Visions & Cants, de Joan Maragall

La renovació de l'imaginari  de la col·lectivitat: les 5 visions

El folklore: l'imaginari popular

Per fer una lectura contextualitzada dels poemes agrupats a les "Visions" de Joan Maragall, cal entendre què és la literatura popular, el que anomenem folklore. Així com en  la literatura grega antiga parlem dels mites i els seus protagonistes, en la literatura popular ens referim als herois llegendaris. Són els seus equivalents en l'imaginari popular construït al llarg dels segles, nascuts a través de la història dels pobles, en el cas de Catalunya, des de l'Edat Mitjana i que estan relacionats, també, amb fenòmens atmosfèrics, el pas de l'any, i pràctiques ancestrals amb arrels religioses o màgiques. Així l'home dels nassos, els follets del bosc, el peix  pescaire,... El més conegut de tots a Catalunya és el drac i la llegenda de sant Jordi. Personatge que és el patró de Catalunya i d'altres països europeus, però que no s'ha pogut documentar històricament. 

Habitualment, els autors cultes s'han servit de les múltiples històries populars per fer-ne elaboracions adaptades a cada època. Durant el romanticisme a tota Europa es va viure una autèntica passió per reviure el passat llegendari; els escriptors cultes van recollir molt d'aquest material. En fan noves versions, n'actualitzen els fets i els personatges amb finals que solen ser força tràgics. A Catalunya es presenten als Jocs Florals. Sols a tall de referència, cal recordar que el mateix Shakespeare (segle XVII) utilitza molts elements populars en les seves obres. I un autor molt llegit i traduït per Maragall com és Goethe, també basa part important del la seva obra més reconeguda, Faust, en elements populars. Recordeu que Faust, el seu protagonista, és un savi que ven l'ànima al diable a canvi de tornar a ser jove i viure una història d'amor.

En conclusió, cal tenir clar que: quan Maragall escriu els seus poemes entorn del comte Arnau i Adelaisa, del Mal Caçador o d'en Serrallonga, els lectors que el llegeixen coneixen perfectament les vides d'aquests personatges perquè s'explicaven en les cases, a la vora del foc a l'hivern o a la fresca en les nits estiuenques. D'altres els llegien en les versions que Marià Aguiló, Pau Pifarrer, Víctor Balaguer o Jacint Verdaguer, autors romàntics, en feien. Per entendre quina és l'operació que fa Maragall en els seus poemes, per què parlem d'una revolució poètica i cultural, cal tenir ben present aquest aspecte.

Origen i sentit dels poemes agrupats a les "Visions"

L'origen dels cinc poemes recollits a la primera part de l'obra Visions & cants prové d'una petició que el músic Felip Pedrell va fer a Maragall. Li sol·licitava un poema sobre el mite del comte Arnau per musicar-lo. Després Maragall hi afegeix altres personatges llegendaris tractats en els Jocs Florals. Els actualitza, amb la il·lusió –com explica en una carta a Felip Pedrell– que s'hi pugui trobar alguna cosa de les "mares de l'ànima catalana i la seva evolució". Cal entendre, que Maragall no en fa una nova versió, sinó que  a través  de la concentració, la síntesi i la reducció de l'element narratiu, els utilitza per parlar de problemes que la societat catalana tenia plantejats a finals de segle XIX i principis del XX. No hi ha cap interès historicista, ni cap voluntat de recrear un passat ancestral per a una col·lectivitat que necessitaria recórrer a la creació d’una nostàlgia patriòtica (la medieval). Maragall aprofita unes figures del fons historico-mitològic català per oferir una reflexió sobre la necessitat d'un nou impuls social, de lluita i vitalitzador. Per això es parla de poemes regeneracionistes i vitalistes.

Els 5 personatges presenten defectes i virtuts que es poden aplicar a la personalitat catalana. Els caracteritza per l'individualisme, el vitalisme, l'orgull, la sensualitat, la rebel·lia o la irreverència o el sentit pràctic, que, d'altra banda, esdevenen postulats pel modernisme vitalista i regeneracionista. És a dir: que crea unes característiques que permetin identificar-se amb la nació catalana que s'està construint.

Es tracta del personatges mítics següents: El mal caçador; Joan Garí; El comte Arnau; L'estimada de Don Jaume i La fi d'en Serrallonga.

1. La llegenda d'«El mal caçador», base del primer poema, és d'origen germànic i era molt difosa per tota Europa. Es diu que donava resposta a certs fenòmens meteorològics nocturns, causats per la boira i el vent que s'associaven al soroll d'un cavaller cavalcant mentre era perseguit per gossos. La versió cristiana el situa en una església mentre s'hi celebra missa i en el moment que el capellà aixeca l'hòstia sagrada, els gossos senten passar una llebre i es disposen a perseguir-la. El cavaller, d'estirp noble, també abandona l'església i s'incorpora a la cacera. Aquest fet (abandonar l'església durant l'eucaristia) es considera un sacrilegi; de forma que Déu el castiga a vagar eternament, a anar darrere una peça de caça que sempre se li escapa.

El sentit maragallià de la llegenda. Maragall presenta un personatge condemnat a anar eternament rere una llebre pel fet d’haver comès un pecat d’impietat: el mal caçador ha preferit la caça d’una llebre endimoniada a l’assistència a una missa. El càstig etern és viscut, però, de manera feliç, i en el seu córrer etern rere la llebre el mal caçador manté sempre una actitud religiosa: el que no va fer a l'església en vida, ho fa en l'eternitat, de forma que cada any mira l'hòstia com s'eleva i això fa que el càstig no sigui dolorós, sinó una existència encisada.

2. «Joan Garí», llegenda popularitzada per Verdaguer com l'anterior, explica la història d'un eremita de Montserrat que és temptat per Riquilda, filla de Jofre el Pilós i posseïda pel dimoni. Garí la viola i la mata i és condemnat pel papa a caminar de quatre grapes, a convertir-se en semibèstia. Després és capturat pels soldats de Jofre per ser ajusticiat, però el fill petit de Jofre (un infant de bolques) demana clemència al seu pare i fra Garí és perdonat.

El lector ha de conèixer la història per entendre el poema de Maragall que esdevé una sèrie de comentaris marginals a la història. L'autor parla de "pecat", però no es refereix a quin pecat —en aquest cas, el pecat és la violació i l’assassinat— ; o bé esmenta "una veu d'innocència", però no diu d'on prové. La veu innocent que redimeix es troba en altres poemes i en la tercera part d'El comte Arnau.