LLIURAMENT 5: La veu, l'instrument més humà
| lloc: | Cursos IOC - Batxillerat |
| Curs: | Anatomia aplicada (Bloc 1) ~ gener 2020 |
| Llibre: | LLIURAMENT 5: La veu, l'instrument més humà |
| Imprès per: | Usuari convidat |
| Data: | dimecres, 8 de maig 2024, 06:27 |
1. L'aparell respiratori
L’aparell respiratori és el responsable del procés de ventilació, que consisteix a captar l’oxigen de l’aire, necessari per aprofitar els nutrients energètics i eliminar el diòxid de carboni, que és un residu de l’activitat de les cèl·lules del cos.
1.1. Anatomia
Està format per:
- les vies respiratòries
- els pulmons
- el diafragma.
VIES RESPIRATÒRIES (nas, faringe, laringe, tràquea, bronquis i bronquíols)
- El nas filtra les partícules de pols i escalfa i humiteja l’aire que circula per les vies nasals i va cap als pulmons
- A la laringe hi ha les cordes vocals, que vibren i produeixen so quan l’aire les travessa.
- La tràquea és un tub que condueix l’aire cap als pulmons. Té uns anells cartilaginosos que la mantenen sempre oberta
- Els bronquis són els dos tubs en què es divideix la tràquea i penetren als pulmons
- Els pulmons estan formats per milers de tubets anomenats bronquíols que provenen de les ramificacions dels bronquis
PULMONS
- Als pulmons, al final dels bronquíols, hi ha unes petites cavitats anomenades alvèols, envoltades per capil·lars sanguinis:
- L’oxigen que arriba amb l’aire inspirat a través dels bronquíols, traspassa la paret dels alvèols i dels capil·lars i passa a la sang, oxigenant-la.
- El diòxid de carboni que portava la sang, procedent del metabolisme corporal, segueix el camí invers i és expulsat als alvèols. Quan expirem, expulsem l’aire dels pulmons amb el diòxid de carboni.
- Es troben protegits per la caixa toràcica de la que són elements principals les costelles i els músculs intercostals
DIAFRAGMA
- és un múscul pla que separa la cavitat toràcica de l’abdominal.
- amb els seus moviments l'aire entra i surt dels pulmons
1.2. Fisiologia
MOVIMENTS RESPIRATORIS
- Els moviments combinats del diafragma i dels músculs intercostals contrauen i dilaten la cavitat toràcica i són responsables dels moviments de ventilació (inspiració i expiració).
| VENTILACIÓ | ||||
| INSPIRACIÓ | EXPIRACIÓ | |||
| ÒRGANS IMPLICATS | diafragma | músculs intercostals | diafragma | músculs intercostals |
| QUÈ SUCCEEIX |
EN CONTRACCIÓ ↓ baixa i s'aplana |
EN CONTRACCIÓ ↓ les costelles s'aixequen |
EN RELAXACIÓ ↓ puja i queda bombat |
EN RELAXACIÓ ↓ les costelles retornen a la seva posició |
| VOLUM DE LA CAIXA TORÀCICA | augmenta | disminueix | ||
| MOVIMENT DE L'AIRE | l'aire entra | l'aire surt | ||
- Quan una persona respira tranquil·lament, en cada ventilació intercanvia amb l’exterior prop de mig litre d’aire.
- Si es fa una inspiració forçada i profunda, els pulmons poden expandir-se totalment i arriben a acumular prop de 7L d’aire (segons la mida del cos). És impossible expulsar tot l’aire que hi ha als pulmons.
2. La fonació
La veu
Per als humans és fonamental emetre sons. Els llenguatge és una de les adquisicions evolutives que ens fa humans. Utilitzem la veu, el llenguatge articulat, com a mitjà de comunicació, però també per expressar-nos en el cant.
Tenim un aparell fonador, un conjunt d'òrgans altament especialitzats en l'emissió de sons:- L'aparell fonador humà ha evolucionat a partir dels aparells fonadors d'altres primats, però s'ha modificat per poder emetre sons molt especialitzats i articular-los, fet que no poden realitzar els altes animals.
- El llenguatge articulat, per tant, es deu no només a la capacitat intel·lectual de construir i transmetre significats amb diferents sons, sinó a la capacitat d'emetre'ls amb òrgans especialitzats.
- L'aparell fonador aprofita sobretot els òrgans respiratoris per produir sons:
- Intervenen els pulmons, així com els músculs implicats en la ventilació, la laringe, la cavitat bucal, els llavis, la llengua, el paladar i la cavitat nasofaríngia.
