Història de Grècia

La història de la Grècia antiga es pot dividir en dos gran blocs temporals. El fet que marca el límit entre l'un i l'altre és l'aparició de l'escriptura alfabètica grega, en l'anomenada època arcaica.

1. Prèviament, hi hauria un ample període que el podríem designar prealfabètic o primitiu. Arrancaria amb la prehistòria grega, inclouria l'aparició, el floriment i la decadència de dues grans civilitzacions (la minoica, apròxidament entre el 2000-1450 aC; i la micènica, datable entre 1600-110 aC) i es tancaria amb una etapa de més de tres segles conegut amb el nom d'edat fosca grega.
   
   
2. Després de l'edat fosca comença pròpiament la Grècia antiga històrica. S'enceta un vast període de gairebé vuit segles que podem reconstruir amb gran detall gràcies als mots testimonis escrits que en conservem. Des del segle VIII, el món grec desenvolupa una cultura cada cop més vinculada a l'escriptura. Vist això des de la nostra perspectiva, l'escriptura s'erigirà en l'element axial per al coneixement d'aquesta extensa etapa històrica durant la qual la civilització grega assoleix les seves més grans relaitzacions a nivell polític i cultural.

És una assentada convenció de la ciència històrica dividir aquest període històric en tres etapes o èpoques:

• • època arcaica (s. VIII - VI aC)
  • època clàssica (s. V - IV aC)
  • època hel·lenística (s. III - I aC)

Després del període hel·lenístic va arribar la dominació romana, moment en què  convencionalment se sol considera que finalitza la història de la Grècia antiga "independent".

En aquest primer bloc de Grec I s'aborda l'estudi de la història de Grècia des dels orígens fins a l'inici de l'edat fosca. La resta de períodes s'estudiaran en els successius blocs de les matèries de Grec I i II. Amb tot, i per tal que puguis fer-ne una primera visió de conjunt, al proper capítol d'aquest llibre s'inclou un esquema sinòptic que recull totes les etapes de la història de la Grècia antiga, destacant alguns dels esdeveniments i trets culturals més rellevants de cada període.

 

No cal que estudïis tota la informació d'aquesta pàgina. Fes-ne només una lectura que et serveixi per situar els diversos períodes i subperíodes de la història antiga de Grècia.

ÈPOCA PREALFABÈTICA O PRIMITIVA

3000 aC – 1600 aC (edat del bronze mitjà)     ca. 2100 aC: arribada a Grècia dels primers pobladors indoeuropeus. Esplendor de la civilització minoica: talassocràcia cretenca.	Segles XX - XVI aC
1600 aC - 1100 aC: civilització micènica (finals de l'edat del bronze)    Primers documents escrits: tauletes del lineal B. Grans palaus: monarquia i societat guerrera (reflectida a les obres d’Homer).  Expansió comercial pel Mediterrani. ca. 1100 aC: destrucció dels palaus micènics.	Segles XVI-XII aC
1100 aC - 776 aC: edat fosca grega (edat de ferro)     Desenvolupament de la metal·lúrgia del ferro. Assentament de colònies a l’Àsia Menor.	Segles XII-VIII aC

GRÈCIA ANTIGA: ÈPOCA HISTÒRICA

776 - 490 aC: ÈPOCA ARCAICA  Introducció de l’alfabet. Codificació de les lleis escrites. Gran colonització: Magna Grècia i costes de l'Àsia Menor. La revolució jònica. Aparició de la πόλις. Aparició de la moneda. Atenes: - Lleis de Dracó ( segle VII aC). - Soló i la política de reconciliació (inicis del segle VI aC). Esparta: - Constitució de Licurg. - Període d'esplendor cultural. - Règim guerrer espartà: guerres messèniques.	Segles VIII-VI aC
490 - 323 aC: ÈPOCA CLÀSSICA  Segle V: Guerres mèdiques: batalles de Marató (490 aC), Salamina (480 aC) i Platea (479 aC).     L'Atenes de Pèricles i la democràcia. La Lliga de Delos. Guerra del Peloponnès (431 aC-404 aC).       Grans manifestacions culturals. El teatre àtic: tragèdia i comèdia clàssiques. Segle IV: -Floriment de la filosofia atenesa: Plató i Aristòtil. - Macedònia: regnats de Filip II (356-336 aC) i Alexandre el Gran (336-323 aC).	Segles V-IV aC
323 aC – 31 aC: ÈPOCA HEL.LENÍSTICA Desmembrament de l'Imperi d'Alexandre: creació dels estats hel·lenístics. Grècia esdevé província romana: batalla d’Àccium (31 aC).	Segles III - I aC

---

Tot seguit, vindria l'anomenada època imperial, en què Grècia queda sota la dominació romana (segles I aC-IV dC). Posteriorment, i fins a la fi de l'edat mitjana, s'estenen els més de deu segles d'Imperi bizantí (des de la fragmentació definitiva de l'imperi romà a la mort de Teodosi el Gran l'any 395 fins a la presa de Constantinoble per part dels turc en 1453). 

