METABOLISME

En el llenguatge esportiu s’han incorporat els termes «aeròbic» i «anaeròbic» per referir-se a diferents tipus d’esforç. En realitat, els termes responen al catabolisme de les cèl·lules musculars durant l’esforç.

Durant els primers segons d’un exercici físic intens, el múscul ha de treballar en condicions anaeròbiques, ja que les vies oxidatives aeròbiques necessiten un període de temps més o menys llarg per completar-se. Inicialment, les cèl·lules musculars obtenen energia a partir dels enllaços fosfat existents en les reserves de fosfocreatina ( o CP, un compost energètic abundant als músculs). El procés no requereix oxigen i tampoc no produeix àcid làctic. Aquesta forma d’obtenir energia es molt efectiva i és la que es dóna en els primers tres o quatre segons d’un esforç de màxima intensitat.
Després del període inicial, el múscul comença a utilitzar glucosa, però si les condicions d’oxigenació són insuficients respecte a les demandes, llavors es dóna el metabolisme oxidatiu anaeròbic.

El múscul utilitza les reserves de glicogen muscular (A) (una molècula gran, polisacàrid) que es degrada a glucosa (monosacàrid). Aquesta glucosa es pot continuar degradant pel procés de la glicòlisi (1) i fermentació làctica (5) , que proporciona l'energia necessària per a la síntesi d'ATP al múscul de forma anaeròbica. Aquest procés produeix 2 ATPs i àcid làctic per molècula de glucosa. El procés que proporciona energia per a la contracció, no requereix oxigen però té com a resultat l'àcid làctic o o lactat. Aquest làctic produeix fatiga muscular i acidosi a la sang i s'utilitza entre els 20 segons i 2 o 3 minuts de treball intens. Cada persona té una tolerància determinada a l'àcid làctic del múscul i la sang; depèn de la persona i de l'entrenament. Per això als esportistes d'elit se'ls fa una anàlisi d'àcid làctic després d'efectuar exercicis anaeròbics. Si aquest es manté o disminueix vol dir que el rendiment esportiu millora.

Resumint: les reaccions anaeròbies utilitzen fosfocreatina, un compost energètic abundant als músculs, i glicogen muscular. 

El metabolisme anaeròbic es pot considerar un recurs d’emergència, ja que el rendiment energètic és molt baix amb relació al combustible que consumeix. Es fa servir en esforços curts i intensos.

Si s’utilitzen les vies oxidatives aeròbiques (cicle de Krebs (4)  i fosforilació oxidativa (2)), amb la degradació total de la glucosa, llavors els exercicis són aeròbics.Tenen lloc a l'interior dels mitocondris.Els productes finals són CO₂ i H₂O

Les cèl·lules musculars obtenen la màxima rendibilitat energètica amb aquest tipus de metabolisme, que trobem en exercicis de baixa intensitat, en què s’aporta més oxigen del que es requereix.

Per això els greixos o triglicèrids, que s'acumulen al teixit adipós, es catabolitzen en àcids grassos i són els compostos més rendibles energèticament: es fan servir en esforços de llarga durada i de baixa intensitat.