- L'aparell fonador està també íntimament relacionat amb la percepció d'aquests sons:
- De fet, per a una la correcta emissió de sons és necessària l'audició
- Els nadons escolten la parla i l'aprenen a partir de l'audició
- Les persones sordes de naixement no arriben a parlar o tenen grans dificultats en l'aprenentatge de la parla.
- La veu, la fonació, gairebé la podem comparar amb un instrument musical: genera so i té un sistema de modulació i ressonància.
- L'estudiarem segons aquestes parts:
- LA PART DE LA MANXA: són les estructures situades per sota de les cordes i que determinaran la major o menor pressió de l’aire expirat
- LA PART DE LA VIBRACIÓ: són els plecs vocals (cordes vocals) de la laringe
- LA PART DE LA RESSONÀNCIA: són les estructures situades per sobre de les cordes i en les que el so produït als plecs vocals és amplificat i modificat
Abans de continuar mireu aquest vídeo: QUÈQUICOM: Dominar la veu (00:25:33)
2.1. MANXA
Els components que subministren l’energia necessària a l’aire expirat s’anomenen la manxa de l’aparell fonador, s'han estudiat a l'apartat 1.2. i són:
- la caixa toràcica
- els pulmons
- el diafragma
- els músculs intercostals
Clàssicament es descriuen tres tipus bàsics de respiració:
- diafragmàtica (abdominal):
- és la que es produeix a la part més baixa del tòrax i a la més alta de l’abdomen que és la zona on es troba el major control voluntari de la respiració.
- A ella el diafragma du a terme un moviment ampli de descens.
- És la més òptima per a la fonació, principalment per al cant, ja que no provoca tensions musculars i deixa les estructures en la posició més adequada per a poder exercir-hi un control voluntari.
- Un bon control de l’expiració serà molt més important que un augment de la capacitat inspiratòria. Una inspiració massa àmplia dificultarà la fonació.
- clavicular (toràcica superior): utilitza músculs del coll
- intercostal (toràcica mitjana): utilitzen músculs del tòrax
- aquestes dues darreres, quan contrauen la musculatura, creen tensions que dificulten lafonació i no seran, per això, òptimes per al cant.
D'altra banda:
- un 90 % de sons de producció de la parla tenen lloc en l’expiració
- només un 10 % de sons de la producció de la parla tenen lloc durant la inspiració.
Una bona fonació depèn de la possibilitat de generar prou flux d'aire, fet que està relacionat no només amb el volum pulmonar sinó també amb la capacitat de desallotjar amb la major rapidesa el volum necessari per generar aquest flux. Durant el procés de fonació la inspiració és més profunda i més breu, el volum d'aire inspirat és fins a sis vegades més gran que a la respiració normal, o sigui fins a un 60% de la capacitat pulmonar. El temps d'espiració és fins a 10 vegades més gran que el de la inspiració i involucra fins al 50% del volum addicional retingut en la respiració normal. Això implica que mentre la respiració normal compromet aproximadament un 10% de la capacitat pulmonar la fonació requereix de fins a un 80% d'aquesta capacitat. Durant la respiració normal estan involucrats el diafragma i els músculs intercostals externs, durant la fonació l'activitat muscular és més gran i més prolongada.
Font: ANATOMIA FUNCIONAL DE LA VEU. Dra. Begoña Torres
2.2. VIBRACIÓ
L'aire que permet l'emissió de sons està impulsat pels òrgans de l'aparell respiratori, però per a la producció dels diferents sons intervé, bàsicament, la laringe amb les cordes vocals.
Les cordes travessen la laringe de banda a banda. La seva funció és regular el pas del flux d'aire provinent dels pulmons tancant i obrint l'espai, conegut com a glotis, que existeix entre elles.
El flux d'aire fa vibrar les cordes generant el senyal acústic bàsic dels sons emesos en la fonació.
Les cordes vocals no són l'únic sistema generador de so, però constitueixen la principal font d'emissió acústica. De fet no poden assimilar exactament a un instrument de corda ni a un instrument de vent. S'assemblen més a una sirena que obstrueix i allibera alternativament el flux d'aire produint variacions periòdiques de la pressió. Aquestes variacions periòdiques de la pressió generen un so la freqüència del qual està està directament associada a la velocitat amb què se succeeixen les interrupcions del flux d'aire.
