Visions & Cants, de Joan Maragall

Cal situar Joan Maragall (1860-1911) en una època, finals del segle XIX i inicis del XX, que la paraula del poeta és escoltada com a veritable i profunda, el poeta parla sobre la realitat i n'esdevé una mena "oracle" o intèrpret. En aquest sentit, Maragall, poeta plenament modernista, tindrà el prestigi i la influència que la poesia i els poetes han tingut al llarg dels segle XIX i primer terç del XX. Des dels poetes romàntics alemanys que, com Johann Wolfgang  Goethe (1749-1832), Maragall va traduir, als poetes impressionistes francesos (Baudelaire, Verlaine i Rimbaud) del darrer terç del segle XIX; així com el dels poetes nord-americans  Ralph Waldo Emerson (1803-1882) o Walt Whitman (1898-1892), amb idees de transcendència i panteisme que  Maragall comparteix.

La teoria de la paraula viva

Maragall va posar de manifest el seu concepte sobre el poeta i la poesia en dos assajos: Elogi de la paraula (1903) i Elogi de la poesia (1909). El primer coincideix amb la publicació de Visions & Cants.

El concepte de poesia descrit a l'Elogi de la poesia té unes clares connotacions religioses: és el "ressò del ritme creador a través de la terra en la paraula humana". Un concepte religiós ampli que, cal insistir-hi, es relaciona més amb el panteisme que veu en la bellesa de la naturalesa, també en la humana, un reflex de déu, que no pas en l'ideari del pensament cristià. Maragall s'inspira, sobretot, en les lectures de Goethe i Emerson, que potencien un individualisme vitalista i optimista que coincideix plenament amb les idees regeneradores de la primera etapa del modernisme en què s'inscriu Visions & Cants.

El poeta ha de ser un home pur, honest, amb una missió: restituir la paraula poètica gastada per tant d'ús. Per fer-ho, el poeta ha d'anar a buscar el mot pur entre la gent senzilla, és a dir: el poble. És en  aquesta gent senzilla, els mariners i els pagesos, que per viure en contacte amb la Natura són capaces de produir "paraules vives". La paraula viva és, doncs, producte de la contemplació de la naturalesa, del paisatge. Per això definim la poesia de Maragall de continuadora dels romàntics. D'altra banda, ha de reunir les condicions següents:

1. Ha de ser pura.

2. Ha de ser sincera.

Observeu que el concepte de Poeta de Maragall és coincident amb l'exposat per Santiago Rusiñol en les Festes Modernistes de Sitges als anys 90 del segle XIX. Per això es parla de "Poeta" en majúscula, perquè és en cada acte de la seva vida que s'ha de manifestar (apel·la al sentit ètic del poeta)  i ha d'estar alerta per rebre, en el moment  menys pensat, la inspiració poètica. Així, el Poeta rep de fora la paraula, actua a tall de mèdium, la seva funció és recollir-la i disposar-la per escrit, sense manipular-la. Aquest últim aspecte, el de no manipular el llenguatge, que s'ha dit erròniament que la poesia de Maragall és "espontània". És una apreciació enganyosa que ha fet creure que Maragall no corregia els seus textos, cosa totalment falsa. El Poeta ha de cercar la Bellesa, la trobarà en la Natura.

La influència posterior

Pràcticament tots els poetes posteriors a Maragall, nascuts al final del XIX i la primera meitat del XX, s'han definit sobre les teories maragallianes o s'han sentit obligats a definir-s'hi, ja sigui barallant-s'hi, discutint-s'hi, inspirant-s'hi. La influència de Maragall en aquest sentit ha estat i és molt forta. És a dir, com apunta Enric Casasses," poetes que segueixin o que s'assemblin a Maragall ja no n'hi ha tants, però la influència del seu pensament en poetes que externament s'hi assemblen poc és gran. I la teoria de la paraula viva, malgrat els esforços d'alguns, no l'han pogut despatxar. És viva."