Des dels postulats teòrics de la ciència històrica de començos del segle passat, la prehistòria euroasiàtica se sol dividir en les següents etapes:

• Paleolític (inferior, mitjà, superior). Literalment significa "pedra antiga" (παλαίος, 'antiga'; λίθος, 'pedra'). S'estén des dels inicis de la humanització fins a l’home de Cromanyó. En total, abraça uns quatre milions d’anys. El paleolític s’inicia amb els austrolopitecs, uns 4 milions d’anys abans de Crist. S'estableix que el paleolític mitjà comença amb l’aparició de l’homo sapiens neanterthalensis. Finalment, serà cap als últims 10.000 anys del paleolític superior quan fa la seva aparició l’homo sapiens sapiens, l'espècie d'homínid a la qual nosaltres pertanyem.
  
  
• Mesolític. Període de transició que dura de dos mil a quatre mil anys.
  
  
• Neolític (inicial, mitjà i final). Si el nom paleolític es refereix al període de la pedra "antiga", el neolític serà l'era de la "pedra nova" (νέος, 'nou'). A banda de l'evolució i el notable refinament en el treball de la pedra en relació als períodes precedents, el gran salt civilitzacional que representa el neolític  es fonamenta, d'una part, en el progressiu arrelament del sedentarisme com a mode d'habitació humà (enfront del nomadisme de les etapes anteriors) i, de l'altra, en el desenvolupament d'una economia agrícola i ramadera com més va més sofisticada. El neolític s’inicia en terres de l'orient pròxim envers l'any 7000 aC i s’estén per territori mediterrani i de bona part del continent europeu des del 5000 al 4000 aC.
  
  
• Edat dels metalls. Cobreix un amplíssim període de la prehistòria euroasiàtica que es caracteritza pel desenvolupament de cultures metal·lúrgiques. Es divideix en tres subperíodes:

• • L’edat del coure o eneolític. Entre el 2500 aC  i el 1800 aC.
    
    
  • L’edat del bronze. Dóna nom al període el descobriment i desenvolupament de la metal·lúriga del bronze, que és el resultat de l'aliatge del coure amb altres metalls (principalment, estany). En aquesta etapa, en terres gregues es va desenvolupar tant la civilització minoica (bronze mitjà) com la civilització micènica (bronze final); aquesta darrera és l'estrat cultural de base dels relats homèrics.
    
    
  • L’edat del ferro. S’inicia a l’Àsia Menor cap a finals de l’Imperi hitita (1200 aC) i d’allí s’estén envers l'Orient Pròxim i el continent europeu. Gràcies als fenicis i als grecs de l’anomenada edat fosca (segles VIII - VI aC) l'expansió arriba a molts indrets de les costes i illes de Mediterrània.
    
    
    

La civilització grega és, en darrer terme, el resultat de l’amalgama de dues cultures d'arrels ben diverses:

• Unes poblacions autòctones mediterrànies, que desenvoluparien importants cultures agrícoles i ramaderes entre finals del Neolític i inicis de l'edat del bronze. Del darrer neolític, sobretot a la regió septentrional de Tessàlia, es coneixen els jaciments arqueològics de Sesklo i de Dimini, els quals han donat noms a sengles cultures ^[1]. A començos de l'edat del bronze, a les illes Cíclades de la mar Egea, hi va haver assentaments de grups humans que a nivell econòmic destacarien pel desenvolupament d'una economia centrada en les activitats marítimes, el perfeccionament en les tècniques de conreu agrícola i en el treball de la pedra i el metall. Sembla que practicarien una religiositat l’eix de la qual seria el culte a divinitats ctòniques vinculades amb la fertilitat.
  
  
  
• Uns altres pobladors d’origen indoeuropeu, que penetren a Grècia des de terres del nord i que hi importen una cultura més "violenta", millor armada (serien els introductors del cavall a Grècia) i una organització social fortament jerarquitzada, al cim de la qual es trobarien les nissages de reis-guerrers. En la seva religiositat predominarien divinitats masculines severes i molt poderoses. Aquests pobles indoeuropeus eren seminòmades; d'ençà els inicis de l’edat del bronze s’anaven desplaçant des de la zona de les grans estepes de la Rússia Blanca cap a territoris del continent Europeu i de l’oest asiàtic. A Grècia, hi arribaren en diverses onades: la primera, s’escauria vers l'any 2100 aC.
  
  

Es considera que el poble grec sorgeix de la síntesis cultural d’aquests invasors indoeuropeus foranis amb les poblacions egees autòctones.

---

NOTA:

[1] De la cultura de Sesklo es conserva l'estructura de poblats sense fortificar, amb cases quadrades amb una llar central. Aquestes vivendes són d'origen centreeuropeu,  i s'anomenen mégaron. També s'han trobat restes d'una ceràmica de factura molt senzilla.  De la cultura de Dimini queden testimonis de poblats ja fortificats. El seu mode de subsistència seria essencialment agrícola i ramader i sembla que les comunitats tindrien una organització comunal força elemental.

Es considera que la civilització minoica o cretenca va ser una cultura de profundes arrels mediterrànies; en bona mesura es va mantenir al marge de les aportacions de la civilització indoeuropeu que, com s'ha explicat, constitueix l'altre element que acabarà conformant el que avui s'entén pel poble grec.

La ciència històrica moderna es refereix a aquesta cultura de manera indistinta amb dues denominacions: cretenca o minoica. El primer nom ve donat pel lloc d'instal·lació geogràfica on va sorgir: l'illa mediterrània de Creta. El segon, recorda el llegendari rei Minos ^[1].