De forma combinada:
- les cordes vocals es contrauen o s'allarguen
- hi ha un canvi de pressió de l'aire al sortir (EXPIRACIÓ)
- d'aquesta manera es produeix una vibració de les cordes
-
ressona per la laringe i produeix el so, que es pot transformar en paraules mitjançant la cavitat de la boca, la llengua, els llavis i les dents (aquesta part l'ampliem al següent capítol)
Els diferents sons depenen de quant s’obren o tanquen les cordes:
- si l’espai és molt ample, el so és greu
- si l’espai és molt estret, el so és agut
2.3. RESSONÀNCIA
Totes les cavitats situades per sobre de les cordes vocals actuen, o poden actuar, com caixes de ressonància de la veu.
- És un conducte comú per a la deglució -aparell digestiu- i la respiració -aparell respiratori-.
- Si durant la fonació, la laringe es situa en una posició massa baixa, la veu hi ressona excessivament i té el timbre característic de la veu engolada.
- És el sòl de la cavitat nasal i el sostre de la boca.
- Està format per dues porcions:
- el paladar dur o ossi
- el vel del paladar o paladar tou del que penja una petita prolongació carnosa, l’úvula o campaneta
- Els moviments del vel del paladar seran de gran importància per la deglució, per la parla i el cant.
- En els sons nasals el vel del paladar es troba relaxat i l’aire passa cap a la cavitat nasal, on hi ressona.
- En els sons orals el vel del paladar està elevat i tensat tancant el pas a les fosses nasals, amb la qual cosa l’aire ressona únicament a la boca .
- És el principal ressonador de la veu ja que pot adaptar la seva forma i volum al so emès als plecs vocals (cordes vocals) per mitjà dels canvis en la posició de la llengua, els llavis, el vel del paladar i la mandíbula.
- En
el cant, el vel del paladar es troba elevat ressonant l’aire a la boca,
sols s’abaixarà, permetent que aquest passi cap a la cavitat nasal:
- en la producció d’algunes onomatopeies (ding, dong...)
- en el cant a boca closa.
- La intensitat o volum final del so, així com el timbre, serà directament proporcional a l'obertura de la boca.
- La mandíbula s'ha d'obrir a favor de la gravetat ja que sinó crea tensions musculars que dificulten la fonació.
- En la veu cantada, per a la producció de sons greus, l’obertura de la boca ha de ser menor que per a les notes agudes.
- Cal que la boca s’adeqüi en cada cas al so emès.
- Si obrim la boca horitzontalment, la veu tindrà un timbre o color més clar
- Si col·loquem els llavis en forma circular, el timbre serà més fosc.
- La posició dels llavis farà que la veu sigui projectada i dirigida cap a l’exterior, de forma semblant a com ho fa el pavelló d’una trompeta.
- En el cant, la llengua ha de situar-se plana al sòl de la boca.
- Si la llengua s’aplana amb massa força es produeix un descens de la laringe donant lloc a una veu engolada.
- Encara que no siguin mòbils, influiran en la forma i mida de la cavitat bucal i, per tant, en les característiques tímbriques de la veu de cada persona.
- No s’ha de confondre el nas (porció externa) i cavitat nasal (les dues cavitats situades sota del crani).
- La mucosa nasal és molt vascularitzada i escalfa i humiteja l’aire.
- Perquè la cavitat nasal actuï com a cavitat de ressonància cal que el vel del paladar estigui relaxat i l’aire surti per aquesta regió.
- En el cant, per produir els sons nasals cal passar l’aire expirat per la part més alta de les fosses nasals. Aquesta regió és la més estreta i angosta i fa que l’aire hi romangui més estona i hi ressoni. És quelcom semblant al que succeeix en els refredats de nas en què la veu es torna nasal; a causa del refredat s’originen corrents que arremolinen l’aire a la regió olfactòria i la permanència d’aquest aire a les fosses nasals es fa més llarga.
- Són cavitats que es troben a l’interior d’ossos del crani (maxil·lar, frontal , esfenoides i etmoides).
- Encara que clàssicament han estat considerats com a cavitats de ressonància de la veu, han de ser considerats com a llocs de propiocepció per al cantant: són cavitat buides plenes d’aire i el cantant té la sensació que la veu li ressona a la cara.
