Visions & Cants, de Joan Maragall

Els tres cants de la guerra: la intervenció del catalanisme polític

La secció dels «Cants» es clou amb Els tres cants de la guerra. Els tres poemes estan ambientats en la guerra de Cuba de l'any 1898 i n'explica les funestes conseqüències. Maragall hi glossa la desfeta colonial espanyola, la pèrdua de les colònies i el concepte d'estat obsolet que va decidir a emprendre una guerra quan es tenien escasses  possibilitats de guanyar la partida. El maig de 1898, els EUA destrueixen l'esquadra espanyola i el 3 de juliol té lloc l'últim enfrontament de la marina espanyola davant Santiago de Cuba. El 10 de desembre, Espanya signa la renúncia  a Cuba, Puerto Rico i Filipines en el tractat de París.

S'hi mostra el Maragall més intervencionista, més regeneracionista. És a dir: impulsa la intervenció decidida dels intel·lectuals en la política del país. És el moment que el catalanisme polític vol intervenir i modernitzar la política espanyola, el que s'anomena "el problema d'Espanya" segons els poetes del 98 i que va dur a una crisi del model d'estat espanyol.

La catalanitat és entesa com una proposta vitalista, és un ideal per modernitzar l'estat espanyol; el catalanisme aspira a tenir-hi un paper, una incidència, important. Recordem alguns fets significatius del moment:

- 1882: Lliurament del memorial de Greuges a Alfons XII. Parlament on s'hi exposen les reivindicacions polítiques, econòmiques i socials de Catalunya dins de l'estat espanyol. Unitat que no es qüestiona.

- 1892: Aprovació de les bases de Manresa: projecte d'autonomia per a Catalunya.

- 1902: Fundació del partit de la Lliga Regionalista liderada per Enric Prat de la Riba i Francesc Cambó.

Cal recordar que al mateix temps que escriu aquest llibre, Maragall publica articles en el mateix sentit a El Diario de Barcelona, la seva veu té una enorme influència en la societat catalana. Així, per exemple, escriu: "El poeta ha de saturar-se del ambiente que le rodea, adquiriendo las ideas de toda clase que flotan; però siendo poeta verdadero, sólo expresará de ellas lo que espontáneamente se le haya convertido en substancia de emoción poética."

«Els adéus», el primer poema de la sèrie, recull el moment en què les tropes marxen al front: les cobertes de les embarcacions «massa carregades» presagien el fatal desenllaç.

«Oda a Espanya» és el poema més conegut i reeixit de la sèrie. Una oda es caracteritza pel to de lloança dedicat a enaltir un personatge o una idea. En aquess poema, però, Maragall retreu a Espanya el gust fúnebre per la mort i la dissort, que contraposa a la vida que té la sang «dins de les venes» (i no la sang vessada, associada a la mort).  S'ha especulat bastant sobre el sentit últim del poema; per a molts les dues últimes estrofes es contradiuen: la penúltima manifesta que encara hi ha esperança per a Espanya, mentre l'última és una aposta per tallar els llaços entre Catalunya i Espanya. La contraposició es trobaria encara entre el primer vers i l'últim del poema: l'escolta Espanya del primer vers representa la voluntat d'entesa de Catalunya –o del catalanisme-- amb Espanya, mentre que l'"Adéu, Espanya!" final pot ser interpretat com l'abandonament d'Espanya.

És possible, però, fer una interpretació en què no hi hagi contradicció. Es pot llegir l'Oda a Espanya com un text amb destinatari, com un monòleg o carta. I com tota carta té fórmules d'encapçalament i comiat. Maragall s'adreça a Espanya com un fill que parla en llengua catalana, defuig de la retòrica de la mort i exalça el valor de la vida.

Finalment, el «Cant del retorn». Parlen els soldats derrotats que retornen a la península en un estat
lamentable físicament i anímica. Aquests supervivents s'adrecen als que havien restat a la platja esperant-los: les imatges de la platja i del viatge marítim, explotades hàbilment en els poemes  Excelsor i a L'esposa parla, reapareixen en un pla real. Ara, després d'un viatge mar endins en què, en contra de l'èpica dels qui els hi van enviar, no han tornat ni amb glòries ni res de bo, els soldats reprenen el contacte amb aquells que havien quedat en terra ferma. El plor és el que segella aquest contacte, perquè les expectatives del viatge no han estat acomplertes: s'ha perdut la guerra, s'han perdut les colònies, ha mort una gran nombre de soldats, els supervivents arriben ferits i malalts... Tot i així l'actitud de Maragall no és de desànim ni de pessimisme, sinó que llança un crit d'esperança: "no ploreu: rieu, canteu!" Amb aquesta proclama esperançada, amb aquesta invitació al cant i a la rialla, Maragall ofereix a la crisi espanyola de la fi del segle una resposta diferent a la dels homes de la Generació del 98.