Història de Grècia
4. ÈPOCA ARCAICA
4.4. La gran colonització
Els règims polítics oligàrquics comportaven que la riquesa i la major part de les terres quedés en mans d'unes poques famílies. Això va suposar un problema quan es va produir un augment demogràfic. L'escàs rendiment de la terra va produir una situació econòmica complicada: la majoria de la població, que eren petits pagesos, es troben oprimits per una gran pobresa i tenen greus problemes per alimentar-se. Aleshores se cerca la solució en la creació de colònies per tota la Mediterrània, especialment en les terres més occidentals: Sicília, Sud d'Itàlia [1], litoral nordafricà [2] i les terres costaneres del que avui és Espanya i França [3]. Aquesta onada colonitzadora d'època arcaica porta els grec a fundar colònies fins a les costes de la Mar Negra [4].
Durant dos segles (entre mitjan segle VIII i mitjan segle VI aC) es dóna l'anomenada gran colonització grega. L'objectiu principal era la búsqueda de noves terres de conreu on els excedents de població grega, colpits per la pobresa i la fam, poguessin instal·lar-se i trobar una millor vida. Un cop fundada la nova colònia, es repartien parcel·les de terres entre els nous colons, mentre d'altres terres es reservaven per a l'ús comunal. Tanmateix, la colònia de seguida s'erigeix com un espai privilegiat per a activitats econòmiques més lucratives, com ara la indústria i el comerç marítim. Gràcies a la gran colonització l'economia grega sobre als intercanvis, creant una important xarxa de rutes comercials que uneixen colònies i metròpolis al llarg de tota la mediterrània.
Els llocs preferits per als nous assentaments eren petites illes properes al litoral, penínsules, o turonets situats a prop de la costa i de la desembocadura d'un riu. Amb això es perseguia facilitar el contacte amb les poblacions autòctones i, alhora, garantir-se una fàcil retirada en cas de necessitat. El contacte amb els pobladors indígenes va enriquir els intercanvis mercantils de la polis, i de retruc de la metròpoli, introduint en el circuit comercial moltes matèries primeres i nous productes manufacturats, i eixamplant el mercat de potencials compradors. No era estrany que, esperonades pels beneficis obtinguts amb aquestes activitats econòmiques, les colònies gregues establissin una segona colònia en terres més interiors.
Les colònies es creaven com un autèntic mirall de la polis fundadora o metròpoli: s'hi copiava l'estructura política, social i sovint també urbanística. La colònia mantenia estrets vincles religiosos i culturals amb la metròpoli, però era una entitat política absolutament independent. Amb el pas del temps, a les colònies es crearen aristocràcies locals.
Procés de fundació d'una colònia
Era en el si de la polis, i per les raons ja apuntades (reubicar els excedents de població, solucionar problemes de fam i, també, donar sortida a les aspiracions de progrés social i econòmic de determinats sectors socials) que es decidia fundar una colònia (ἀποικία). Els expedicionari, que solien ser un miler de persones, s'elegien per mitjà d'un sorteig o lleva. Després de triar el lloc on se situaria el nou assentament i consultar algun oracle per tal que la divinitat sancionés la bondat de l'empresa, s'escollia un fundador (οἰκιστής) que havia de dirigir l'expedició marítima i la posterior fundació de la colònia. Un cop arribats a destí, se sacralitzava l'espai de l'assentament amb rituals religiosos que asseguraven la protecció de la nova plaça i de la seva comunitat per part dels déus patris. Un d'aquests rituals fundacionals consistia en transferir a la colònia un foc sagrat procedent de la metròpoli. Després de la fundació de la colònia, i si aquesta es mostrava pròspera, hi arribaven nous contingents de colons des de la metròpoli.
[1] Els territoris de l'illa de Sicília i del sud d'Itàlia colonitzats pels grecs seran anomenats Magna Grècia. La colònia grega més antiga en territori itàlic fou Pitecusa, fundada pels eubeus a l'illa d'Ísquia (a la regió de Campània). Temps després, i molt a prop, es va fundar Cumes. Al sud de la Península destaquen les colònies de Regio, Sibaris, Crotona i Tarent (aquesta darrera, l'única colònia espartana). A Sicília la colònia més important fou Siracusa, fundada pels corintis. També hi destaquen en aquella l'illa els assentaments hel·lens de Selinunte, Himera i Gela.
[2] La colonització es concentrà en el Delta del riu Nil (Naucratis) i en una petita part de la costa líbia (Cirene).
[3] Els foceus van ser els grans protagonistes de la colonització en aquests territoris: fundaren primer la ciutat de Massàlia (actual Marsella) i, des d'allí, arribaren fins a la costa catalana per crear la subcolònia d'Empòrion (Empúries).
[4] Foren principalment els grecs de Milet els que s'instal·laren a la costa de la mar Negre i convisqueren, millor o pitjor, amb escites i altres pobles del territori. Hi fundaren la ciutat de Sínope. D'aquesta zona arribaria a Grècia una gran quantitat de productes comercials: cereals, peix salat, pells i molts esclaus.