Envers l'any 2000 aC, a l'illa de Creta es va articular una civilització el centre econòmic i polític de la qual eren uns grans palaus: en destaca el de Cnosos, descobert i restaurat per l'arqueòleg britànic Arthur Evans l'any 1899. El palau se'ns mostra com un immens complex amb un pati central al voltant del qual es disposen diverses zones residencials, estances simbòliques de poder (per exemple, la cambra del tron reial) i grans espais d'emmagatzematge. Són destacables, a més, com a elements artístics, les restes de pintura parietal al fresc que hi hauria arreu del palau.

Es té una imatge de la civilització cretenca com una cultura rica i refinada, i de marcat caràcter urbà. El palau seria el centre polític i econòmic des del qual es governava, en primer lloc, les terres i els camps veïns, i més endavant tot un imperi marítim. A la cúspide de la piràmide social cretenca hi havia el rei, que habitava a palau, i per sota d'ell s'estenia una àmplia xarxa de funcionaris que s'encarregava de la gestió econòmica i civil del palau i dels territoris que estaven sota el seu govern. El món cretenc se'ns afigura com una gran estructura molt burocratitzada i altament centralitzada.

Se sol insistir, també, en el tarannà pacífic d'aquesta civilització, que queda testimoniat per la inexistència de muralles defensives alçades al voltant palau. Fou una civilització de pau i progrés, que va estendre la seva influència cultural, tècnica i artística arreu de la mar Egea, fins al punt d'arribar a crear un autèntic imperi marítim. A les costes de la Grècia peninsular, els cretencs establirien relacions amb els naixents regnes aqueus, també coneguts amb el nom de micènics. Més enllà de la geografia grega, els minoics van mantenir intercanvis i relació amb els grans imperis de l'Orient Mitja i amb l'Egipte faraònic. 

Pels volts del 1700 aC els palaus de Creta són violentament destruïts. Encara avui no són gens clares les causes de la destrucció: potser invasions externes, tal volta algun desastre natural. Fos com fos, els palaus foren reconstruïts i la civilització minoica va conèixer llavors el seu període de màxima esplendor. Creta va esdevenir, més que mai, un referent civilitzacional, econòmic i artístic cabadal en la Mediterrània oriental. La seva zona d'influència s'estenia pràcticament arreu de l'Egeu. El seu domini, conegut com la talassocràcia cretenca ^[2], no se cimentava tant en el control militar dels territoris com sobre una dominació econòmica, tecnològica i cultural. 

En aquell moment s'intesificaren els contactes amb els pobles micènics o aqueus. Entre d'altes evidències, aquest fet queda palès per l'adopció, per part dels aqueus, d'un tipus d'escriptura minoica, que se l'acabaran fent pròpia i donarà lloc a la Lineal B ^[3]. 

No queda gens clara quina és la raó que explicaria la desaparició dels segons palaus i, de retruc, l'esvaïment de la civilització minoica. S'han aportat motius ben diversos: desastres naturals (com ara l'explosició del volcà de Tera, cap al 1450 aC ^[4]), invasions estrangeres (potser els avui encara misteriosos 'pobles del mar') o el col·lapse intern de la societat minoica. Més enllà de quines foren les causes, el cert és que, amb l'excepció de Cnosos, cap dels altres palaus minoics mai no va ser reconstruïts. Per tant, quan va tenir lloc el desastre, fos quin fos, és molt possible que la civilització cretenca es trobés immersa en un moment de franca i irreversible decadència.

Envers el segle XVI aC penetren en territori de la Grècia continental un seguit de grups ètnics de d'origen indoeuropeu que pertanyen a l'edat del bronze: aqueus, jonis i eolis. Entre ells, cal destacar el poble dels aqueus, que s'assentaren en terres del Peloponnès, hi fondaren diversos reialmes (Micènes, Tirint, Pilos) i desenvoluparen una important civilització que avui coneixem amb el nom de micènica. La denominació ve per la ciutat de Micenes, seu del més poderós reialme aqueu. El seu àmbit d'influència es va estendre tant pel continent grec com per les illes de la mar Egea. Igualment, el seu record perviu en el relat llegendari sobre la Guerra de Troia.

El descobriment de la cultura micènica

Coneixem les ruïnes de Micenes gràcies a la descoberta de l'alemany Heinrich Schliemann (1822-1890). Lector apassionat dels texts homèrics (la Ilíada i l'Odissea), estava convençut que aquests relats tenien una base històrica. Això el va portar a cercar i trobar les ruïnes de l'antiga Troia (a Hissarlik, Túrquia), l'any 1870. Uns anys més tard (1874-1876), va reeixir a desenterrar la fortalesa de Micenes, pàtria d'Agamèmnon, el capitost de l'aliança aquea durant el setge de Troia. 

En sentit molt estricte, podríem dir que la civilització  micènica representa la primera etapa de la història de la cultura grega, atès que sabem del cert que aquest poble ja parlava en llengua grega. Així ho testimonien les tauletes amb escriptura lineal B trobades als palaus de Micenes, Tirint, Pilos i Cnosos. El lineal B deriva d'un tipus d'escriptura minoica, i fou desxifrada l'any 1953 per Michael Ventris, amb l'ajut del filòleg John Chadwick. Ja s'ha explicat al capítol precedent que minoics i micènics en algun moment van ser dues civilitzacions en contacte; de fet, l'esplet polític i cultural del micènics coincideix amb la decadència dels minoics.