Perquè la boca sigui una caixa de ressonància eficient, és necessària la coordinació de totes les seves estructures. Una posició adequada de les estructures de la boca és la que es dóna en el badall. Tots els cantants hem sentit a parlar de la “posició de badall” i alguns mestres parlen de “tenir una patata calenta a la boca” o de “posar boca tonta”. En tots aquests casos, el què s’està intentant és que l’alumne:
- obri la boca relaxadament (alguns mestres de cant a l’hora de vocalitzar fan que els seus alumnes es donin massatges a la cara per tal d’ajudar a relaxar aquesta musculatura)
- que posi la llengua plana sense esforç
- que elevi el vel del paladar.
FONT. ANATOMIA FUNCIONAL DE LA VEU. Dra. Begoña Torres
2.4. COORDINACIÓ
L'articulació dels sons voluntaris és un procés complex en què intervé una àrea determinada de l'escorça cerebral, l'àrea de Broca:
- Se situa en la tercera circumvolució frontal (circumvolució frontal inferior), de l'hemisferi dominant per al llenguatge que és l'hemisferi esquerre (per a la gran majoria d'éssers humans, ja siguin destres o esquerrans).
- L'àrea de Broca rep impulsos entre altres de l'àrea de Wernicke (on es genera el llenguatge) mitjançant un feix de fibres nervioses anomenat fascicle arquejat.
- Un cop tramesos els sons a emetre, connecta amb l'àrea motora propera i es contrauen o es relaxen els músculs necessaris per a la correcta fonació:
- Generadors: diafragma, intercostals, abdominals
- Emissors: Músculs faringe, cordes vocals
- Modulació: Paladar, llengua, llavis, boca
3. Problemes de la fonació i prevenció
En tots dos casos poden ser:
- Inflamació
- Infecció (laringitis, faringitis i amigdalitis).
- Les laringitis i faringitis acostumen a ser per infeccions víriques, per tant només cal tractar la simptomatologia i el mateix sistema immunitari acabarà eliminant la infecció.
- La major part de les amigdalitis són bacterianes, per tant el metge receptarà antibiòtics.
-
Els antibiòtics només serveixen per tractar infeccions bacterianes. Amb la prescripció excessiva d’antibiòtics i l’automedicació els bacteris es fan resistents als antibiòtics. Això allarga i agreuja les infeccions i en potencia la transmissió a d’altres persones.
- Artritis o artrosis
- Malalties de l'aparell respiratori (asma, MPOC -malaltia pulmonar obstructiva crònica-...)
- Malalties endocrines (hipotiroidisme, hipertiroidisme)
- Reaccions d'al·lèrgia
- Tumors que poden ser benignes (nòduls, pòlips...) o malignes (cáncer de laringe...)
- Alteracions de les cordes vocals (les cordes no es mouen correctament)
- Malformacions congènites
- No expulsar adequadament l'aire
- parlar o cantar durant massa hores
- cridar, cantar excessivament fort
- Ambient amb ventilació adequada. Recanvi de l'aire en espais tancats per evitar acumulació de tòxics o microorganismes transmissibles per l'aire
- Evitar ambients contaminats. Evitar en el possible la contaminació de l'aire que es produeix sobretot en ciutats i centres industrials
- També és molt important evitar la contaminació en interiors per fums, tabac, dissolvents o gasos emesos per màquines
- Alimentació i hidratació adequada (val evitar la sequedat de la gola)
- Protegir les vies aèries en cas de fred intens
- Procurar respirar més pel nas. L'aire s'escalfa, s'humiteja i es neteja d'impureses i de microorganismes
- Evitar begudes i menjars excessivament calents
- Evitar begudes excessivament fredes.
- Evitar el consum d'alcohol, tabac i altres drogues
- Rentar-se sovint les mans per evitar infeccions
- No cridar innecessàriament. Sovint la inflamació i irritació de les cordes vocals que provoca afonia està causa per un mal ús de la veu.
- En cas de processos al·lèrgics, si es coneixen les causes de l'al·lèrgia evitar el contacte amb les substàncies al·lergògenes (causants d'al·lèrgia) i tractament amb antihistamínics (amb prescripció facultativa)
4. Així doncs, què cal saber?
Al final del lliurament hauríeu de ser capaços de:
- Conèixer la funció de l'aparell respiratori
- Saber-ne localitzar i identificar els principals òrgans i la seva funció
- Conèixer la fisiologia dels moviments respiratoris
- Relacionar l'aparell respiratori amb les diferents fases de l'emissió de sons
- Conèixer els principals tipus de trastorns de la veu
- Analitzar la prevenció de la fonació amb les correccions dels hàbits de respiració i emissió de sons en les diferents arts escèniques