Història de Grècia
4. ÈPOCA ARCAICA
4.7. Esparta en l'època arcaica
Mentre que les crisis d'inicis del període arcaic fan que Atenes enfili el camí cap a la renovació política que abocarà en la creació del la democràcia, la polis d'Esparta, que a principis d'edat arcaica no seria gaire diferent a les altres [1], decideix emprendre una via antagònica. Esparta és possiblement el millor exemple al món antic de la subordinació de l'individu als interessos de l'estat. Enfront de l'ideal atenès de la isonomia, (la protecció garantista dels drets individuals dels ciutadans), els espartans aposten per l'eunomia (εὐνομία), un sistema jurídic en virtut de la qual els ciutadans s'han d'ajustar a fer el que es considera que repercuteix en major benefici de la comunitat.
Angoixats pels problemes demogràfics i de poc rendiment de la terra, la sortida que troben els espartans passa per conquerir una regió veïna, Messènia, apropiar-se de les seves terres i reduir els messenis a la condició d'esclaus (hilotes). Gràcies a la conquesta de la fèrtil Messènia, Esparta esdevé un estat autosuficient, no necessita establir tractes comercials amb l'exterior per a la seva subsistència. D'altra banda, si els espartans van aconseguir vèncer els messenis (que eren considerablement més nombrosos) fou perquè prèviament havien constituït l'exèrcit terrestre més poderós de tot Grècia. Això fou possible perquè van establir per a tots joves espartiates una educació militar summament estricta (ἀγωγή), enfocada a fer de cada espartà un soldat temible.
D’entrada, si l’infant naixia amb algun defecte o notòriament feble, era exposat al mont Taíget, on se’l deixava morir. Els nens sans, en canvi, romanien a casa fins als set anys; quan assolien aquesta edat, era l’Estat qui prenia càrrec de la seva educació, amb una claríssima orientació guerrera. Als set anys, el nen abandonava la llar i, sota la supervisió d’un tutor adult, s’integrava en una agele (ἀγέλη), una mena d’unitat militar infantil que era comandada per nois més grans (de dinou anys).
El Estado asume la tutela hasta los veinte años. Durante la infancia, todo el énfasis se pone en el rigor y la disciplina. Estos dos principios son la quintaesencia de lo espartano. A los niños se les corta el pelo al rape (más tarde, cuando sean efebos, lo llevarán largo y bien cuidado), van habitualmente descalzos y hacia los doce años sólo se les permite ya un himatión (manto de lana de una pieza) al año y ningún quitón (la habitual túnica corta, atada sobre los hombros). De hecho, la mayor parte del tiempo -en el gimnasio, en sus juegos- van desnudos y mugrientos, porque raramente se les permite bañarse. Las raciones de comida se reducen al mínimo imprescindible, lo que les obliga a robar si quieren evitar el hambre o así se lo manda su irén (y, de ser sorprendidos, se les castiga severamente no por el robo mismo, sino por su torpeza al cometerlo). Duermen en un lecho de cañas recogidas en el [río] Eurotas, que deben cortar a mano ellos mismos, sin herramientas de ninguna clase. Pese a todo, los niños y jóvenes cuentan con servidores que les atienden, salvo durante la Krypteia [2]. Al convertirse en efebos (hacia los quince años) se dejaban el cabello largo propio de los soldados, limpio y perfumado, en honor de la opinión atribuida a Licurgo, para quien la melena hacía a los guapos más apuestos y a los feos más temibles.
[...]
Toda la ciudad vela por la disciplina de los jóvenes. Cualquier ciudadano o compañero de más edad puede reñir a los niños o sancionarlos con castigos físicos: hacerles pasar hambre, morderles el pulgar, azotarlos... Esta dureza, lejos de ser herencia de Licurgo, irá incrementándose a lo largo de los siglos de manera completamente inconexa con las auténticas necesidades militares de la ciudad.
[...]
Durante la adolescencia, se pone especial énfasis en el aidós ("pudor", "decencia"). En la primera edad adulta se insistirá de modo particular en la emulación y la competencia, principalmente para llegar a ser uno de los hippeis [3]. A partir de los veinte años, los jóvenes espartanos siguen viviendo en un régimen de cuartel
[Wiquipedia, s. v. Educación espartana]
Als vint anys, després de superar aquesta període de dura formació, els joves espartans ingressaven a l'exèrcit, per bé que fins als trenta anys no s'accedia a la ciutadania. El servei militar actiu durava fins als seixanta anys: és a dir, pràcticament tota la vida.
La tradició explica que la constitució Espartana fou obra d'un sol legislador, conegut amb el nom de Licurg. A hores d'ara Licurg és considerat més aviat un personatge llegendari i les seves lleis serien el resultat d'una evolució lenta i gradual de la societat espartana durant el període arcaic. Fos com fos, els elements essencials de l'ordenació social i política espartana quedarien ja fixats des del segle VI aC i es mantindrien sense a penes evolucionar fins a l'època hel·lenística.
La societat espartana
- Espartiates (σπαρτιάται). Eren els ciutadans espartans.
- Periecs (περιοἶκοι, 'els que habiten pels voltants'). Habitants de Lacònia que, tot i estar mancats del dret de ciutadania, gaudien d'alguns altres drets: gaudien d'una organització autònoma en els seus llogarrets i podien posseir terres pròpies. Estaven obligats a formar part de l'exèrcit en temps de guerra. Aquest grup s'ocupava d'aquelles activitats econòmiques prohibides als espartiates (artesania i formes molt rudimentàries de comerç).
- Hilotes (εἵλωτες). Era l'àmplia capa de població reduïda a l'esclavitud i sovint brutalment maltractada pels espartiates. La majoria eren messenis i, com ja s'ha explicat, eren forçats a treballar les terres dels espartiates en condicions realment dures. Per evitar sublevacions i recordar-los la seva condició de conquerits de guerra, l’estat espartà cada any organitzava les crípties: autèntiques caceres d’hilotes perpetrades pels espartiates.
Organització política d'Esparta
- Al capdavant de l’estat hi havia una diarquia hereditària, per bé que els dos reis tenien uns poders molts limitats. De fet, els veritables àrbitres i intèrprets de la constitució espartana eren els èfors (ἔφοροι): n’hi havia un per cada llogarret, eren triats anualment per elecció i s’ocupaven de supervisar el recte compliment de les lleis i els costums.
- Hi havia també una assemblea popular, anomenada Apel·la (Ἀπέλλα), en la qual participaven tots els espartiates majors d’edat. Aquest organisme tenia una funció merament consultiva. No s'hi votava, sinó que es valorava el grau d’acceptació de les decisions per aclamació dels membres.
- Existia també un consell d'ancians, la Gerusia (Γερουσία). Estava constituïda pels dos reis i vint-i-vuit espartiates majors de seixanta anys. S’encarregaven de preparar les propostes que serien sotmeses a l’assemblea popular, així com dels assumptes judicials.