Micenes pren el relleu de Creta

Els micènics eren un poble guerrer: les seves ciutats estaven emmurallades (vid. la Porta dels Lleons de la ciutadella de Micenes) i van introduir a Grècia el carro de guerra tirat per dos cavalls. Fidels al seu origen indoeuropeu, la societat micènica tenia una organització i unes jerarquies marcadament patriarcals. Al capdamunt de l'estructura sociopolítica i religiosa se situava el llinatge (γένος) real. La seva economia es fonamentava en l'agricultura (principalment el conreu de cereals) i la ramaderia (sobretot, la cria d'ovelles). Complementaven aquesta economia de base agricola i ramadera amb el comerç; primer  es tractaria d'un comerç rudimentari, d'intercanvis dins la mateixa comunitat o amb comunitats veïnes; més tard, s'estengué arreu de l'Egeu i les terres costaneres de Grècia. Al llarg dels segles XIV i XIII aC, els aqueus reemplacen el vell imperi marítim cretenc com a potència comercial de la Mediterrània oriental ^[1]. Amb tot, el procés colonitzador dels micènics fou substancialment diferent al cretenc: prevalen les expedicions armades, com ara la que els portaria a conquerir Troia (possiblement vers el 1250 aC). A aquests dos segles correspon la construcció de fortaleses, entre les quals destaca la de Micenes. Val a dir que el centres polítics més rellevants del mon micènic coincideixen amb els reialmes aqueus dels texts homèrics.

Cal insistir en la forta empremta que la cultura minoica deixa en la micènica. Al segle XV aC els micènics conquereixen Creta; en aquest context es crearia el lineal B, tot adaptant un sistema d'escriptura cretenc a les peculiaritats de la llengua grega micènica. També aleshores es comença a importar l'art minoic arreu del món micènic; a aquesta època pertanyen les famoses tombes descobertes a Micenes per Schliemann; no hi ha gaire dubte que els tresors dels aixovars funeraris de les tombes són obra d'orfebres minoics (vid. l'anomenat tresor del thólos d'Atreu). Arran de la seva expansió per la Mediterrània, els aqueus exportaran arreu el gust per l'art d'inspiració minoica: frescos, joies, orfebreria i peces ornamentals diverses.

Sistema polític

Els reialmes micènics eren sistemes monàrquics presidits per un sobirà anomenat wánax (ϝάναξ). Per sota d'ell, hi hauria diversos prínceps o basiléwes (βασιλέϝες), que farien de representants del rei en diversos territoris. Els termes wánax i basiléwes es troben a les tauletes micèniques desxifrades per Ventris i Chadwick: aquests textos ^[2] aporten dades suficients per conjecturar com seria l'organització política, econòmica i social dins els reialmes micènics.

És interessant fer notar que el mot wánax, estrictament micènic, apareix en els textos homèrics en l'epítet que defineix la jerarquia d'Agamèmnon en relació als altres cabdills aqueus: ἄναξ ἀνδρῶν (rei o senyor dels homes o guerrers). Certament, a les obres homèriques perviu el record dels micènics, que són erigits en protagonistes de la llegenda. També hi ha constants referències a la cultura material dels micènics i al bronze com a metall propi de la cultura aquea ^[3].

Fi de la civilització micènica

Entre els segles XIII i XII aC els diversos reialmes micènics foren atacats i destruïts. Semblantment al que succeí amb la cultura minoica, els estudiosos no es posen d'acord sobre les causes de la desaparició de la civilització micènica: l'arribada dels anomenats pobles del nord (grecs doris), una devastadora revolta social, la invasió dels anomenats pobles de la mar. En qualsevol cas, es produeix el col·lapse, i la civilització micènica no ressorgeix després de la destrucció de la fortalesa de Micenes, vers l'any 1.100 aC.

---

NOTES:

[1] A l'oest, arriben fins a Itàlia i Sicília; a l'est, estableixen colònies a l'Àsia Menor (com ara Milet) i a les illes de Rodes i Xipre.

[2] En essència, a les tauletes s'escriuen textos amb finalitat purament pragmàtica: registres d'activitats comercials o mercantils i d'actes polítics i jurídics de diversa índole. De vegades són poc més que llistats de nom d'oficis, càrrecs de govern  o divinitats. En tot cas, són una clara evidència del fet que la cultura micènica ja era plenament grega (per exemple, a les tauletes apareixen els noms d'alguns dels déus olímpics).

[3] Com es veurà amb més deteniment al proper lliurament, el món d'Homer presenta una amalgama d'aspectes culturals originaris de diversos períodes de la història de Grècia.  En aquest aiguabarreig cultural, l'element micènic es troba a la base.
 

Entre d’altres raons, aquesta època és anomenada "fosca" o “obscura” per l'absència gairebé total de fonts d'informació tant arqueològiques com sobretot documentals. Ja vam dir que a finals de l’edat de bronze desapareix el lineal B, emprat pels micènics, i no serà fins cap al del s. IX o l’inici del s. VIII aC que tornarà a reaparèixer l’escriptura a Grècia, ara ja alfabètica.

tot i aquesta manca de fonts, què és el que podem saber de l’edat fosca?

