assajos, publicada el 1580 (posteriorment, l'aniria ampliant). El tema de l'obra és el propi autor, les seves reflexions i idees, els seus defectes i virtuts. El seu lema personal és el Que sais-je? (Què és el que sé?), amb el qual posa en relleu la importància del dubte i el relativisme, atès que no es pot atènyer un coneixement absolut de les coses. La seva obra reposa, per tant, sobre l'escepticisme, acompanyat sovint també de l'ús de la ironia. Visqué una època de greus conflictes religiosos entre catòlics i protestants i, tot i confessar-se catòlic, tingué una postura oberta i dialogant.

Pierre de Ronsard (Couture-sur-Loir, 1524 – Saint Cosme-en-l'isle, 1585)

Poeta i hel·lenista, fundà el grup de poetes conegut amb el nom de La Pléiade. L'integraven, a part d'ell, sis poetes més: Du Bellay, Baïf, Pontus de Tyard, Jodelle, De la Peruse i Pelletier. Es caracteritzaven per la imitació de la poesia clàssica i el rigor formal. Va dominar tant el gènere de la lírica (Amours) com el de l'èpica (Hymnes). En els Sonnets pour Hélène, una obra de vellesa, reprengué el tòpic grecollatí del carpe diem.

En la literatura portuguesa...

Luís Vaz de Camões (Lisboa, 1524 – 1580)

Va introduir els metres italians a la literatura portuguesa. És l'autor del poema èpic Os Lusiadas (1572), que rep influència de l'epopeia clàssica, especialment de l'Eneida de Virgili. Està compost per deu cants i escrit en octaves. Es tracta d'un poema de temàtica nacional: els Lusiadas són els fills de Luso, el qual, segons la llegenda, era fill del déu Bacus i va conquerir el territori que més tard seria la Lusitània. La influència clàssica es deixa veure en la introducció de personatges de la mitologia grecollatina, com ara Venus, Júpiter, les nereïdes o una nimfa.

Pel que fa a la literatura anglesa: literatura elisabetiana

La literatura anglesa del Renaixement s'inicia més tard que en altres països. A la segona meitat del s. XVI, a Anglaterra, el regnat d'Elisabet I és conegut amb el nom l'època elisabetiana. És per això que la literatura anglesa d'aquest període també s'anomena literatura elisabetiana. Com passava en les literatures dels altres països, és un període de forta influència i emulació dels clàssics grecoromans. Els poetes Thomas Wyat, Henry Howard, Edmund Spenser i Philip Sidney introduïren el sonet i els metres italians a la literatura anglesa. Els autors de teatre més importants foren Thomas Kyd i Christopher Marlowe. Aquests autors obren el camí a l'autor anglès més conegut de tots els temps, William Shakespeare.