Anterior
Següent

2. La fonació

2.3. RESSONÀNCIA

Totes les cavitats situades per sobre de les cordes vocals actuen, o poden actuar, com caixes de ressonància de la veu.

  • És un conducte comú per a la deglució -aparell digestiu- i la respiració -aparell respiratori-.
  • Si durant la fonació, la laringe es situa en una posició massa baixa, la veu hi ressona excessivament i té el timbre característic de la veu engolada.

  • És el sòl de la cavitat nasal i el sostre de la boca.
  • Està format per dues porcions:
    • el paladar dur o ossi
    • el vel del paladar o paladar tou del que penja una petita prolongació carnosa, l’úvula o campaneta
  • Els moviments del vel del paladar seran de gran importància per la deglució, per la parla i el cant.
  • En els sons nasals el vel del paladar es troba relaxat i l’aire passa cap a la cavitat nasal, on hi ressona.
  • En els sons orals el vel del paladar està elevat i tensat tancant el pas a les fosses nasals, amb la qual cosa l’aire ressona únicament a la boca .

  • És el principal ressonador de la veu ja que pot adaptar la seva forma i volum al so emès als plecs vocals (cordes vocals) per mitjà dels canvis en la posició de la llengua, els llavis, el vel del paladar i la mandíbula.
  • En el cant, el vel del paladar es troba elevat ressonant l’aire a la boca, sols s’abaixarà, permetent que aquest passi cap a la cavitat nasal:
    • en la producció d’algunes onomatopeies (ding, dong...)
    • en el cant a boca closa.
  • La intensitat o volum final del so, així com el timbre, serà directament proporcional a l'obertura de la boca.
  • La mandíbula s'ha d'obrir a favor de la gravetat ja que sinó crea tensions musculars que dificulten la fonació.
  • En la veu cantada, per a la producció de sons greus, l’obertura de la boca ha de ser menor que per a les notes agudes.
  • Cal que la boca s’adeqüi en cada cas al so emès.

  • Si obrim la boca horitzontalment, la veu tindrà un timbre o color més clar
  • Si col·loquem els llavis en forma circular, el timbre serà més fosc.
  • La posició dels llavis farà que la veu sigui projectada i dirigida cap a l’exterior, de forma semblant a com ho fa el pavelló d’una trompeta.

  • En el cant, la llengua ha de situar-se plana al sòl de la boca.
  • Si la llengua s’aplana amb massa força es produeix un descens de la laringe donant lloc a una veu engolada.
  • Encara que no siguin mòbils, influiran en la forma i mida de la cavitat bucal i, per tant, en les característiques tímbriques de la veu de cada persona.
  • No s’ha de confondre el nas (porció externa) i cavitat nasal (les dues cavitats situades sota del crani).
  • La mucosa nasal és molt vascularitzada i escalfa i humiteja l’aire.
  • Perquè la cavitat nasal actuï com a cavitat de ressonància cal que el vel del paladar estigui relaxat i l’aire surti per aquesta regió.
  • En el cant, per produir els sons nasals cal passar l’aire expirat per la part més alta de les fosses nasals. Aquesta regió és la més estreta i angosta i fa que l’aire hi romangui més estona i hi ressoni. És quelcom semblant al que succeeix en els refredats de nas en què la veu es torna nasal; a causa del refredat s’originen corrents que arremolinen l’aire a la regió olfactòria i la permanència d’aquest aire a les fosses nasals es fa més llarga.
  • Són cavitats que es troben a l’interior d’ossos del crani (maxil·lar, frontal , esfenoides i etmoides).
  • Encara que clàssicament han estat considerats com a cavitats de ressonància de la veu, han de ser considerats com a llocs de propiocepció per al cantant: són cavitat buides plenes d’aire i el cantant té la sensació que la veu li ressona a la cara.

Perquè la boca sigui una caixa de ressonància eficient, és necessària la coordinació de totes les seves estructures. Una posició adequada de les estructures de la boca és la que es dóna en el badall. Tots els cantants hem sentit a parlar de la “posició de badall” i alguns mestres parlen de “tenir una patata calenta a la boca” o de “posar boca tonta”. En tots aquests casos, el què s’està intentant és que l’alumne:

  • obri la boca relaxadament (alguns mestres de cant a l’hora de vocalitzar fan que els seus alumnes es donin massatges a la cara per tal d’ajudar a relaxar aquesta musculatura)
  • que posi la llengua plana sense esforç
  • que elevi el vel del paladar.

FONT. ANATOMIA FUNCIONAL DE LA VEU. Dra. Begoña Torres

Anterior
Següent