1) Política i societat

Sovint hom s'ha referit a l'edat fosca com l’edat mitjana grega. Un cop desaparegut el gran imperi micènic, el món grec es fragmenta, queda mancat d’una estructura política forta i estable i dels poderosos wánakes que la governaven. L’inici d’aquesta crisi sembla coincidir amb l’arribada a Grècia d’unes últimes onades de pobles indoeuropeus: com prèviament ho havien fet els jonis (que arribaren durant el segon mil·leni i finalment s'instal·laran a l’Àtica, Eubea, les illes Cíclades i en una ampla franja central del litoral de l’Àsia Menor), ja entrats en els segle XII fan la seva aparició els doris (que acabaran ocupant el nord-oest de la Grècia continental, el Peloponnès, les illes de Creta i Rodes, i les terres de la costa asiàtica que queden al sud de la Jònia).

En l'àmbit polític, la Grècia de l’edat fosca és una societat escapçada. L’estructura jeràrquica i burocràtica del món micènic ha perdut el seu cap visible amb la desaparició del wanak (ϝάναξ; en grec clàssic, ἄναξ), figura que se situava al capdamunt de la piràmide social i donava sentit i ordre a tot el complex entremat polític, religiós i militar de la societat micènica.

Si volem saber alguna cosa més sobre aquesta societat grega de l'edat del ferro, hem de recórrer al testimoni no de textos documentals (que no existeixen) sinó d’un text literari. Parlem de l’obra homèrica. El problema, però, és que els poemes homèrics barregen tres estrats culturals ben diversos:

• La societat micènica de l’edat del bronze: els seus herois serien els capitosts d’aquesta societat grega micènica que, cap al 1250, vivia els seus dies de màxima esplendor i expansió.
• El món de l’edat fosca o edat de ferro, en què les llegendes que forniran la base dels poemes homèrics es conservaren, modificaren i trasmeteren en el marc d’una cultura oral.
• Elements de la realitat històrica dels temps en què el poema va assolir la seva forma definitiva, és a dir, la primera Grècia arcaica del segle VIII que, en terres jòniques, en la suposada pàtria d’Homer, ja apuntaria trets d'una imminent revolució cultural i civilitzacional.

Així doncs, S’ha de prendre amb molta cautela tota la informació fornida pels poemes homèrics. Cal ser molt prudent a l'hora d’anar espigolant en aquests textos aquells elements que es puguin identificar com a característics de la Grècia de l’edat fosca. Dit això, els estudiosos han destacat, sobretot en l’Odissea, la importància que sembla adquirir el concepte de l’oikos (οἶκος, que podríem traduir per 'casal').

• L’oikos homèric és una mena d’àmplia família que aplega gent unida per vincles de consanguinitat. Però l’oikos és també l’espai físic on aquesta família viu. Igualment, les dimensions físques de l’oikos i els bens que s'hi exhibeixen és proporcional a la importància de la família.
• L’ideal de l’oikos és l’autoabastiment, l’autarquia: produir tot allò que cal per consumir.
• Igualment, aquest oikos compta amb les seves possessions i pertinences (terres, ramats, objectes valuosos i esclaus), controlats i administrats pel cap del casal.
• Els béns material, els objectes més valuosos, són guardats a l’oikos, en una estança que s’anomena la cambra del tresor. 
• Aquests tresors s’aconsegueixen essencialment de dues maneres: a través d’intercanvis (a manera de regals -δώρα- i contrarregals -κοντραδώρα), o per mitjà de l’activitat guerrera (sembla que sovint es feien guerres de pillatge i que aquesta pràctica devia ser un fet socialment ben connotat).
• Una de les pitjors coses que li poden esdevenir a un individu en el món retratat per Homer és que quedi socialment aïllat. Senyor, guerrer o esclau, tothom ha de formar part d’un grup que el protegeixi. Així, una altra de les funcions del cap de l’oikos és la protecció dels individus que en formen part.
• Els individus que no pertanyien a cap oikos ocuparien l’esglaó més baix en la societat, estarien absolutament desprotegits i haurien de treballar com a jornalers per a algun senyor. A banda dels jornalers, hi ha altres persones desvinculades a l’oikos, gent d’ofici itinerant i de diferents respectabilitat: pidolaires i vells desheretats per la fortuna, però també missatgers o heralds, endevins, artistes, metges, aedes, poetes, etc. 
• També, lògicament, hi existiria el poble pla, però aquest poc pes tindria dins d’una societat governada per una aristocràcia autoritària i més aviat inclement. Als textos homèrics apareixen assemblees del poble, però en aquestes només parlen els reis, els nobles, la gent que té el poder. Recordem com, al començament de la Ilíada, un tal Tersites pren la paraula i no només no se l’escolta, sinó que acaba sent colpejat per algú de rang superior.

A partir d'aquestes dades, podem aventurar un esbòs del que hauria estat la Grècia de l’edat fosca. Probablement seria una societat encapçalada per un rei que molt sovint tindria seriosos problemes per fer acceptar la seva autoritat per part dels caps dels diversos oikoi. Com a l’edat mitjana europea, el monarca seria una mena de primus inter pares, amb un poder més simbòlic que efectiu, i en no poques ocasions hauria de fer front a intents de sublevació d’aquells que teòricament estarien per sota d’ell. D'altra banda, els senyors dels oikoi s'esmerçarien a refermar la seva autoritat presentant genealogies que remuntessin la seva ascendència fins a famosos herois llegendaris, com ara els diversos cadbills locals protagonistes dels relats èpics, especialment de la guerra de Troia.

Ara, però, aparquem el testimoni homèrics i atansem-nos a fonts més fiables, les arqueològiques, per apuntar alguns altres aspectes sobre l'economia i la cultura material dels grecs de l'edat de ferro.


2) Economia

L'economia és essencialment agrícola i ramadera; i, sobretot, autàrquica: es produeix per l’autoabastiment i no hi ha gairebé comerç (quan n’hi ha, és essencialment d’intercanvi). Els testimonis arqueològics ens parlen d’una civilització pobre en relació a la precendent cultura micènica. Les troballes arqueològiques evidencien un descens en el nivell de vida:

• Els objectes són de mala qualitat i molt sovint mal elaborats. Es troben a faltar materials de luxe (or i ivori).
• No hi ha restes de grans construccions: ni nous palaus ni muralles ciclòpees.

3) Cultura material
Es detecten alguns canvis culturals notables:

• Mentre que els micènics practicaven la inhumació, en l’edat fosca l’usual va ser la incineració ritual dels cadàvers.
• L’època fosca grega es correspon amb l’edat del ferro de la història universal. És llavors quan es difon la metal·lúrgia d’aquest metall, cosa que tindrà una especial repercussió en la fabricació de les armes.
• A nivell artístic, al llarg de l'edat fosca es desenvolupen dos estils de ceràmica: primer la protogeomètrica (imatge 1); i als darrers segles del període, la geomètrica inicial (imatge 2). Pots trobar més informació sobre aquests dos estils de decoració ceràmica al següent enllaç.

Imatge 1

Imatge 2

L'anomenada època arcaica és un període de la història de la Grècia antiga que abraça els segles VIII-VI aC. Suposa el fi de l'edat fosca i un canvi de paradigma cultural i civilitzacional que ve determinant per un seguit d'innovacions altament rellevants:

• Es recupera l'escriptura (és aleshores quan neix l'alfabet grec, a partir de l'adaptació d'un sistema d'escriptura semític).
• Es comença a encunyar moneda.
• Amb l'aparició de les polis ^[1], es desenvolupa una nova forma urbanística i, sobretot, d'organització política del territori.
• En el marc de les polis apareixen uns legisladors que estableixen la base legal i constitucional per la qual les ciutats-estats es regiran.
• S'introdueixen importants canvis en l'armament dels soldats i en l'organització militar (es formen els primers exèrcits hoplítics ^[2] i es comença a fer servir la cavalleria en la guerra).
• Es produeix un gran moviment colonitzador gràcies al qual es funden colònies gregues mercantils arreu de la Mediterrània.

De tots aquest canvis, el més determinant per al coneixement d'aquesta etapa històrica és l'aparició de l'escriptura alfabètica. Contràriament al que succeeix amb l'edat fosca, coneixem amb força profunditat l'època arcaica gràcies a les abundants fonts documentals que ens han perviscut sobre aquest període (per bé que la majoria dels textos foren escrits en època clàssica).

---

[1] En grec, πόλις (en plural, πόλεις).

[2] Informat sobre el que va representar la revolució hoplítica a la següent entrada de la Wiquipèdia en castellà. Llegeix-ne la introducció.

S'anomena polis (πόλις) a la ciutat-estat grega que neix en època arcaica ^[1]. Aquesta forma d'organització política no fou exactament una innovació grega ^[2] ni va aplicar-se a tot el territori grec ^[3]. 

La polis es pot definir com un estat de reduïdes dimensions ^[4] que comprèn una ciutat i les terres que l'envolten. Així doncs, en tant que ciutat-estat, la polis inclouria dos espais:

• El nucli urbà  (ἄστυ), que feia de capital del territori. El lloc més emblemàtic de la ciutat era l'ἀγορά o plaça pública, autèntic cor de la vida política i econòmica de la polis.
• El territori rural circumdant (χώρα), que incloïa boscos, zones de pasturatge, granges i petits nuclis de població.
   

La polis és una comunitat política autònoma i sobirana a tots els efectes: els seus ciutadans es definien com a membres de ple dret de la polis, amb independència de si habitaven a la ciutat (ἄστυ) o al camp (χώρα).

• El legislador és un ciutadà que assumeix l'encàrrec o la iniciativa de dotar la comunitat d'un conjunt de lleis per les quals s'haurà de regir la vida pública. Els més famosos van ser Dracó i Soló, a Atenes, i Licurg, a Esparta. Les seves constitucions, que pretenien garantir la pau i una certa equitat social, se sustentaven en el principi de la igualtat entre els ciutadans davant la llei. Als dos capítols següents es veurà amb més detall l'esperit i el contingut de l'obra legal i normativa d'aquests legisladors.
  
  
• El tirà és una persona que, amb el recolzament popular i sense abolir les constitucions heretades, s'erigeix en la principal autoritat política d'una polis per acabar amb el poder dels nobles. Des de mitjan segle VII, la figura del tirà apareix en moments de greus conflictes socials per tal d'assumir el poder absolut fins que la crisi no sigui resolta. 
  
  

• El primer, de fet, no va deixar escrita cap llei (νόμος), sinó que es va ocupar de recollir i sancionar els usos i costums de la comunitat (θεσμοί). Pels volts de l'any 621 aC, Dracó es va proposar instaurar un dret comú per a tots els atenesos; fins aleshores el corpus de lleis era no escrit i estava sotmès a la interpretació dels Eupàtrides (els oligarques atenesos). Potser la més notable innovació de la seva obra legislativa va consistir a establir que la responsabilitat davant dels delictes fos personal i no familiar; d'aquesta manera va eliminar del dret la tradició de la revenja contra la família de qui havia comès un crim ^[2].
  
  
• Soló (cap a  l'any 594 aC) és considerat el redactor de la constitució atenesa i el pare espiritual de la democràcia. En la seva obra va assentar les bases teòriques del sistema democràtic que més tard es posarà en pràctica. Les mesures més innovadores del codi solonià són:
  • S'aboleixen els deutes dels petits camperols.
  • Es prohibeix la pena d'esclavitud d'un ciutadà atenès per impagament de deutes.
  • S'estableix una nova organització social a la polis, que divideix els ciutadans en quatre grups segons els seus béns, bandejant l'antiga divisió en nobles i poble.
    
    

La tirania de Pisístrat
 Després de Soló es va obrir a Atenes un període de certa anarquia. A la polis hi havia enfrontaments entre tres grup socials: els paralioi o “habitants de la costa” (bàsicament comerciants i naviliers), els pedieoi o “els de la plana” (que eren els nobles) i els diacrioi o “habitants de la muntanya” (els sectors socials més pobres de l’Àtica). Recolzat per aquests darrers, Pisístrat, després de dos intents fallits,  l’any 547 aC va aconseguir ser nomenat tirà d'Atenes. Pisistrat (Πεισίστρατος) va demostrar ser un governant prou atent a les necessitats dels camperols i el poble baix, i va facilitar el camí cap a la futura democràcia. No va abolir la constitució de Soló; només va procurar que els principals càrrecs de govern fossin ocupats per gent que li fos pròxima i afí. A més, la seva tirania va suposar una època de pau i de prosperitat econòmica. És també recordat per ser un gran promotor de la cultura i la religió local: va instituir les festivitats de les Panatenees ^[3] i les grans Dionísies.

Els Alcmeònides i Pisistràtides

L’any 528 aC mor Pisístrat i el poder queda en mans del seu fill Híppias. Amb el temps, la política d’Híppias es radicalitzà i la seva figura començà a guanyar impopularitat. Això va provocar que una altra important família atenesa, la dels Alcmeònides, unida als exiliats atenesos enemics d’Híppias i amb l’ajut de l’exèrcit espartà, aconseguís que Híppias abandonés Atenes l'any 510 aC. Els Pisistràtides van ser condemnats a exili perpetu.

Clístenes i la instauració de la isonomia

Un membre de la família dels Pisistríades que va patir el desterrament era Clístenes (Κλεισθένης). Va arribar al poder substituint Isàgoras, un arcont atenès que va voler abolir la Boulé ^[4] i deixar el govern en mans de tres-cents oligarques ^[5]; la Boulé, però, no va consentir a acatar l’ordre i amb el recolzament del poble, després de tres dies de revolta, van assaltar l’acròpoli on Isàgoras s'havia fer fort i va obligar Isàgoras a renunciar al poder i exiliar-se a Esparta. 

Tan bon punt va haver accedit al govern, Clístenes va endegar una profunda revolució en l'estructura social i política d'Atenes. En l'àmbit social, se suprimí la divisió soloniana en quatre grups timocràtics i es reorganitzà el conjunt de la ciutadania en deu noves tribus amb caràcter territorial (δήμοι), i no pas sanguini ni econòmic. Pel que fa a les institucions polítiques, es va reformar la Boulé i es va crear l'Ekklesia o assemblea ciutadana. És problable que Clístenes fos també qui instaurés a Atenes la institució de l'ostracisme^[6], concebuda com una eina molt eficaç per prevenir qualsevol intent d'accedir al poder a través de la tirania.

El Estado asume la tutela hasta los veinte años. Durante la infancia, todo el énfasis se pone en el rigor y la disciplina. Estos dos principios son la quintaesencia de lo espartano. A los niños se les corta el pelo al rape (más tarde, cuando sean efebos, lo llevarán largo y bien cuidado), van habitualmente descalzos y hacia los doce años sólo se les permite ya un himatión (manto de lana de una pieza) al año y ningún quitón (la habitual túnica corta, atada sobre los hombros). De hecho, la mayor parte del tiempo -en el gimnasio, en sus juegos- van desnudos y mugrientos, porque raramente se les permite bañarse. Las raciones de comida se reducen al mínimo imprescindible, lo que les obliga a robar si quieren evitar el hambre o así se lo manda su irén (y, de ser sorprendidos, se les castiga severamente no por el robo mismo, sino por su torpeza al cometerlo). Duermen en un lecho de cañas recogidas en el [río] Eurotas, que deben cortar a mano ellos mismos, sin herramientas de ninguna clase. Pese a todo, los niños y jóvenes cuentan con servidores que les atienden, salvo durante la Krypteia ^[2]. Al convertirse en efebos (hacia los quince años) se dejaban el cabello largo propio de los soldados, limpio y perfumado, en honor de la opinión atribuida a Licurgo, para quien la melena hacía a los guapos más apuestos y a los feos más temibles.

[...]

Toda la ciudad vela por la disciplina de los jóvenes. Cualquier ciudadano o compañero de más edad puede reñir a los niños o sancionarlos con castigos físicos: hacerles pasar hambre, morderles el pulgar, azotarlos... Esta dureza, lejos de ser herencia de Licurgo, irá incrementándose a lo largo de los siglos de manera completamente inconexa con las auténticas necesidades militares de la ciudad.

[...]

Durante la adolescencia, se pone especial énfasis en el aidós ("pudor", "decencia"). En la primera edad adulta se insistirá de modo particular en la emulación y la competencia, principalmente para llegar a ser uno de los hippeis ^[3]. A partir de los veinte años, los jóvenes espartanos siguen viviendo en un régimen de cuartel

[Wiquipedia, s. v. Educación espartana]

• Espartiates (σπαρτιάται). Eren els ciutadans espartans.
• Periecs (περιοἶκοι, 'els que habiten pels voltants'). Habitants de Lacònia que, tot i estar mancats del dret de ciutadania, gaudien d'alguns altres drets: gaudien d'una organització autònoma en els seus llogarrets i podien posseir terres pròpies. Estaven obligats a formar part de l'exèrcit en temps de guerra. Aquest grup s'ocupava d'aquelles activitats econòmiques prohibides als espartiates (artesania i formes molt rudimentàries de comerç).
• Hilotes (εἵλωτες). Era l'àmplia capa de població reduïda a l'esclavitud i sovint brutalment maltractada pels espartiates. La majoria eren messenis i, com ja s'ha explicat, eren forçats a treballar les terres dels espartiates en condicions realment dures. Per evitar sublevacions i recordar-los la seva condició de conquerits de guerra, l’estat espartà cada any organitzava les crípties: autèntiques caceres d’hilotes perpetrades pels espartiates.
  
  

• Al capdavant de l’estat hi havia una diarquia hereditària, per bé que els dos reis tenien uns poders molts limitats. De fet, els veritables àrbitres i intèrprets de la constitució espartana eren els èfors (ἔφοροι): n’hi havia un per cada llogarret, eren triats anualment per elecció i s’ocupaven de supervisar el recte compliment de les lleis i els costums.
• Hi havia també una assemblea popular, anomenada Apel·la (Ἀπέλλα), en la qual participaven tots els espartiates majors d’edat. Aquest organisme tenia una funció merament consultiva. No s'hi votava, sinó que es valorava el grau d’acceptació de les decisions per aclamació dels membres.
• Existia també un consell d'ancians, la Gerusia (Γερουσία). Estava constituïda pels dos reis i vint-i-vuit espartiates majors de seixanta anys. S’encarregaven de preparar les propostes que serien sotmeses a l’assemblea popular, així com dels assumptes judicials.
  
  
  
  

• Els jocs olímpics. Celebrats cada quatre anys al santuari de Zeus a Olímpia. Els vencedors eren premiats amb una corona feta amb fulles d'olivera i unes cintes de llana que es cenyien al front i als membres. 
• Els jocs dèlfics o festes pítiques, que tenien lloc al santuari d'Apol·lo a Delfos. El guardó per als vencedors era una corona de llorer ^[1].  D'aquests jocs en destacaven les competicions musicals.
• Els jocs nemeus, de periodicitat bianual, se celebraven a la ciutat de Nemea i commemoraven com en aquell indret Hèracles havia mort un monstruós lleó que tenia aterrits els habitants de la contrada. El vencedor rebia una corona de fulles d'alzina o d'olivera.
• Els jocs ístmics, celebrats a Corint (la ciutat que controlava l'istme que uneix el Peloponnès amb la Grècia continental). Probablement se celebraven en honor del déu dels mars, Posidó. Els vencedors rebien una corona trenada amb branques de pi.

Val a dir que tot campió esdevenia un orgull per a la seva polis. Quan tornava a casa, era habitual celebrar la seva victòria amb un epinici (ἐπινίκιον), un cant líric que enaltia la persona i llinatge del jove vencedor i la seva proesa als jocs ^[2]. De vegades, en mostra d'agraïment, la comunitat prenia els compromís d'alimentar-lo de per vida.

---

[1] Es tracta de l'arbre consagrat a Apol·lo. Si no el coneixes, informa't sobre el mite d'Apol·lo i Dafne. Et donem dos enllaços: a l'article de la Wikipèdia i al web Laberint dels mites (itinerari d'accés: Apol·lo > Apol·lo i Dafne).

[2] El més famós autor d'epinicis del món grec antic fou el poeta beoci Píndar (s. VI-V aC). Els seus epinicis es classifiquen segons quin fossin els jocs en què havia vençut l'atleta que s'hi exalçava: odes olímpiques, pítiques, nemees i ístmiques.